Bruixes, sants i pedregades a l'edat moderna

Bruixes, sants i pedregades a l'edat moderna

Conferència a càrrec de

Francesc Roma i Casanovas

Organitzada pel Col·lectiu el Ganxo

Centre Cultural la Fàbrica

Santa Eulàlia de Ronçana

28 de Novembre de 2008

En Francesc Roma i Casanovas vol donar-nos amb aquesta conferència, i amb els llibres que ha escrit, un punt de reflexió; intenta fer una composició simbòlica perquè ens adonem de quan una muntanya deixa de ser-ho per a nosaltres per convertir-se en paisatge.

Plou i fa sol
les bruixes es pentinen,
plou i fa sol
les bruixes porten dol...

Les cançons infantils, igual que els contes i llegendes solen tenir un origen en la vida real. En Francesc Roma i Casanovas ens ha relacionat de manera didàctica i divertida, plena d'anècdotes, la relació de les bruixes i els seus maldecaps i persecucions a causa dels canvis climàtics. Sona, això, del canvi climàtic, no? Doncs vigilem que no tornin les bruixes...

Us explico.

Sembla que les bruixes, i ha començat parlant de bruixes de Santa Eulàlia de Ronçana, solien ser dones que vivien soles, vídues molts cops, amb alguna malformació física o estrafolàries i, normalment, una mica "tocades". També de vegades hi havia dones que captaven per les cases de pagès i, si no els donaven el que demanaven, amenaçaven la gent: ja veuràs què et passarà! Llavors arribava una pedregada i la gent l'atribuïa, naturalment a aquella dona que els havia amenaçat.

Les bruixes eren perseguides, torturades i finalment mortes, i no precisament per l'església sinó pel poder civil. En plena tortura confessaven tot el que volia sentir el maltractador, el botxí. I explicaven que baixaven a la riera i allà es trobaven amb el dimoni amb qui organitzaven unes orgies de ca l'ample, per després muntar sobre aquest dimoni, ara amb forma de cabró i volaven pels núvols conduint-los on elles volien i fent descarregar la pedregada sobre els camps dels qui les havien ofès.

Si feia bon temps i no hi havia problemes amb les collites, no hi havia en principi cap necessitatde buscar un cap de turc; en canvi si quan tenien a punt la collita començava a pedregar, a algú li tocava el rebre. I sortien les bruixes.

La majoria de gent creia en elles, tot i que sempre hi havia algun descregut que se n'aprofitava.

El pagès, per la seva part, tenia el tros ben arreglat, el camp sembrat i tot a punt quan veia venir la pedregada. Tenien en aquests casos diferents solucions que anaven aplicant una darrere d'altre fins que alguna l'encertava i "aconseguien" que la pedregada anés al poble del costat i no sobre els seus camps.

La primera era demanar al capellà que sortís a la porta de l'església i comminés -conjurés- la tempesta. Això ho feia el sacerdot o el monjo barallant-se amb els núvols tot donant-li patades i fent tot de gestos que més semblava una dansa moderna que un ritual religiós. Si no ho feia bé i la pedregada arribava volia dir que el capellà del poble del costat ho havia fet millor que ell, i això el feia perdre respecte davant la gent. Perquè el capellà no podia anul·lar la pedregada sinó només desplaçar-la.

Una altra manera era fer sonar les campanes de l'església. Es deia que allà on arribés el so de la campana la pedregada no podia arribar-hi.

Les relíquies servien tant per aturar l'aigua o la pedregada com per fer ploure. En el primer cas es col·locava la relíquia o el sant sobre l'altar i es pregava Déu que aturés la pluja. Si, pel contrari hi havia sequera es remullava el sant o la relíquia -en una caixeta de plata- en una font, o riu fins que plogués. Fins i tot es tancava la relíquia en una ermita i llavors segur que plovia! A Torelló tenien la relíquia d'un nen petit (Sant Fortià) que deien que havia arribat en una gàbia portada per un colom i era un dels nens morts per Herodes a l'època de la fugida a Egipte. Déu n'hi do!

També es feien processons, però això ja ho coneixem perquè ha arribat quasi fins als nostres dies...

La gana és mala consellera. Si plovia massa o si no plovia la collita no arribava a tothom. Primer menjaven el que tenien i a poc a poc acabaven menjant herba. I d'aquesta manera pot arribar qualsevol revolta.

Els rics cultivaven cereals, ja que això els assegurava el menjar per tot l'any i fins i tot per més temps. També els podien vendre al preu que volien quan els veïns s'havien quedat sense.

A les ciutats organitzaven asils, l'olla popular, obres de caritat... Als pobles era més difícil, tot i que hi havia una sèrie de cases on cada dia donaven menjar a tothom que hi anés.

Fins i tot la revolta de la Revolució Francesa diuen alguns que va ser deguda en part a un canvi climàtic. Aquest mateix any va haver-hi revoltes a Barcelona i altres ciutats catalanes. El canvi climàtic porta la fam i la fam la revolta. I qui rep sempre la primera és la dona. I en aquesta època moderna, segles del XVI al XVIII estaven ben desprotegides.

Com podeu veure la naturalesa pot influir i molt en la nostra vida quotidiana. Cuidem-la!