divendres, 26 de juliol de 2013

Vestits d'estiu


Vestits d'estiu

Agost 2013

Aquest any anem malament de temps... Dels set vestits que havia de fer només n'he acabats tres. Espero poder adaptar els altres per l'estiu que ve...
I dels tres que he fet, el de la Jana ha resultat massa infantil i no li quedava gens bé. Per tant amb un cop de tisores l'hem convertit amb brusa i ara sí que li agrada!
Espero que la temporada que ve tingui més temps i tranquil·litat per fer coses, perquè m'agrada fer-les però no arribo a tot... Seran els anys...? No crec! Ja veureu com em poso al dia!



dilluns, 22 de juliol de 2013

Pallassos i monstres


Pallassos i monstres
La història tragicòmica de 8 dictadors africans
d'Albert Sánchez Piñol

La Campana

Juliol 2013
 
Còmica no sé; tràgica i inversemblant sí!
Idi Amin Dada a Uganda,  Bokassa a la República Centreafricana, Banda a  Malawi, Mobutu Sese Seko al Zaire .República Democràtica del Congo-, Sékou Touré a Guinea Conakry, Haile Selassie a  Etiòpia, Macías a Guinea Equatorial i Obiang també a Guinea Equatorial.
 
Ens diu Sánchez Piñol que malgrat el que pugui semblar aquest no és un llibre de ficció. Tots els personatges, fets i documents són estrictament reals.
I sabent això et fas creus de com uns personatges com aquests han pogut manar i matar i robar d'una manera tan descarada i amb el vist i plau dels governs europeus i americans.  
L'autor fa parlar els personatges. No t'explica les massacres; te les deixa veure. I el que fa és dir-te qui eren aquests personatges, quan i en quin ambient van néixer i créixer i com van pujar al poder, el que van fer i com van caure de dalt d'on havien pujat i com van morir.
És increïble que aquesta gent, la majoria d'ells ignorants i insignificants, es van creure déus i van condemnar al poble a la misèria més absoluta i al dolor intens de la dictadura sense cap ni peus... Tot ho podien fer: des de fer-se dir "Senyor de les Terres Bèsties de la Terra i de l'Aigua i Miracle Únic", com traslladar la capital del país al seu poble natal, com fer portar el tresor del banc nacional al soterrani de casa seva.
I tot això, essent com és esgarrifós i difícil de creure i entendre no és res comparat amb el beneplàcit que van rebre dels mandataris europeus. Ells veien com eren aquests líders però sempre hi ha el diner enmig de tot; hi havia urani, diamants, i tota mena de riqueses i privilegis que cap país europeu es volia perdre.
I així Felipe González anomenava a Obiang "el seu germà i amic";  Macías va rebre de mans de Franco la medalla de Comendador de la Órden de África; a Haile Selassie el va rebre efusivament Mussolini i va ser gran amic del líder comunista iugoslau Tito; François Miterrand va dir de Sekou Touré que era un dels millors caps d'estat africans i un dels més escoltats; a Mobutu Sese Seko el van ajudar i estimular els govern belgues, francesos i nord-americans que el van abandonar quan va caure en desgràcia; els amics europeus de Banda el consideraven un autòcrata conservador... Giscard d'Estaing va ser obsequiat per Bokassa amb una immensa reserva de caça i amb una pila de diamants; a Idi Amin Dada Anglaterra li anava minvant les ajudes i Gaddafi el va ajudar tot i que va quedar decebut després de la seva visita a Uganda.
Com ha pogut ser real i veritat tot aquest escàndol i aquest disbarat? Sempre el poder, els diners... mai els valors de les persones i la vida i la dignitat dels que tenien la desgràcia de ser manats per aquesta gentussa; gent dolenta i amb mala idea, no persones que s'equivoquen al prendre decisions sinó que les prenen completament conscients dels seus actes. Com ha pogut Europa consentir i contribuir a tot això?

dissabte, 20 de juliol de 2013

Tía Julia y el escribidor


Tía Julia y el escribidor
de Mario Vargas Llosa

Literatura Contemporánea
Seix y Barral


Juliol de 2013


Em costa llegir Vargas Llosa. N'he llegit un parell i no em quedaven ganes de llegir-ne més. Però la Maria Clara és una fervorosa fan d'aquest autor i m'ha passat aquest llibre.
L'he llegit. Però si l'he acabat ha estat per la Maria Clara.
Ho sento. No m'agrada Vargas Llosa. I en canvi no em perdo una novel·la de García Márquez, i m'agraden la majoria d'autors sud-americans. Què hi farem!
Mario Vargas és un noi de 18 anys que treballa a la Radio Panamericana i el seu somni és anar a París i viure en una mansarda. Però es troba amb la seva tia Júlia, que arriba de Bolívia després d'un divorci, i s'enamora cegament d'ella. La família no està gens d'acord amb aquesta relació, la troba escandalosa tant per la diferència d'edat com pel fet de ser tia i nebot i jo personalment trobo ridícules i infantils moltes de les actuacions de la tia Júlia.
A la feina en Mario estableix una relació singular i incomprensible amb un estrany personatge, en Pedro Camacho, escriptor de serials.
Arriben a casar-se i viuen junts a Paris nou anys.
La veritat és que l'única novel·la que em va agradar d'aquest autor i em va fer riure va ser "Pantaleon y las visitadoras", però era un registre totalment diferent.
 

divendres, 19 de juliol de 2013

Sortida a Madrid - Exposicions


Sortida a Madrid

Dalí
al Reina Sofia

La belleza encerrada
de Fran Angèlic a Fortuny
al Museu del Prado

amb sopar a Ramon Freixa

18 i 19 de juny de 2013


Amb el Pere i la Montse ......


PENDENT DE REDACTAR

diumenge, 14 de juliol de 2013

Antes del anochecer


Antes del anochecer


Ocine
Granollers

13 de juliol de 2013


PENDENT DE REDACTAR









divendres, 12 de juliol de 2013

Memòries d'una puça


Memòries d'una puça
Dança

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

11 de juliol de 2013


Direcció i coreografia: Sol Picó
Ballarins: Sol Picó, Valentí Rocamora, Torà i Carlos Fernàndez Fuentes


Vaig anar-hi il·lusionada. Recordava com em va agradar El Ball amb Sol Picó. Com vaig gaudir aquella nit del ball i la bellesa i l'harmonia... Però aquesta obra no m'ha fer el pes.
diu el tríptic que aquesta obra parla del món actual, un món en crisi, decadència i confusió. Una mirada al món convuls d'avui que vol il·luminar el nostre paisatge utilitzant l'humor i el llenguatge de la dansa.
Ho sento però no m'ha agradat. Els personatges, crec, que volen ser puces en un món de deixalles. L'ambient és fosc i brut i el ball monòton... Sempre van repetint els mateixos passos. Sembla que al final busquen la sortida a través d'una ampolla, la Sol Picó dins l'ampolla, com una petició d'ajuda o un desig.


He llegit crítiques i són bones. No sé si la gent les ha fet perquè és la Sol Picó o perquè vertaderament li ha agradat. A mi em va costar aplaudir...
La veritat prefereixo quedar-me amb el bon gust de El Ball...




dimarts, 9 de juliol de 2013

Japonisme


Japonisme
La fascinació per l'art japonès

Caixaforum
amb Isabel Larruy

9 de juliol de 2013



PENDENT DE REDACTAR