diumenge, 31 de juliol de 2011

L'Auvergne



Quatre dies per l'Auvergne


del 26 al 29 de juliol de 2011



Tot va ser sortir per la porta l'últim néta que nosaltres fèiem una petita maleta i agafàvem el cotxe amb destí l'Auvergne. El temps no acompanyava però vam decidir marxar de totes formes. I vam fer bé perquè el mal temps no va ser cada dia i hem gaudit de quatre dies coneixent nous paratges i canviant de xip.
L'Auvergne és un país volcànic, amb prats molt verds fertilitzats per les cendres, amb cascades, boscos i llacs volcànics.
Ens vam instal•lar a Clermont-Ferrand, ciutat sobre un volcà i voltada de vuitanta volcans més, ben adormidets per ara. Hi conviuen la ciutat vella i la nova. La vella amb la Basílica de Nôtre Dame du Port, d'estil romànic, Patrimoni de la Humanitat. I la part nova amb la Catedral de Nôtre Dame de l'Assomption, gòtica, amb un rellotge d’autòmats del segle XVI i dos rosetons magnífics, un vermell i l'altre lila. També hi trobem dos vitralls molt curiosos. El vitrall de l'Apocalipsi on hi podem distinguir tres parts: a dalt el triomf de l'Anyell, a l'esquerra els quatre genets de l'Apocalipsi i el "Dies Irae", el dia de la còlera. I a la dreta, Babilònia la Gran, ciutat de perdició, i la Jerusalem Celeste, ciutat de la felicitat eterna.I davant una imatge de la Verge amb el nen.  L'altre vitrall és el de l'anunci profètic del Messies, amb escenes de l'Antic i del Nou Testament. Davant el vitrall hi ha vuit escultures que tot i ser de segles diferents, XIII i XV, formen un conjunt homogeni. Les escultures corresponen a Aaron, la reina de Saba, Isaïes, Jeremies, Jean i Martin Gouge de Charpaignes -donants del cor-, Salomon i Moises. En una pared  crida l'atenció un relleu en pedra dels apòstols dormint en l'hort de Getsemaní.

La plaça de Jaude, centre neuràlgic de la ciutat amb el tramvia monorail amb neumàtics de goma, un dels tres únics a Europa.
A la rue des Gras trobem un dintell romà d'una església desapareguda amb l'escena del lavatori de peus.

L'any 1889 els germans Michelin van crear l'empresa que duu el seu nom i pel fet de necessitar terreny per les fàbriques i per vivendes pels treballadors van anar unint les dues ciutats: Clermont i Montferrand fins que van acabar unint-se.
Volíem pujar al Puy de Dôme, però estava en obres la carretera i el temps amenaçava tempesta. I vam decidir no intentar-ho.
A la nit vam provar els dos plats més típics del país: l'aligot, puré de patates amb formatge fos Tomme de Cantal i la truffade, patates fregides rodones amb bacon i julivert i amb formatge fos també Tomme de Cantal. Són plats contundents, pel fred del hivern, calòrics... però boníssims!
I vam comprar formatges del país per menjar en família: Cantal vieux, Salers vieux, Saint Nactaire, Bleu de l'Aubergne i Fourne d' Ambert. I també naturalment Tomme de Cantal i llenties del Puy, petitones i gustoses.

El volcà de Lemptegy. Allà vam fer una passejada en un trenet i vam poder veure la història geològica del volcà a través dels paisatges de xemeneies, colades de lava, bombes volcàniques... I al final t'ofereixen una pel•lícula en 3D simulant una erupció volcànica dins una mina. Per portar-hi els néts!

Issoire. Església abacial del segle XII, exemple perfecte de l'art romànic de l’Auvergne. Està dedicada a l'apòstol de l'Auvergne, Saint Austremoine. Per dins és molt bonica, esvelta i amb columnes de colors suaus. Els capitells  del cor estan treballats amb figures de colors vius representant escenes de la vida de Jesús. Sembla una mica naïf però són encantadores i entenedores.  Per fora per la part de l'àbsis hi trobem en pedra tretze signes del zodíac. El número tretze correspon a un ase portat per un grif. L'ase simbolitza l'home que sol, no pot aixecar cap, i el grif és l'església de sant Austremoine que l'ajuda.




Brioude. Basílica de Saint Julien d'estil romànic de l'Auvergne amb ornamentació borgonyona. És una meravella d'església. Per fora és sòbria, amb pedres de diferents colors, i per dintre tornem a l’esveltesa d'Issoire, amb columnes amb frescos i amb pedres de diferents colors, arenisca vermella, colors de la terra. Els frescos de les capelles molt ben conservats. I una novetat. Quan van haver de restaurar els vitralls l'alcalde de Brioude va decidir que havien de fer una cosa contemporània, ja que seria la contribució del segle XXI a un edifici romànic i cristià que no ha deixat d'evolucionar des de fa prop de mil anys. I els vitralls són moderns, molt, amb colors molt bonics, tots amb un simbolisme determinat, com la Resurrecció, obra d'un artista coreà, Kim En Joong i dels tallers Loire. Aquest coreà va arribar a Europa i es va fer dominic. Donen molta vida i lluminositat a l'església i veus com el maridatge entre antic i modern és possible i encertat.


 
   
Puy-en-Velay. Quasi el motiu del viatge. Però hi vam arribar plovent i quan vam veure els 268 graons de pedra que hi ha per pujar a Saint-Michel-d'Aiguilhe vam decidir fer-ho el dia que tornem per aquests paratges. Vam visitar la Catedral de Nôtre Dame, romànica amb influències bizantines. Si vols arribar per la porta principal has de pujar 134 graons, més fàcils que els anteriors, i així pots contemplar la bellesa de l'original façana, adornada amb laves policromes i mosaics. Dins l'església hi ha una Verge negra com la nostra Moreneta. I un descendiment de la Creu molt real. El claustre és molt bonic, amb una porta de ferro forjat romànica i amb decoració policroma que recorda l'art islàmic. Des del claustre, i des de qualsevol lloc del poble, es pot veure la imatge gegant de la Marededéu, dita Nostra Senyora de França, situada sobre la roca Corneille.
La rue des Tables és visita obligada si vols veure el treball de punta de coixí, típic d'aquesta zona.



Camí de Saint-Flour vam fer una carretera molt llarga i amb corbes contínues però molt gratificant. El paisatge era una meravella, diferents tons de verd fins a l'infinit, amb poblets petits, vaques pertot, i a cada revolt de la carretera descobries una panoràmica millor que l'anterior.
Conduïa jo i per una vegada a la vida en Jaume em va haver de dir que anés una mica més de pressa si volíem arribar a Saint-Flour i trobar habitació! I sí que en vam trobar, amb vistes a la vall, perquè Saint-Flour està situada sobre una roca basàltica que domina la vall de l'Allier. L'església, d'estil gòtic sever, et recorda la vocació de fortalesa d’aquesta ciutat. Dins l'església un bellíssim Crist negre que ells en diuen "el bell Déu negre". La plaça d'Armes i els carrerons que en surten fan que sigui un lloc agradable de passejar, molt turístic i amb unes vistes excepcionals.



L'endemà, passant per les Gorges de la Truyère, que ja coneixíem, vam aturar-nos a contemplar el Viaducte de Garabit. Aquest és el inconvenient, o l'avantatge, de viatjar amb un enginyer... Va ser construït per Eiffel i gràcies a aquesta obra París va poder comunicar-se amb Beziers i va acabar així l’aïllament del Massís Central.

Camí ja de casa vam aturar-nos a Millau, -el viaducte ja l'havíem passat però sempre és agradable tornar-hi-, per visitar el Chaos de Montpellier-le-Vieux. És un extraordinari conjunt de roques generat per la corrosió i l'erosió de l'aigua de pluja i el vent sobre les roques dolomítiques. Molta vegetació i formes curioses. Hi ha senders de diferent durada per poder passejar-t'hi el temps que vulguis. I un dels senders es fa amb monitor ja que fan servir tirolines i altres estris. Nosaltres vam fer una passejada normal i vam tornar ja cap a casa. 
Quatre dies ben aprofitats! Ara tocaria ja un viatge una mica més llarg... però de cada sortida d'aquestes curtes en tornem sempre contents i relaxats. I després la feina del blog, de l'àlbum... 

dissabte, 30 de juliol de 2011

Una temporada para silbar





Una temporada para silbar
de Ivan Doig

Traducció de Juan Tafur


Libros del Asteroide

Juliol 2011



A Montana, a Marias Coulee, a principis del segle XX, regalen terreny si el cultives. I en Oliver Milliron, la seva dona i els tres fills comencen allà una nova vida. Poc temps després mor la mare i el pare amb els tres nois decideix contractar una dona que li porti la casa. Un anunci li fa el pes, "no cocina pero tampoco muerde", i contracta a la Rose que es presenta amb el seu germà Morris. Aquest, després d'algunes feines acaba fent de mestre a l'escola, una escola amb una sola aula per a tots els nens, per a totes les edats. I és un mestre innovador, que deixa petja a tots els alumnes. Tant la Rose com en Morris són força especials, i la manera de viure canviarà per la gent del petit poble.
El pare dels nois és un granger atípic. És molt culte i sensible amb els seus fills i família. Paul, Damon i Toby, els tres fills d'en Oliver van cada dia a l'escola a cavall, s'han de llevar molt d'hora i, aviat, en Paul, que té el son més lleuger, espera cada matí a la Rose per fer una xerradeta de bon matí. El cometa Halley està a punt de passar i el Morris ho aprofita per donat classes d’astronomia i preparar una representació.
La família és molt important per a tots ells. La tia Eunice, una senyora gran molt exigent, rep cada diumenge la visita de la família Milliron i els nens són molt educats i agradables amb ella tot i el seu difícil caràcter. L'Oliver ha sabut educar els seus fills i els ha ensenyat a pensar i a viure.
És un llibre agradable i dolç. És per llegir-lo amb calma i tranquil•litat, a poc a poc, assaborint-lo, vivint tu també les nits estelades contemplant el cometa Halley, muntant a cavall pels boscos, o anant a buscar aigua amb galledes per a la Rose, o aguantant somrient el xàfec de la tia Eunice. Sóc conscient que en aquesta història no ens han deixat veure ni entreveure els moments difícils, durs, discussions ni mals acords. I segur que n'hi van haver. Però és un retrat d'una època dolça, difícil, però plena d'amor i serenor. És un relat fet des de la distància, on només vols recordar els moments dolços, els que t'agrada reviure. repensar, recordar...
Paul és el més estudiós i la seva vida és l'estudi, l'aula i el professor Morris que l'ensenya a aprendre coses. Tot i que no es pot estalviar les baralles entre companys i la manera particular que tenen per resoldre-les; i la unió i complicitat dels tres germans.
Comença quan en Paul, ja gran , superintendent d'Educació Pública, torna a Marias Coulee amb una ordre per tancar totes les escoles d'una sola aula. I tota la seva vida, la vida a l'escola li passa pel cap i li fa prendre una decisió.
"Me ha gustado recordar tanto com me ha gustado vivir" diu William Maxwell, i en el fons el llibre és això, el record d'una infantesa sentint-se estimats malgrat els moments difícils i la duresa de les circumstàncies.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Pantalons d'estiu

Juliol 2011

Una mica tard he acabat dos pantalons d'estiu, un per la Martina i un per la Jana. En tinc més per acabar però el dia només té 24 hores i jo en necessitaria més...
Són molt divertits de fer, sobretot la cintura. Són coses molt senzilles però que jo no havia fet mai!
Poden ser pantalons o pijames fent-hi la samarreta de conjunt amb un dibuix o el nom de la nena.
A veure si a l'hivern m'animo a fer pijames...

dilluns, 11 de juliol de 2011

Ha mort el Josep Lluís





Ha mort el Josep Lluís

10 de juiol de 2011



Després de vuit mesos de malaltia ha mort avui a la matinada, dia 10, el Josep Lluís, el marit de la meva germana Maria Lluïsa. Han estat vuit mesos de lluitar sabent que no hi havia res a fer, de demanar només que tingués una mor dolça i digne. I així ha estat. Ha mort sense adonar-se’n, sense patir, amb el carinyo, l’amor, l’atenció infinita, la companyia i l'ambient familiar, serè i harmoniós, que caracteritza la vida de la meva germana. És una dona forta i valenta, molt, i els seus fills l’han acompanyat des del primer dia en tot i per tot. Que descansi en pau!
Era massa jove per marxar ja, tenien moltes il·lusions i plans i, a més, en pocs mesos hagués estat avi per primera vegada. Els qui ja tenim una edat pensem que, tot i que ha viscut molts anys i ha fet molts coses, encara se'n perderà moltes...
Us demano una pregària per a ell i també pels qui més l’enyoraran aquí.
Es van casar amb un poema de Tagore i se n'ha anat amb un altre poema del mateix autor.


divendres, 8 de juliol de 2011

La casa cantonera



La casa cantonera
de Sílvia Alcàntara


Edicions de 1984
MIRMANDA

Juliol 2011


La Vicenta i el Ramon viuen en un petit poblet i tenen dues filles, la Irene i la Marina. La casa on viuen els l'ha llogada en Gregori, que també ha trobat feina pel Ramon.

La història es redueix a les quatre parets de la casa cantonera de la plaça del poble, als sentiments i a les paraules no dites. Sembla que no hi hagi vida fora.
Amors i desamors, enganys, rialles, plors, silencis... tot a una vida en un cercle viciós de poques persones, amb la Roseta, la veïna, d'espectadora.
Mare i filla enamorades del mateix home? O només una enamorada i l'altre gelosa? Històries que no s'acaben d'explicar, que abans d'acabar-les un silenci les tanca, silencis de l'home, silencis de les dones... i al final tot esclata amb força i fa mal, molt mal. Remordiments, mentides. Llocs tancats, olor de reclòs, soroll d’aigua...
Tot això surt en el moment que la mare, la Vicenta, la vella Xicoia del casalot de can Xicoi, mor; i les dues filles, que fa vint anys que no es veuen, es retroben al vell casalot per repartir-se el poc que queda de la família. Retrets, enveges i, entremig, tota la història de la família. I el fet de voler saber o no saber, d'intuir i de tenir por que sigui certa la intuïció... Dues germanes que el més segur és que no es tornin a veure, que no tornin més a parlar del que els fa mal dins el cor, que una d'elles no acabarà mai de saber la veritat... I potser millor així.
Sí, el camí encara era molt llarg, però no pas desconegut. Se sentia sobrevivent d'una època que no podria oblidar. Però ara ja havia après a mesurar la felicitat amb el temps que dura una abraçada.

És una obra entretinguda i àgil de llegir. Potser vaig trobar millor la seva primera novel•la "Olor de colònia".

dilluns, 4 de juliol de 2011

1Q84



1Q84
Llibres 1 i 2
de Haruki Murakami
Trducció de Jordi Mas López

Grup Editorial, 62, S.L.U.,
Editorial Empúries

Juliol 2011

Llibre electrònic




És un llibre fascinant. El títol l'agafa com a homenatge al 1984 d'Orwell; el signe Q en japonès, es pronuncia igual que el 9 i, si no m'equivoco, aquesta so de la Q vol dir "desgràcia". I és la representació d'un món alternatiu en contraposició del món que vivim. Món que ens presenta el llibre, dins la novel•la, "Crisàlide d'aire".
Dues històries paral•leles, la de la Aomame i la del Tengo. Cada capítol està dedicat a un dels dos i la història va avançant de manera alternativa, primer a poc a poc, sossegadament, amb la música de la Sinfonietta de Janacek com a fons i després el ritme va in crescendo i no pots parar de llegir per saber el significat de cada cosa. I acabes frustrat perquè només hi ha traduïts al català els llibres 1 i 2; el 3 encara no ha arribat i com a mínim jo, l'estic esperant amb candeletes.
Ens presenta l'Aomame, noia jove i agradable, monitora d'un gimnàs que, fora de la feina, es dedica a matar de manera elegant i sense dolor a homes violadors i mal tractadors. I al Tengo, universitari, professor de matemàtiques d'una acadèmia de Yoyo-gi, que escriu llibres però mai està prou satisfet del que ha escrit per publicar-ho i que col•labora amb en Komatsu, editor d'una revista literària. Les dues vides paral•leles tenen un passat llunyà que les uneix i el que farà que vagin a parar al mateix punt serà una novel•la, "Crisàlide d'aire", publicada per una joveneta de 17 anys, una mica especial, d'una imaginació colossal, no gaire ben escrita, que després d'alguns passos es convertirà en best seller. Ens parla d'un món alternatiu, fantasiós, amb dues llunes, amb "gent petita" i crisàlides d'aire. Un món que s'anomena 1Q84 i que, en entrar-hi és quan veus les dues llunes i descobreixes el que explica la Fukaeri, l'autora, en la seva novel•la.
Que no l'enganyin les aparences. De realitat, sempre n'hi ha només una.

Cada persona que surt en el llibre, cada detall, tenen un significat posterior.
Està molt ben escrit; sembla que se'n vagi d'una idea a altre, que per acabar un tema te n'ha començat tres entremig, però és molt agradable de llegir i tot el que diu et fa pensar i és interessant. Fins i tot les voltes que dóna per arribar al punt que tu estàs esperant amb delit!
També crec que reflecteix força bé la vida al Japó, la solitud dels personatges, les neures i la manera de fer.
Val la pena llegir-la, us la recomano, i demano per favor que tradueixen aviat el llibre tercer per poder saber com acaba tot!

Anar al llibre 3