dissabte, 11 d’agost de 2012

Jo confesso


Jo confesso
de Jaume Cabré

Història del mal i la seva redempció

Proa

 Agost 2012





Vaig llegir el llibre fa uns mesos. I ara l'he rellegit. Calia fer-ho. Massa complex i massa personatges i històries per una sola lectura. I tot i la relectura segueixo sense entendre el final del llibre. Sort que el curs vinent tindrem un col·loqui amb en Jaume Cabré i em traurà de dubtes.
És un llibre molt, molt bo! Crec que Jaume Cabré s'ha superat a ell mateix. Ha gaudit de la lectura tant la primera vegada com la segona. Com ens té acostumats l'autor està molt ben escrit, barreja passat, present i futur en el mateix paràgraf, donant veu a diferents personatges de diferents èpoques; i no es tracta d'una història sinó de històries paral·leles que conflueixen en una. I reflecteix el be i el mal que portem tots dins nostre amb una excel·lència notable.
No sé si l'autor ens vol explicar la història d'un nen, l'Adrià Ardèvol, o la història d'un violí, un Storioni, "Laurentis Storioni Cremonensis me fecit, mil set-cents seixanta-quatre". O la relació entre el nen i les coses que tenia el seu pare que són l'origen de les diferents històries: el medalló, les pinyes d'avet i d'erable, el pergamí fundacional del Monestir de Sant Pere de Brugal...
L'Adrià te nou anys i no és un fill estimat; és un projecte de futur pels seus pares. La mare vol que es dediqui al violí, els pare que sigui un gran humanista i que aprengui moltes llengües, vives i mortes, per poder desxifrar els documents que ell, a poc a poc, va comprant, va col·leccionant perquè sempre que veu o toca una cosa antiga de valor li ve un pessigolleig als dits que no pot aturar fins a aconseguir que aquest objecte o paper sigui seu, pel mètode que sigui.
"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable" diu Adrià Ardèvol al començar el llibre. I el llibre és una carta a la seva estimada Sara per intentar explicar-li com va ser la seva vida i perquè així ella l'entengui una mica a ell; o potser és per entendre's ell mateix una mica...
L'Adrià és molt intel·ligent, molt. Aprèn llengües amb una facilitat tremenda però a casa no troba mai un petó, un somriure, un interès pel que fa o el que voldria fer... Només la Lola Xica, la noia que va arribar a casa amb la mare i que els cuida a tots té algun rampell de tendresa cap aquell infant tan sol. Els diumenges a la tarda se li fan eterns. Mai no el duen enlloc, no pot parlar en veu alta, només tocar el violí o llegir. Sort en té del Xèrif Carson i d'Àguila Negra, dins la seva butxaca o a la tauleta de nit, que li fan reflexions, li donen consells i li fan companyia. I li faran fins ja gran i malalt.
El violí, el Storioni, l'ha comprat el seu pare i a través de l'obra anem coneixent des del jove Jachiam de Mureda de Pardàc, el millor cantador de fusta, a tots els personatges que han tingut alguna cosa a veure amb la història del violí, com un arbre genealògic. I aquí veiem com la bellesa va sovint associada a la maldat, a l'horror. Inquisició, Hitler, gent sens entranyes es barregen en la història. I l'Adrià, amb un únic amic, amic de l'ànima, el Bernat Plensa, va fent la seva vida. Es converteix en un savi humanista i després de molts contratemps troba la dona de la seva vida. Però ni aquesta història és fàcil. Sempre hi ha secrets i coses dolentes, sempre per culpa del pare. I ell hereta el pessigolleig de posseir objectes i sobretot manuscrits antics, incunables, i segueix comprant sense importar-li d'on venen ni com s'ho han fet per fer-li a mans.
Veiem la història d'una gran amistat, l'Adrià i el Bernat, i com al final de la seva vida la bellesa de l'amistat, sense deixar de ser amistat i amb amor, es pot convertir amb traïció tot i saber-se culpable i declarar-ho una i altra vegada.
Es tracta de la Història de la Bellesa i La Història del Mal, els dos llibres que publica l'Adrià i que tenen un gran èxit.
Com acaba la història? Aquí tinc un gran interrogant. He llegit els últims paràgrafs moltes vegades i no aconsegueixo treure'n l'entrellat. Espero, doncs, l’explicació de Jaume Cabré i afegiré una postdata a aquest escrit.
Mentre, llegiu, llegiu, aquest llibre!

1 comentari:

Marta ha dit...

Maripepa em maravello de que l'hagis llegit dues vegades. A mí en Jaume Cabré no m'entusiasma, no he llegit aquest llibre, però em fa mandra, atès que Les Veus del Pamamo no em va safisfer i el vaig trobar una mica sobre-carregat de bons i dolents, malgrat que reconec que està ben escrit. Aquest segon no descarto la seva lectura,però de moment els meus objectius van per altres camins. Gràcies per haver-lo comentat.