L'elegància de l'eriçò
Premi dels llibreters francesos 2007
Llegit el desembre 2008
Animal crepuscular i nocturn, l'eriço és discret per natura i, com la Renée, és punxegut a l'exterior i refinat a l'interior. Comèdia polifònica, sovint impertinent, "l'elegància de l'eriçó" ha merescut el Premi dels llibreters francesos 2007.
Dues vides paral·leles, una dona i una nena que escriuen una mena de diari i que, finalment, es troben. La dona és portera d'un edifici de gent rica, i vol dissimular la seva vida interior. Li agrada la bona música, la bona literatura, l'art i la bona cuina. La nena, 12 anys, viu a l'escala i vol dissimular el seu alt nivell d'intel·ligència. I decideix suïcidar-se. No hi ha res que l'empenyi a viure ja que només veu com a fi la vida buida que porten els adults que l'envolten.
És una novel·la amb filosofia per a adolescents. Però que els grans podem llegir molt a gust i, fins i tot, rellegir algunes frases de la Renée, la portera, o de la Paloma, la nena.
Finalment, l'arribada d'un japonès a l'edifici i la seva manera de fer i parlar fa canviar a les dues dones.
Tota la novel·la està plena de al·lusions a la cultura japonesa; haikus, pel·lícules d'Ozú, cuina japonesa, els manga. És amb tots aquests detalls que venen del Japó on troben la Renée i la Paloma la Bellesa i la Veritat, la seva Veritat.
M'ha recordat una mica "El mundo de Sofía" de Jostein Gaardner, pel fet que els dos són un inici a la filosofia per adolescents. Però "L'elegància de l'eriçó" per mi està millor escrit, i no es veu tan infantil com l'altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada