diumenge, 22 de novembre de 2009

El casament d'en Terregada

El casament d'en Terregada

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

21 de novembre de 2009


Adaptació: Albert Mestres
Direcció: Joan Castells
Actors:  Xavier Mestres Emilió, Manuel Veiga, Ernest Villegas, Teresa Urroz, Jacob Torres, Elisabet Vallès, David Ortega, Arnau Marín, Laia Martí, Elies Barberà, Eva Cartañà, Míriam Iscla, Eugènia González, Neus Umbert, Laura Aubert, Xavier Capdet, Joan Alavedra, Juan Rodrígez

En Terragada es casa amb la puta Patanda perquè l'ha deixada prenyada però la fa fora abans de començar la festa perquè la seva amant, la Lola, li ho exigeix. I llavors comença la gran festa, l'orgia descabellada, desenfrenada, pels carrers de Barcelona fins a acabar a la platja del Bogatell, al cementiri.
Cap a la meitat de la representació es corre un teló de tul i queda en Terregada que ens ofereix un llarg, intens i delirant monòleg on repassa la seva vida, -sempre viu el present excepte en aquest monòleg-, recorda a la puta Patanda i la filla que ja deu ser gran i diu que sovint ha intentat reconèixer-les sota un pont o en una cantonada. És un monòleg que ha de resultar molt dur al actor, a tocar del públic, mirant-nos a la cara i estudiant les nostres reaccions.
No és una història concreta; és un seguiment de la figura d'aquest personatge que surt en diferents llibres de l'autor. Per tant, no hi ha un inici, un conflicte i un final sinó que és un seguit de fets que ens volen retratar una època, la de començament del segle passat, del món dels paios catalans que parlen caló, que viuen o malviuen al carrer, amb les seves alegries, les seves borratxeres, les seves baralles... la seva humanitat.
'S’ha d’entendre des de l’emoció, no racionalment... si ho haguéssim fet així, ens hauríem equivocat' diu l'Ernest Villegas, el Terregada.
L'Ernest Villegas és el veritable protagonista i treballa molt bé. També em va agradar molt la Lola, la Míriam Iscla, sense desmerèixer la resta d'actors que crec ho van tenir tots força difícil pel llenguatge, un caló català fort i extrem i un moviment sensual, visceral, vital, divertit, primari, espontani... I se'n surten molt bé! Vaig gaudir de l'obra i del llenguatge. Em vaig trobar dins de l'obra, vivint-la jo mateixa i, al mateix temps, em sentia com espectadora d'una galeria de pintura costumista, d'escenes d'època...
Estic contenta i m’agrada que cada any el Teatre Nacional recuperi una obra dels clàssics catalans que per un motiu o altre van quedar al fons d'un calaix.