dissabte, 1 de novembre de 2008

Aloma




Aloma
basat en la novel·la de Mercè Rodoreda
Dagoll Dagom



Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

31 d'octubre de 2008

Direcció: Joan Lluís Bozzo
Adaptació teatral: Lluís Arcarazo
Música i lletres: Alfonso de Vilallonga

Repartiment: Carme Sansa, Júlia Möller, Anabel Totusaus, Maria Codony, Henry Lardner, Pol Orrit, Josep Julien, Ferran Frauca, Carlos Gramaje, Anna Moliner, Gisela, Marc Pujol.
---
Músical amb el segell inconfundible de Dagoll Dagom. M'havia rellegit Aloma per poder comprovar si l'obra era fidel a l'escrit de la Mercè Rodoreda. I sí que ho és. Hi ha textes que crec que són exactament els mateixos que al llibre. I l'obra segueix l'argument fidelment.
La Carme Sansa explicant la història vista ja des de fora, la Júlia Möller en el seu paper d'Aloma que viu el dia a dia, les dues esplèndides.
Crec que als personatges els donen més vida que a la novel·la. Penso que potser és que el musical li dóna més vida, més aire. Sobretot a l'Anna, que a la novel·la se la veu més submisa, més apàtica, sense la força que li dóna el musical. I també a l'Aloma: l'ha modernitzada, li ha donat empenta. ´
L'escena de la primera nit d'amor de l'Aloma amb el Robert sota els focs de Sant Joan té una gran força. I la que se't queda gravada dins és al final, quan ella vol acabar com el seu germà i dubta entre el tros de vidre i el fill que duu a la panxa.
M'ha agradat molt, he gaudit de l'espectacle i, com sempre, els decorats del Teatre Nacional de Catalunya reflecteixen amb total encert el món de l'obra que representen.
Hi ha un punt que no sé si ho han fet expressament o són il·lusions meves. Al començament l'Aloma diu que un món amb claror violeta no seria el mateix, no seria el seu món. I en el moment en què s'ha de rebaixar per anar a casa la Coral a demanar-li l'anell la llum es torna violeta. És casualitat o està fet per fer-nos adonar que el món de l'Aloma s'està desmoronant?