dimecres, 3 de novembre de 2010

L'africà

L'africà

de J.M.G.le Clézio
premi Nobel de Literatura 2008

El Balancí - Edicions 62

Novembre 2010

Se'm fa difícil comentar aquest llibre. El tema és molt interessant. Un nen de vuit anys se'n va a Nigèria amb la seva mare i el seu germà per retrobar-se amb el pare. Han estat separats per la guerra. El pare és metge i amb la seva dona, de recent casats, se'n van a l'Àfrica i viuen en una eterna lluna de mel, tot i les situacions incòmodes del dia a dia. Al pare la guerra l'agafa a Àfrica, lluny de la família. Vol anar a buscar-los i no el deixen arribar a Europa. Passen anys i quan el nen gran en té 8 tornen mare i fills amb el pare. Els nens han estat mimats i consentits durant la guerra; una àvia dolça i carinyosa i una mare fantasiosa i alegre fan que els nens creixin sense un no, fent coses mal fetes sense rebre cap càstig i, el gran, amb unes migranyes i uns atacs de còlera, de ira, que no saben com aturar-lo. Quan arriba a l'Àfrica i es troba amb un pare que no recorda ni reconeix se li acaba tot això. S'ha de comportar com un noi, ha de saber treballar en el que li toca, i el pare, potser pel fet de no haver vist créixer els seus fills, és força dur amb ells. I els educa.
És l’experiència radical i formadora d’un doble encontre: l’encontre amb el pare i l’encontre amb Àfrica. Tot el llibre són les reflexions i vivències del fill gran, que arriba a comprendre al pare de tal manera que ja no pot viure sense l'Àfrica.
Diuen que qui viu un temps en aquest continent sempre hi pensa i només somia en tornar-hi. I aquest llibre també ho reflecteix.
"Avui, amb la perspectiva del temps, comprenc que el meu pare ens transmetia la part més difícil de l'educació -la que mai no dóna cap escola. Àfrica no l’havia transformat. Havia revelat en ell el rigor, Més tard, quan va venir a viure la jubilació al sud de França, es va endur aquell patrimoni africà. L'autoritat i la disciplina, fins a la brutalitat. Però també l'exactitud i el respecte, com una regla de les societats antigues del Camerun i de Nigèria, on els nens no han de plorar, de queixar-se. El gust per una religió sense floritures, sense supersticions, que havia trobat, m'imagino, en l'exemple del Islam".
Parla de la memòria, no només de la seva sinó també de la dels seus pares quan vivien al Camerun abans de néixer ell. I es escrivint que s'adona que els compren.
Hi ha algun detall que se m'escapa. Per exemple, quan arriba a l'Àfrica veu una dona vella que l'acarona. Pregunta si està malalta, la veu vella, arrugada, mig despullada... i la mare li diu que no, que només és vella. I era la seva àvia. I no se'n parla més. ..
És un llibre de passió per l’Àfrica, per la vida senzilla, per la tria d'un país pobre enlloc d'un país ple de burocràcia; de curar grips a curar lepra, de casetes adossades a cabanes enmig de la sabana. I de com ho viu un nen i com ho recorda de gran. Com arriba a comprendre el seu pare i com ell, de mica en mica, va agafant tota la tradició i la herència que el pare li deixa de la seva vida en el continent africà.
Crec, sincerament, que l'hauria de tornar a llegir. Segur que molts detalls que se m'han passat per alt serien ara noves sensacions que provoquen reflexions. I està molt ben escrit i traduït.