dijous, 16 d’agost de 2012

La librería ambulante


La librería ambulante
de Christopher Morley

Periférica

Agost 2012


Un petit llibre que et manté el somriure als llavis tota l'estona. Ja veus de seguida de què va i com acabarà. Però el llegeixes de gust. És dolç i suau.
La Helen McGill, "una vieja gorda y tonta de 39 años" com es defineix ella mateixa, viu en un poblet dels EEUU cap a l'any 1910. Viu amb el seu germà, cuina per a ell i en té cura. Ell porta els animals de la granja i un dia publica un llibre, Paradís recobrat,  que té un gran ressó. Llavors comença a viatjar per la zona per obtenir idees noves pels llibres que li demanen i la Helen es queda a casa fent pa i cuinant. Ja fa 14 anys que fa cada dia el mateix.  
Un dia es presenta a casa seva el senyor Roger Mifflin, un llibreter ambulant. Arriba amb un carruatge extravagant semblant a un vagó, carregat de llibres i tirat per una euga. Vol vendre el seu "Parnaso", nom escrit amb grans lletres a la fusta del carruatge, al germà de la Helen. Ella, tement que el germà el compri i passi encara més temps fora de casa, decideix comprar-lo ella mateixa i en mitja hora recull la seva roba i comença a fer camí.   
Recuerdo que, a veces, en la granja solía apoyarme sobre una pila de troncos, justo antes de la cena, a contemplar por un instante esas puestas de sol púrpura de octubre. Escuchaba el tintineo agudo de la pequeña máquina de escribir de Andrew proveniente del estudio. Y luego intentaba tragarme, bien dentro de mi, la belleza y la nostalgia de todo aquello, antes de correr a la cocina a hacer el puré de patata.
Me dan pena las mujeres que nunca tuvieron la oportunidad de vivir una extravagancia.
No entendía como todo aquello había permanecido oculto para mi hasta entonces. No entendía como els trascendental misterio de hacer pan me había impedido ver durante tanto tiempo los misterios del sol y el cieloy el viento en los árboles. Pasamos junto a una casa campestre.... vi a una mujer que limpiaba la estufa. Me dieron ganas de gritarle: ¡Oh, estúpida mujer! ¡Deja la estufa, las ollas, sartenes y labores, aunque sea por un día! ¡Sal de ahí y mira el sol y el cielo y el rio a lo lejos!
És la reflexió d'una dona que deixa sense pensar-ho gaire, la seguretat del que ha fet durant 14 anys i es troba amb ella mateixa, amb la seva força, amb l'acceptació de la seva persona, amb l'autoestima que tenia oblidada.
És una història senzilla però de la qual en pots treure conclusions i que, sobretot, et deixa amb el somriure a la cara...