divendres, 20 de novembre de 2009

El jardí dels cinc arbres

El jardí dels cinc arbres
de Salvador Espriu


Teatre Nacinal de Catalunya
Sala Gran

19 de novembre de 2009


Dramatúrgia: Iban Beltran i Joan Ollé
Direcció: Joan Ollé
Intèrprets: Joan Anguera, Ivan Benet, Paula Blanco, Montserrat Carulla, Dani espasa, Gregori Ferrer, Enric Majó, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Sílvia Pérez Cruz, Àngels Poch
Composicions musicals: Paco Ibáñez, Ramon Muntaner, Quim Oller, Raimon, Joan Manuel Serrat



Bravo! Excel•lent! Gràcies, Sergi Belbel per programar aquest espectacle! Gràcies Joan Ollé i rapsodes tots que heu donat aquesta nit veu i música a les paraules del Poeta! Gràcies, sempre, Salvador Espriu, per donar-nos els noms de les coses, per recordar-nos la senzillesa del dia a dia!

Hem aplaudit potser un quart d’hora. S’ho mereixien. Tots, però especialment en Joan Anguera i la Montserrat Carulla et fan sentir l’emoció a flor de pell.
Amb poca escenificació, quatre taulons i una rampa aconsegueixen fer-nos veure des del poblet de Sinera amb la seva serenor i tranquil•litat, fins a la alegre i vistosa Festa Major, la seriositat de la Setmana Santa, la vida i la mort, el sentit dels diferents personatges que omplen l’obra del poeta. Sinera era la pàtria utòpica d’Espriu, la pàtria impossible:

Mai no ha entès ningú
perquè sempre parlo
del meu món perdut.

Comença amb versos parlant de Sinera, d’Arenys, el seu poble, del jardí de casa seva on hi havia cinc plantes que ell veia com grans arbres; a poc a poc van desfilant els diferents moments de la vida del poble, les estacions de l’any amb les seves festes i les vides de les persones amb les seves inquietuds i il•lusions. La Laia, la Tereseta, la Maria Castelló, les germanes Ginebredes, l’Esperanceta Trinquis, el patge Sembotitis... i Salom, ell mateix, que ens diu:

Em dic Salom, fill de Sinera.
Contemplo el buit, mirant enrere.
I, temps enllà, només m’espera
desert, tristor d’hora darrera.

Sempre he dit que la poesia és per a escoltar-la. Si estàs sol i en llegeixes ho has de fer en veu alta, escoltant-te tu mateix.
Avui hem pogut escoltar Espriu amb unes veus que semblava que parlessin, no que recitessin. Era dolç, agradable, suau o fort segons el moment –ben fort en Assaig de Càntic en el Temple-.
Penso que pels que hem llegit Espriu i ens l’estimem ha estat un moment dolç. I pels que no l’havien llegit han pogut entendre’l perquè estava tan ben dit, tan clar, que no poden dir que no ho han entès. I potser ara tindran el rau-rau de començar a llegir-lo.

Enhorabona Teatre Nacional!