divendres, 19 de novembre del 2010

Gata sobre teulada de zinc calenta

Gata sobre teulada de zinc calenta

de Tennessee Williams


lliure de gràcia

18 de novembre de 2010

Adaptació lliure i direcció: Àlex Rigola
Actors: Chantal Aimée, Muntsa Alcañiz, Andreu Benito, Joan Carreras, Ester Cort, Santi Ricart, Raffel Plana


Why is it so hard to talk?

PENDENT D'ESCRIURE

dimecres, 10 de novembre del 2010

Mariscal a la Pedrera


Mariscal a la Pedrera

La pedrera
amb Isabel Larruy

10 de novembre de 2010

PENDENT D'ESCRIURE











Antoni Gaudí: quan la pregària brolla de la pedra







Antoni Gaudí: quan la pregària brolla de la pedra

De Ramon Tremosa

Publicat el dilluns, 8 de novembre de 2010

M'ha agradat aquest article i per això el publico. Gràcies, Ramon Tremosa, per tan belles paraules!

Ahir vaig assistir a la missa del Papa Benet XVI a la Sagrada Família. Havia rebut tot just el vespre abans una invitació del seu Patronat: des que sóc diputat he fet vàries preguntes a la Comissió Europea sobre el túnel que el govern espanyol construeix gairebé a tocar dels fonaments del temple; també vaig fer una intervenció en el plenari ara fa un any i hi he portat alguns diputats del Parlament Europeu, interessats per aquest cas. Vaig ser situat al final d'una filera de cadires, tapat per una gran columna, però vaig poder seguir la retransmissió de TVC gràcies a una pantalla. Benet XVI va fer servir molt més català del què m'havia imaginat i la influència litúrgica del monestir de Montserrat ha estat total en els cants (tots en català), de tal manera que m'hi he sentit molt còmode. El temple per dins és d'una gran bellesa, ple de matisos lluminosos i d'espais altíssims, que conviden a imaginar que no tota la veritat és només aparent i visible. L'home és també un animal espiritual, en la mesura que cerca el sentit de la vida, i l'estètica sovint obre la porta de l'ètica: la bellesa del temple, amb l'orgue i la música coral acompanyant la litúrgia, amb serenor ahir van convidar a elevar l'esperit. I així al final de la missa vaig recordar el que Sarkozy havia dit de Gaudí: que aquest aconsegueix que la pregària brolli de la pedra.
1.- Morten Lookegard és un eurodiputat liberal danès, vicepresident de la Comissió de Cultura del Parlament Europeu. Fa tot just tres setmanes va ser a Barcelona per veure el partit del Barça contra el Copenhaguen i vàrem visitar les obres de la Sagrada Família. A l'entrar al temple va quedar parat: semblava la pel•lícula de Ken Follet del Pilars de la terra!! dotzenes d'operaris s'afanyaven a enllestir els treballs per a que tot estigués a punt. L'arquitecte Jordi Bonet i la membre del Patronat Joaquima Alemany ens van acompanyar en una llarga visita que va deixar astorat en Morten i tots els seus acompanyants. En sortir em diu que Catalunya és l'únic país europeu que està construint una catedral com les que es feien abans (només amb donacions privades) i, enllaçant-ho amb el futbol, em diu que el Barça juga com mai ningú ha jugat abans. Jo li contesto que Catalunya no té explicació racional i ell llavors fa una metàfora molt suggerent: "Catalunya és com la Sagrada Família, un miracle inexplicable per la pressió dels seus veïns per fer-la desaparèixer"... i llavors relaciona aquesta voluntat secular d'assimilació amb el túnel que el govern espanyol construeix a tocar dels fonaments: "quin risc tant innecessari!!".
2.- A mig matí de diumenge, quan va començar el moment de la consagració de la basílica, la llum del sol va entrar amb força per primera vegada dins del temple. Just en el mateix moment que Benet XVI deia en català la frase ..."que brilli en l'Església la llum del Crist"... els núvols que havien entelat el cel tot el matí van ser trencats pels rajos del sol que van irrompre amb força pels finestrals i els vitralls. Aquest sí que va ser un moment Ken Follet, digne de sortir a la sèrie televisiva dels Pilars de la terra que acaba d'emetre La Cuatro!!
Possiblement la pífia més gran de la cerimònia, posats a trobar algun defecte, va ser quan quatre monges van sortir per a fregar l'altar i parar la taula per a la celebració de l'eucaristia: haurien d'haver sortit dos monjos i dues monges, perquè la imatge de masclisme i d'exclusió de la dona va esdevenir de cop i volta massa flagrant... i prou que els monjos de Montserrat i de Poblet paren i desparen la taula!!
3.- Com he dit abans, em va encantar que la litúrgia benedictina de Montserrat impregnés tota la cerimònia. En els meus darrers d'anys d'estudiant, quan ja treballava, per preparar els exàmens m'estava una setmana a l’hostatgeria del monestir de Montserrat. Aquest és un servei poc conegut però disponible per a tothom, atès que la regla de sant Benet exhorta que “l’hoste sigui tractat com el mateix Crist”. Recordo vivament aquelles estades d’estudi intens, combinat amb el seguiment d’alguns oficis, en el més pur ritme de l’ora et labora benedictí. De les laudes matinals (que ara es poden escoltar en directe cada dia a Ràdio Estel) és un autèntic gust per als sentits el parenostre de Rimski-Kórsakov, que canten els monjos a quatre veus, i que he escoltat algunes vegades en esglésies ortodoxes de països de l’Est. També recordo les vespres, que acaben amb un motet cantat per l’escolania, i les completes, que se celebren al cor de dalt, amb tota l’església a les fosques i la Moreneta il•luminada al fons.
"Beata Solitudo, sola Beatitudo". Benaurada solitud, única benaurança. Aquestes paraules formen part de la tradició monàstica i són dures per a la nostra mentalitat moderna, però no pas per això deixen de ser suggerents. Resseguim, per exemple, Elias Canetti, autor de Massa i poder, un assaig del 1960 sobre els mecanismes del món modern que fan córrer a l’home el risc de perdre la seva identitat, segons aquest premi Nobel d’origen sefardita i expressió alemanya: “Qui no sap estar en solitud després no sap ser ell mateix enmig de la multitud”.
4.- La música dels 800 cantaires i de l'escolania de Montserrat van donar una gran brillantor a la missa. Des de cançons actuals fins a l'esclatant Al•leluia de Händel i a altres peces anteriors en el temps, la música ahir em va convidar com mai a elevar l'esperit. Mozart, per exemple, va saber copsar bé l'essència artística del cant gregorià quan assegurava que estava disposat a canviar la paternitat de tota la seva obra per la d’un simple prefaci gregorià de la missa. Cantat a l’uníson, l’espiritualitat que desprèn el cant gregorià ha estat comparada amb l’art romànic: aquesta melodia monòdica és tan nua i ferma com els arcs de mig punt dels temples romànics. La noció de polifonia passa per l’autonomia de diverses veus i per la riquesa de ritmes i consonàncies i constitueix un fenomen paral•lel amb l’art gòtic. El gòtic és a la polifonia el mateix que el romànic és al gregorià: al final del segle XII el dinamisme incipient de l’art gòtic va coincidir amb el de la polifonia, l’art de superposar veus diferents. Per als homes del segle XIII la riquesa de timbres de la polifonia era molt semblant als ornaments i a la llum de les catedrals gòtiques, i mentre el gregorià trobava el seu recinte idoni en la sobrietat dels temples romànics la polifonia, més complicada i diversa, s’ajustava als ideals de l’arquitectura ogival. Podeu sentir, per exemple, els excel•lents enregistraments del quartet Veus del Pirineu, que ha recuperat una part del patrimoni popular religiós, tant gregorià com polifònic, de la tradició d’alta muntanya catalana. I és en el gregorià on es troben l’origen els elements tècnics que serveixen encara avui per compondre i interpretar la música occidental: notes, intervals, claus, tons,modes,escales... Si alguna música ve del silenci, aquesta és el gregorià. Com vaig llegir fa anys, mossèn Ballarín ho resumia en un dels seus brillants jocs de paraules: Déu canta gregorià, Jesucrist toca Bach i l’Esperit Sant bufa Mozart. Gaudí va ser un geni del seu temps amb vocació d'immortalitat i la seva obra és un miracle de bellesa que admiraran les generacions futures. Gaudí ha donat forma a la bellesa i la seva obra és un cant a la bellesa, que des de la seva catalanitat insubornable avui es projecte al món amb tota la seva majestuositat. Com deia Màrius Torres, "Oh diví Pare de la ironia, perquè heu fet tan bells els sentiments humans?"
Ramon Tremosa
                                                                                                                        


Patchwork

Patchwork

Aquest setembre he començat a fer patchwork. M'ho passo molt bé i he fet ja tres mantetes per tapar els nens al sofà. Una per cada família. La primera, i la més treballada, que he fet és la de la Captuxeta i ha estat per a la Júlia que feia 2 anys. Les altres dues són per les altres dues cases. Ja us aniré ensenyant tot el que faig.


dissabte, 6 de novembre del 2010

Dinar a Mura





Dinar a Mura

6 de novembre de 2010



Érem a Terrassa i vam decidir anar a dinar a Mura. Només hi havíem anat una vegada perquè un dels nostres fills hi era fent de monitor. La casa de colònies ja no hi és però el poblet és digne de visita. Petit, amb cases de pedra, sembla que no hi hagi ningú, però quan entres al restaurant t'adones que està ple de gent. En una petita botiga vaig poder comprar verdura recent collida de l'hort, cosa poc usual ja en el món en què vivim. I vam arribar tard a comprar pa, que segur que també era bo!.
Per arribar a Mura passes pel parc de sant Llorenç de Munt, per la serra de l'Obac, amb paisatges magnífics i contemplant les roques típiques de la muntanya de Montserrat.
El restaurant, Cal Carter, us el recomano. Tot el que hi cuinen és producte local, els rovellons collits d'allà mateix, cuina senzilla però exquisida. I molt amables. www.calcarter.net
Prop de Barcelona, sense fer massa quilòmetres, trobes natura i bellesa i menges productes naturals i ben cuinats.
I a més hi havia una casa amb el meu nom!

divendres, 5 de novembre del 2010

Misteri de dolor







Misteri de dolor
de Adrià Gual

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

15 de novembre de 2010




Direcció: Manel Dueso
Actors: Mercè Arànega, Maria Rodríguez Soto, Ernest Villegas, Xavier Ruano, Llorenç González, Miquel Bonet. Sira Andreu, Tomàs Culleré, Maribel Martínez, Sergi Misas, Conxita Sesé, Roser Vilajosana


Estem en un medi rural, en un poblet on tothom es coneix i parla, i malparla, de tothom. Mariagna, amb una filla ja adolescent, es casa amb Silvestre, força més jove. Molt enamorada no pensa en tot el que es pot coure entre les quatre parets de la casa.
Pel meu gust aquest "tot" és massa previsible; i tot que actuen bé no és la millor interpretació que he vist d'aquests actors.
El TNC cada any ens porta una obra de primers del S. XX, una obra poc coneguda. I cada any m'ha agradat molt. Aquesta vegada, sense treure mèrit a l'obra, que en la seva època va ser un escàndol, l'he trobada més fluixa.
Seria massa que cada vegada que sortíssim d'aquest teatre diguéssim que l'obra ha estat esplèndida. De tant en tant es pot sortir una mica decebut.

dimecres, 3 de novembre del 2010

L'africà

L'africà

de J.M.G.le Clézio
premi Nobel de Literatura 2008

El Balancí - Edicions 62

Novembre 2010

Se'm fa difícil comentar aquest llibre. El tema és molt interessant. Un nen de vuit anys se'n va a Nigèria amb la seva mare i el seu germà per retrobar-se amb el pare. Han estat separats per la guerra. El pare és metge i amb la seva dona, de recent casats, se'n van a l'Àfrica i viuen en una eterna lluna de mel, tot i les situacions incòmodes del dia a dia. Al pare la guerra l'agafa a Àfrica, lluny de la família. Vol anar a buscar-los i no el deixen arribar a Europa. Passen anys i quan el nen gran en té 8 tornen mare i fills amb el pare. Els nens han estat mimats i consentits durant la guerra; una àvia dolça i carinyosa i una mare fantasiosa i alegre fan que els nens creixin sense un no, fent coses mal fetes sense rebre cap càstig i, el gran, amb unes migranyes i uns atacs de còlera, de ira, que no saben com aturar-lo. Quan arriba a l'Àfrica i es troba amb un pare que no recorda ni reconeix se li acaba tot això. S'ha de comportar com un noi, ha de saber treballar en el que li toca, i el pare, potser pel fet de no haver vist créixer els seus fills, és força dur amb ells. I els educa.
És l’experiència radical i formadora d’un doble encontre: l’encontre amb el pare i l’encontre amb Àfrica. Tot el llibre són les reflexions i vivències del fill gran, que arriba a comprendre al pare de tal manera que ja no pot viure sense l'Àfrica.
Diuen que qui viu un temps en aquest continent sempre hi pensa i només somia en tornar-hi. I aquest llibre també ho reflecteix.
"Avui, amb la perspectiva del temps, comprenc que el meu pare ens transmetia la part més difícil de l'educació -la que mai no dóna cap escola. Àfrica no l’havia transformat. Havia revelat en ell el rigor, Més tard, quan va venir a viure la jubilació al sud de França, es va endur aquell patrimoni africà. L'autoritat i la disciplina, fins a la brutalitat. Però també l'exactitud i el respecte, com una regla de les societats antigues del Camerun i de Nigèria, on els nens no han de plorar, de queixar-se. El gust per una religió sense floritures, sense supersticions, que havia trobat, m'imagino, en l'exemple del Islam".
Parla de la memòria, no només de la seva sinó també de la dels seus pares quan vivien al Camerun abans de néixer ell. I es escrivint que s'adona que els compren.
Hi ha algun detall que se m'escapa. Per exemple, quan arriba a l'Àfrica veu una dona vella que l'acarona. Pregunta si està malalta, la veu vella, arrugada, mig despullada... i la mare li diu que no, que només és vella. I era la seva àvia. I no se'n parla més. ..
És un llibre de passió per l’Àfrica, per la vida senzilla, per la tria d'un país pobre enlloc d'un país ple de burocràcia; de curar grips a curar lepra, de casetes adossades a cabanes enmig de la sabana. I de com ho viu un nen i com ho recorda de gran. Com arriba a comprendre el seu pare i com ell, de mica en mica, va agafant tota la tradició i la herència que el pare li deixa de la seva vida en el continent africà.
Crec, sincerament, que l'hauria de tornar a llegir. Segur que molts detalls que se m'han passat per alt serien ara noves sensacions que provoquen reflexions. I està molt ben escrit i traduït.

Don Juan Tenorio

Don Juan Tenorio
de José Zorrilla

Teatre Romea

1 de novembre de 2010

Direcció: Carles Canut
Actors: Pere Arquillué, Manolo García, Pep Cruz, Jaume Pla, Anna Ycobalzeta, Victòria Pagès, Carles Canut, Javier Gamazo, Lloll Bertran, Joan Berlanga, Miguel Angel Jenner, Xavier Tor, Marieta Sánchez, Carmen Fortuny, Vanessa Buchaca, Antonio Calvo, Camilo García, Mario Fernández.



"Per Tots Sants, el Tenorio".
Quants anys feia que no sentia el Tenorio sencer! Recordo que abans per aquestes dates feien sempre el Tenorio, i molta gent hi anava. Fins i tot amics molt més joves que jo recorden aquest costum.
I la Fundació Romea ja és el segon any que ofereix, només un dia!, el Don Juan Tenorio. I un dia més a Sant Cugat. Però no en fan propaganda. Me'n vaig assabentar per una columna d'un diari on comentaven aquesta tradició perduda i la iniciativa d'aquesta Fundació. Per internet vam trobar entrades, en quedaven només 8 a platea, i en vam agafar també pel Josep i la Maite; el Josep és un enamorat del Tenorio i tot sovint ens en recita algun tros amb una força i un temperament que ja voldrien molts actors d'avui.
Ens ho vam passar molt bé. No era la representació de l'obra sinó una lectura dramatitzada.
Només començar vaig trobar poca empenta i força als dos protagonistes, Don Juan i Luís Mejía. I em va saber greu. Al costat d'un Carles Canut que feia d’hostaler i ho brodava i també amb una doña Inés perfecta, representada per l'Anna Ycobalzeta, vaig trobar molt fluixos al Pere Arguillué, que sempre m'ha agradat molt a totes les obres que li he vist, i al Manolo Garcia. Per sort per nosaltres el Don Juan va anar millorant i va acabar mereixent-se els aplaudiments que va rebre. En Pep Cruz com Don Gonzalo de Ulloa i la Lloll Bertran, magnífica en el seu paper de Brígida, i tot un seguit de personatges van ajudar-nos a reviure, una mica nostàlgics, les nostres anades al teatre per Tots Sants.
Després d'escoltar a tots aquests actors, bons actors, vaig pensar que potser per a ells sigui més fàcil escenificar que quedar-se quiets davant un faristol llegint el seu paper. A mi em seria més fàcil llegir que actuar, però jo no sóc actriu i aquí hi ha la diferència. Proposo, doncs, que l'any vinent en comptes de fer una lectura dramatitzada representin l'obra i així els actors es trobaran més còmodes i nosaltres gaudirem encara més de l'espectacle.
En Josep va sortir entusiasmat i pujant a peu per les Rambles anava recitant amb veu forta i potent el paper del Don Juan. La gent se'l mirava i no crec que gaire persones identifiquessin els versos amb el Don Juan Tenorio de Zorrilla.