diumenge, 17 d’agost de 2008

Caperucita en Manhattan



Caperucita en Manhattan
de Carmen Martín Gaite



Colección "Las tres edades"
Ediciones Siruela

Agost 2008





M'ha agradat que el primer pensament que surt al llibre és de "Celia en el colegio" de Elena Fortún. M'ha recordat les hores que vaig passar llegint les aventures de la Celia i el Cuchifritín i, tot llegint aquesta cita, veig que no eren històries tan tontes com poden semblar ara.

Aquest llibre m'ha encantat. És deliciós. És la història d'una nena, la Sara, que viu a Brooklyn i que la seva única sortida és els dissabtes, amb la seva mare, per anar a Manhattan a portar un pastís de maduixes a l'àvia. La mare és una persona patidora, grisa, que no entén en absolut la seva filla. L'àvia, actriu, cantant en la seva joventut, dóna ales a la néta, parla amb ella, li dóna vida.
La Sara, amb una imaginació impressionant, intel·ligent i amb una gran curiositat per tot té l'oportunitat un dia d'anar sola a Manhattan. Tota la història és bonica, va seguint el conte de la Caputxeta, tot i que el final és sorprenent i "diferent".
M'ho he passat molt, molt bé llegint les reflexions i els pensaments de la Sara. És nena, però les seves intuïcions i la manera de fer i pensar és de persona amb molt seny. Sap què vol i ho busca i ho aconsegueix.
És un llibre per a un públic juvenil, tot i que crec que als grans ens agradarà més que a ells.
No té res a veure amb altres llibres d'ella, com "Nubosidad variable" que em va agradar molt també.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Creuer familiar per la Mediterrània

Creuer familiar per la Mediterrània
del 4 a l'11 d'agost de 2008





Hem fet un creuer amb fills i néts. És la segona vegada i val la pena de debó. Tot i que viatjar amb 6 nens i nenes i 1 a 6 anys és una mica sorollós i demana molta atenció. Malgrat tot repetiria el viatge amb la mateixa il·lusió. Els nens estaven molt contents i alegres i els pares també. Els avis, nosaltres, estàvem orgullosos de tots ells i érem ben feliços.


Vam sortir de Barcelona i, després d'una nit a Eivissa vam arribar a Tunísia. La Medina plena de gent, com sempre, ens feia vigilar més els nanos. Vam olorar perfums, visitar botigues i comprar "babutxes" i tambors.




L'endemà Nàpols i Pompeia. És tota una aventura anar per aquells carrers amb un cotxet de criatura. Però ho vam fer i els nens van difrutar amb aquells carrers i pedres. Els grans van conéixer una ciutat que mai no havien visitat i que és molt curiosa.


Després va tocar visitar Lucca i Pisa. Lucca és una ciutat medieval molt petita i cuidada, amb una muralla que l'encercla completament. No la coneixíem i ens va agradar força.

Sort que vam arribar a Pisa a temps d'aguantar la torre! Si no hagués caigut aquell mateix dia...


Finalment Mónaco, amb la seva riquesa i netedat, amb aquell aire de la gent que tot ho té i que ho troba el més normal del món, i que venint de Tunísia no pots deixar de comparar. Però vertaderament és molt bonic i agradable i va ser una bona cloenda del viatge. A més vam haver d'arribar-hi amb barquetes perquè el vaixell no es pot apropar tant al port i com no feia gaire bona mar els nens s'ho van passar millor que a les atraccions del Tibidabo.


Durant tot el creuer hi va haver activitats pels nens i no es van perdre ni un espectacle de nit. Només de tant en tant se'ns adormia un nen, el Roger, i havíem de col·locar-lo on podiem .

Que per molts anys poguem seguir fent viatges i sortides amb fills i néts!

Tretze Tristos Tràngols


Tretze Tristos Tràngols

Contes

La Campana

Agost 2008
...
Sánchez Piñol ens sorprèn de nou amb un llibre, aquesta vegada de contes, amb una imaginació desbordada. D'on treu les idees aquest home?
Són diferents contes, tretze, dels quals destacaria el primer, en què cauen homes de la lluna, i també la nau dels bojos, la pota d'elefant, el curt espai de temps entre la glòria i la vanaglòria, la mulata que surt de l'armari... Tot i el final trist dels contes, tot llegint-los et trobes amb l'humor d'aquest escriptor barrejat amb grans dosis de fantasia.
"La pell freda" em va agradar molt però no tant el següent, "Pandora al Congo", escrit en clau simbòlica. Amb aquests contes he retrobat l'escriptor que em fa passar bones estones i em descobreix éssers i móns que la meva imaginació mai arribarà a besllumar ella soleta.