dimecres, 29 d’agost de 2012

1Q84 -3-


1Q84 -3-
de Haruki Murakami


Colección Andanzas
Tusquets Editores

Agost 2012


Anar al llibre 1-2

El tercer i últim llibre de la trilogia. Tenia ganes de llegir-lo. No sabia com acabarien el Tengo i l'Aomame. I s'hi ha afegit un nou personatge; un detectiu mal format i lleig que busca l'Aomame per comte de Vanguardia, la secta del líder que ha mort. Com de costum un capítol per cada personatge.
Potser en aquest tercer llibre no hi trobem tanta fantasia com en els altres dos. O potser ja ens hi hem acostumat. Però en el fons sembla que tot vagi derivant cap a un final més normal que en els altres dos llibres.
La Fukaeri, el Tengo i l'Aomame; els de Vanguardia, el pare del Tengo, el detectiu Ushikawa i la seva estranya mort i les coses que li passen després de mort; la Kumi Adachi, infermera del pare del Tengo; Tamaru i la vella senyora... I sempre la crisàlida de l'aire pel mig d'ells, les dues llunes, la groga i la verda petita, la Mother i la Daughter... Entrar i sortir del 1984 al 1Q84; i al revés, tornar-hi. Qui hi entra i per què. Qui els escull. Quina relació hi ha entre la Fukaeri, la Kumi Adachi i l'Aomame...
En el fons em queden preguntes i dubtes sense resoldre. Però el llibre enganxa i es força diferent dels altres que llegeixo normalment. Passarà temps, però, en què n'agafi un altre d'aquest autor. Aquests móns paral·lels no m'acaben de fer el pes...

dissabte, 25 d’agost de 2012

Els ulls grocs dels cocodrils


Els ulls grocs dels cocodrils
de Katherine Pancol


La Butxaca


Agost 2012

 


Un bon llibre d'estiu. És fresc, agradable de llegir i t'enganxa. Pot semblar senzill i previsible però el retrat que fa dels personatges és molt bo i molt real.
La Joséphine, una dona casada de quaranta anys, grassoneta i sovint mal vestida, amb dues filles, treu el seu marit de casa i es troba sola. I no sap con sortir-se'n. Acompanyada sempre de diferents personatges, la seva amiga, una veïna amb un secret molt especial, una germana que viu de cara a la galeria, una mare que mai no l'ha estimada i que només pensa en ella i els diners, el segon marit de la mare, milionari i bon jan i la seva amant... i un xicot amb cara seriosa que es troba tot sovint a la biblioteca. Perquè la Joséphine és una enamorada del segle XII i treballa en aquest tema.
El marit se'n va amb la seva amant a l'Àfrica a treballar com a capatàs d'una granja de cocodrils.
Veurem com aquesta dona, sense autoestima i acomplexada va evolucionant i encarant-se amb la realitat i acaba superant els seus problemes i convertint-se en la dona que portava dins i que no s'havia atrevit o no havia tingut ocasió de sortir. I al mateix temps contemples com el marit, tot i voler tirar endavant, tot i enyorar la seva vida amb la dona i les filles, no aconsegueix sortir-se'n per falta de decisió i voluntat.
Un dels personatges més durs i difícils és el de la filla gran, la Hortense, avergonyida de la seva mare i entusiasmada amb la seva tia, la Iris, perquè és elegant i guapa, i sap "estar". Un dia però la bena dels ulls de l'adolescència li caurà.
Sovint et veus identificat amb una persona del llibre que llegeixes. A mi m'ha arribat a l'ànima la seva reflexió un dia que va a esmorzar amb la seva germana. Demana un pastís de poma i la Joséphine diu que ella no, que fa règim. I a l'acte pensa: com a mínim acabo de perdre 100 grams!. I això a mi m'ha passat tantes vegades...!
És un llibre distret, amè, amb força històries i que el llegeixes sense ni adonar-te'n.

divendres, 24 d’agost de 2012

Alícia al país de le meravelles



Alícia al país de le meravelles
de Lewis Carroll

Empúries

Agost 2012

PENDENT D'ESCRIURE

dijous, 16 d’agost de 2012

La librería ambulante


La librería ambulante
de Christopher Morley

Periférica

Agost 2012


Un petit llibre que et manté el somriure als llavis tota l'estona. Ja veus de seguida de què va i com acabarà. Però el llegeixes de gust. És dolç i suau.
La Helen McGill, "una vieja gorda y tonta de 39 años" com es defineix ella mateixa, viu en un poblet dels EEUU cap a l'any 1910. Viu amb el seu germà, cuina per a ell i en té cura. Ell porta els animals de la granja i un dia publica un llibre, Paradís recobrat,  que té un gran ressó. Llavors comença a viatjar per la zona per obtenir idees noves pels llibres que li demanen i la Helen es queda a casa fent pa i cuinant. Ja fa 14 anys que fa cada dia el mateix.  
Un dia es presenta a casa seva el senyor Roger Mifflin, un llibreter ambulant. Arriba amb un carruatge extravagant semblant a un vagó, carregat de llibres i tirat per una euga. Vol vendre el seu "Parnaso", nom escrit amb grans lletres a la fusta del carruatge, al germà de la Helen. Ella, tement que el germà el compri i passi encara més temps fora de casa, decideix comprar-lo ella mateixa i en mitja hora recull la seva roba i comença a fer camí.   
Recuerdo que, a veces, en la granja solía apoyarme sobre una pila de troncos, justo antes de la cena, a contemplar por un instante esas puestas de sol púrpura de octubre. Escuchaba el tintineo agudo de la pequeña máquina de escribir de Andrew proveniente del estudio. Y luego intentaba tragarme, bien dentro de mi, la belleza y la nostalgia de todo aquello, antes de correr a la cocina a hacer el puré de patata.
Me dan pena las mujeres que nunca tuvieron la oportunidad de vivir una extravagancia.
No entendía como todo aquello había permanecido oculto para mi hasta entonces. No entendía como els trascendental misterio de hacer pan me había impedido ver durante tanto tiempo los misterios del sol y el cieloy el viento en los árboles. Pasamos junto a una casa campestre.... vi a una mujer que limpiaba la estufa. Me dieron ganas de gritarle: ¡Oh, estúpida mujer! ¡Deja la estufa, las ollas, sartenes y labores, aunque sea por un día! ¡Sal de ahí y mira el sol y el cielo y el rio a lo lejos!
És la reflexió d'una dona que deixa sense pensar-ho gaire, la seguretat del que ha fet durant 14 anys i es troba amb ella mateixa, amb la seva força, amb l'acceptació de la seva persona, amb l'autoestima que tenia oblidada.
És una història senzilla però de la qual en pots treure conclusions i que, sobretot, et deixa amb el somriure a la cara...

dimarts, 14 d’agost de 2012

El lugar del aire


El lugar del aire
de Dinaw Mengestu

Lumen

Agost 2012


He llegit crítiques molt bones d'aquest llibre i a mi no m'ha fet el pes.
En Jonàs viu amb la seva parella però no acaba de sentir-se a gust amb ell mateix. El seu pare van arribar a Illinois de recent casat des d'Etiòpia. Al cap de tres anys va arribar la seva dona. Ella pensava que "aprender una lengua nueva no era muy distinto de aprender a enamorate de nuevo de tu marido". Però la cosa no va funcionar. Va néixer el Jonàs i els crits i les discussions eren el plat de cada dia. Penses, llegint-lo, que potser ella esperava molt més del marit, i que el marit havia canviat en els tres anys durs que va viure sol. El viatge dins una caixa amagat en un camió, la travessa d'un país a l'altre... fa que una persona deixi de ser la que era. Les seves vivències no poden ser compartides ni per la dona.
I el Jonàs vol esbrinar què va passar quan els seus pares, després de tres anys de viure junts i esperant-lo ja a ell, van decidir fer un viatge de Illinois a Nashville, Tennessee. Un viatge de vacances ja que cap dels dos en volia dir de lluna de mel.
I per això en Jonàs deixa l'Àngela i s'embarca a fer els mateixos camins que van fer en el seu dia els seus pares i aturar-se i pensar. Potser així es trobarà a ell mateix tot trobant els seus orígens.
Però tenia una bona parella, tenia un futur si hagués volgut lluitar per ell i per la parella. I no en va saber. Mentia, inventava, no sé, com si volgués compadir-se ell mateix, o justificar la seva conducta amb l'excusa dels pares.
No ho acabo de veure clar i em sap greu; quan tothom diu: una novel·la genial! i jo no l'hi trobo penso que alguna cosa m'he perdut. Què hi farem!

dissabte, 11 d’agost de 2012

Jo confesso


Jo confesso
de Jaume Cabré

Història del mal i la seva redempció

Proa

 Agost 2012





Vaig llegir el llibre fa uns mesos. I ara l'he rellegit. Calia fer-ho. Massa complex i massa personatges i històries per una sola lectura. I tot i la relectura segueixo sense entendre el final del llibre. Sort que el curs vinent tindrem un col·loqui amb en Jaume Cabré i em traurà de dubtes.
És un llibre molt, molt bo! Crec que Jaume Cabré s'ha superat a ell mateix. Ha gaudit de la lectura tant la primera vegada com la segona. Com ens té acostumats l'autor està molt ben escrit, barreja passat, present i futur en el mateix paràgraf, donant veu a diferents personatges de diferents èpoques; i no es tracta d'una història sinó de històries paral·leles que conflueixen en una. I reflecteix el be i el mal que portem tots dins nostre amb una excel·lència notable.
No sé si l'autor ens vol explicar la història d'un nen, l'Adrià Ardèvol, o la història d'un violí, un Storioni, "Laurentis Storioni Cremonensis me fecit, mil set-cents seixanta-quatre". O la relació entre el nen i les coses que tenia el seu pare que són l'origen de les diferents històries: el medalló, les pinyes d'avet i d'erable, el pergamí fundacional del Monestir de Sant Pere de Brugal...
L'Adrià te nou anys i no és un fill estimat; és un projecte de futur pels seus pares. La mare vol que es dediqui al violí, els pare que sigui un gran humanista i que aprengui moltes llengües, vives i mortes, per poder desxifrar els documents que ell, a poc a poc, va comprant, va col·leccionant perquè sempre que veu o toca una cosa antiga de valor li ve un pessigolleig als dits que no pot aturar fins a aconseguir que aquest objecte o paper sigui seu, pel mètode que sigui.
"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable" diu Adrià Ardèvol al començar el llibre. I el llibre és una carta a la seva estimada Sara per intentar explicar-li com va ser la seva vida i perquè així ella l'entengui una mica a ell; o potser és per entendre's ell mateix una mica...
L'Adrià és molt intel·ligent, molt. Aprèn llengües amb una facilitat tremenda però a casa no troba mai un petó, un somriure, un interès pel que fa o el que voldria fer... Només la Lola Xica, la noia que va arribar a casa amb la mare i que els cuida a tots té algun rampell de tendresa cap aquell infant tan sol. Els diumenges a la tarda se li fan eterns. Mai no el duen enlloc, no pot parlar en veu alta, només tocar el violí o llegir. Sort en té del Xèrif Carson i d'Àguila Negra, dins la seva butxaca o a la tauleta de nit, que li fan reflexions, li donen consells i li fan companyia. I li faran fins ja gran i malalt.
El violí, el Storioni, l'ha comprat el seu pare i a través de l'obra anem coneixent des del jove Jachiam de Mureda de Pardàc, el millor cantador de fusta, a tots els personatges que han tingut alguna cosa a veure amb la història del violí, com un arbre genealògic. I aquí veiem com la bellesa va sovint associada a la maldat, a l'horror. Inquisició, Hitler, gent sens entranyes es barregen en la història. I l'Adrià, amb un únic amic, amic de l'ànima, el Bernat Plensa, va fent la seva vida. Es converteix en un savi humanista i després de molts contratemps troba la dona de la seva vida. Però ni aquesta història és fàcil. Sempre hi ha secrets i coses dolentes, sempre per culpa del pare. I ell hereta el pessigolleig de posseir objectes i sobretot manuscrits antics, incunables, i segueix comprant sense importar-li d'on venen ni com s'ho han fet per fer-li a mans.
Veiem la història d'una gran amistat, l'Adrià i el Bernat, i com al final de la seva vida la bellesa de l'amistat, sense deixar de ser amistat i amb amor, es pot convertir amb traïció tot i saber-se culpable i declarar-ho una i altra vegada.
Es tracta de la Història de la Bellesa i La Història del Mal, els dos llibres que publica l'Adrià i que tenen un gran èxit.
Com acaba la història? Aquí tinc un gran interrogant. He llegit els últims paràgrafs moltes vegades i no aconsegueixo treure'n l'entrellat. Espero, doncs, l’explicació de Jaume Cabré i afegiré una postdata a aquest escrit.
Mentre, llegiu, llegiu, aquest llibre!

dijous, 9 d’agost de 2012

Aquitània i Perigord -3 -

Aquitània i Perigord -3 -

PENDENT D'ESCRIURE

dimecres, 8 d’agost de 2012

Aquitània i Perigord -2-

Aquitània i Perigod -2-

De bon matí hem anat al Castell de Bonaguil. És gran i força restaurat. Tenen organitzats jocs de pistes pels nens. Nosaltres hem fet el recorregut i hem pujat a la torre principal, el Donjon. Tot són escales amunt i avall però és bonic de veure i de passejar-t'hi.


PENDENT D'ESCRIURE

dimarts, 7 d’agost de 2012

Aquitània -1-


Aquitània -1-
... però només un tastet

7, 8 i 9 d'agost de 2012


De bon matí hem sortit de Santa Eulàlia i per l’autopista hem arribar a les 3 a Nérac. És un petit poblet amb un castell i una part antiga regada pel riu La Baïse.


El castell és de l'època d'Enric IV i no és cap meravella. Però te l'expliquen molt bé i fas pràctica de francès. Enric IV es va casar amb Margarita de Valois, la Reina Margot, de qui hi ha moltes pintures i també de Caterina de Mèdicis. Va ser una de les residències de la família Albret. És curiós perquè les parets estan plenes de frases dites o destinades a Enric IV o a la reina Margot, així com també el que necessitaven per cuinar un menú per cent persones. Al soterrani s'hi pot veure el lloc on es trobaven els banys, revestits de mosaïcs i un museu prehistòric.


Després hem recorregut el poble i és molt bonic. A mi sobretot m'agraden les cases, típiques franceses, amb flors o despullades però que fan que t'aturis a contemplar-les. Ja vora el riu sortia una barca i hi hem pujat. Un recorregut d'una hora passant per una esclussa, i recorrent el parc de la Garenne, antic jardins del rei.



Allà es troba una escultura de la Florette, ajaguda. La Florette era la filla del jardiner i Enric IV se'n va enamorar. Es trobaven en aquest parc fins un dia que el rei va deixar d'anar-hi, Llavors la desesperació va fer que Florette es llancés al riu i s'ofegués. Una dita francesa, conter fleurette -dir un "piropo", sembla que ve del nom d'aquesta enamorada.
Amb el cotxe de nou hem anat cap a Fumel que és on tenim reservat l'hotel. Seguint les indicacions de turisme hem fet camí per carreteres molt secundàries, molt boniques i plenes de revolts. La carretera, estreta, i amb plàtans a banda i banda; plàtans que van plantar fa molts anys perquè als nostres avis no els molestés el sol quan anaven en tartana.

I ara nosaltres els agraïm tot i anar amb cotxe i amb aire condicionat. I fan molt bonic... Hem passat per petits poblets amb esglésies de pedra i a sobre el campanar una teuladeta de teules vermelles com si fos un barret; curiosos i diferents!
Hem arribat a Fumel, a la vall del Lot, i hem pujat al castell que ara és l’Ajuntament. Té uns jardins magnífics que ens han fer recordar a l'acte els de Ravel·lo, a tocar d'Amalfi, a Itàlia. I amb una vista del riu magnífica. I estàvem sols, completament sols!

És una zona de poc, poquíssim, turisme. Hem sopat a l'hotel a tocar de la piscina. No hem pogut demanar cap menú dels que tenien perquè era massa menjar. Hem demanat una amanida cada un i ens l'han portada plena de "canard" per tot arreu i de formatge de cabra... En Jaume el canard i jo el formatge! I un café i una infusió.

I la gent menjava tres plats i postres, enormes. Deia la cambrera que en aquesta zona es menja molt i molt contundent. Són els productes de la terra: l'ànec, tant com foie, confit o maigret, formatge de cabra, nous i prunes.
Al llit d'hora i demà hi tornem!