dijous, 27 de novembre de 2008

La Dama de Reus



La Dama de Reus

d'Ambrosi Carrion


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

26 de novembre de 2008

Direcció: Ramon Simó
Actors: Maria Molins, Manel Barceló, Artur Trias, Rosa Cadafalch, Ivan Benet, Pepo Blasco, Júlia Barceló, Jordi Puig "Kai", Jordi Llover.



Aquesta obra es coneix com La Dama de Reus, o Capitel·lo, o La Dama de Tolosa.
Ambrosi Carrion la va escriure a l'exili. Si no hagués hagut de marxar seria molt conegut ja que va tenir molt d'èxit en el seu temps. En marxar, però, el seu nom va deixar de sonar i la seva obra ha quedat amagada i quasi desconeguda.
El tema és força corrent: estem en guerra i un cap militar allibera presoners sempre que la seva dona o filla passin amb ell la nit. Però el dia que li entren a demanar clemència la família de la dama de Reus, tot canvia. Els pares del noi presoner, noble, grans d'Espanya i carregats de diners i propietats volen comprar la llibertat del seu fill. El Capitel·lo, però, veu la dona , la dama de Reus i li proposa el que a totes.
La Dama de Reus és una dona forta, culta, que sap parlar i coneix el que vol. No veu possible ficar-se al llit amb aquell home i, l'endemà, tornar amb el seu marit com si res. Ella ha estat qui ha animat al marit a rebel·lar-se contra el rei. Quan ella parla d'això amb el marit ell té una frase que resumeix molt bé el caràcter de dues persones tan oposades. Ella li pregunta què pasarà si queda embarassada aquella nit. Els pares del noi parlen de seguida d'avortament. El marit diu: jo et perdonaria... Perdonar què!
Arriba la nit i és un goig i un plaer veure parlar i actuar a la Dama i al Capitel.lo. En el fons no són tan diferents. Ella admira la valentia i l'honor, prefereix el marit mort amb honor que viu a través de la seva humiliació. I el capità li va explicant la seva vida i li parla d'ella, de com la tracten , dels seus pensaments, com si la conegués de tota la vida. Ella se sent sense família, sola, humiliada, però també rabiosa. A poc a poc va comprenent aquell home i acaba esent aquella nit una nit d'amor.
Ell entén que perdonant la vida al marit la mata a ella, que haurà de tornar-hi. I fa penjar al marit.
Ella reacciona amb una ràbia immensa, però quan se'l troba a ell, veu, que en el fons, és l'home que estima. Però així no vol viure...
Com tota l'obra és un assaig, en els anys 40, amb el ferm convenciment que s'havia de fer teatre en català, acaba l'obra sentint-se una veu en off declarant que només es pot parlar en català dins les famílies, prohibit teatre en català... etc. Tot això que ja sabem perquè la majoria ho hem viscut.
Una obra admirable, ben escrita, amb dos caràcters i maneres de fer molt fortes i passionals, amb un diàleg impressionant i amb unes reaccions que les entens quan les veus, però que difícilment podries entendre sense el diàleg i la passió dels personatges.
El marit, l'Ivan Benet, no m'agrada com treballa. Sembla que no tingui sang a les venes. Potser és el seu paper... i la resta treballa bé, però sense ser cap meravella. Els qui porten l'obra i fan que valgui la pena anar-hi són la Maria Molins i el Manel Barceló. I l'obra de l'Ambrosio Carrion.

Aquesta obra ens permet endinsar-nos en dues maneres molt diferents de veure i viure la vida i contemplar com, per art de la paraula, de la conversa, acaben sent dues ànimes bessones. Com un Capitel·lo pot aprofundir psicològicament en la ment de la dama de Reus, dient-li en veu alta el que ella calla i amaga perquè no vol que surti a la llum, no vol reconéixer uns pensaments que li fan mal i la deixen fora del paper que li toca fer en la societat on viu. Quan finalment es completa la catarsi de la Dama i s'adona que està sola, ben sola, s'aboca a la nova relació, que, en el fons, és la que sempre havia somiat: un rebel valent que la comprèn i l'endevina i que, en el fons, està tan sol com ella. El diàleg de la nit és una perla narrativa, dóna goig escoltar-la i sentir-la. A poc a poc vas entenent coses i et fiques a la pell de la Dama. És impressionant.