divendres, 30 de novembre de 2007

A la Toscana





A LA TOSCANA





de Sergi Belbel





22 de novembre de 2007

Amb:
Jordi Boixaderas, Lluïsa Castell, Cristina Plazas i Lluís Soler.


Teatre Nacional de Catalunya

Sala Petita


Aquesta obra és polémica. D'entrada té uns efectes de llum i so esgotadors; les escenes són molt curtes i els canvis són molt ràpids i amb llum i so. Atabalen una mica.

El tema sembla que és la crisi dels 40 anys. Com diu l'amic del protagonista quan has arribat dalt de tot amb la feina i la vida personal només pot mirar avall, i això produeix vertigen.

És una història entre la realitat i l'onirisme, ple de malsons i obsessions. Crec que reflexa molt bé la realitat de la nostra societat. Si un amic té una malaltia física tothom està per ell i intenta ajudar-lo, com a l'amic malalt, però quan la malaltia és psíquica ningú no s'ho acaba de creure, tot el que et passa és a dins del teu cap, li diu la dona. Ningú no l'ajuda, ni la dona ni l'amic. Total: si el primer dia aquest home se'n va al psiquiatra i es medica i fa teràpia, l'obra de teatre se'n va a can Pistraus!

Per separar les seqüències reals dels somnis hi ha un mòbil que sóna repetidament. Així tu pots distingir el que és real del somni; i també el protagonista se n'adona i es desespera.

Hi ha l'interrogant de quan comença la seva malaltia, que resols recordant la primera vegada que sóna el mòbil... però en el fons parlant en colla cadascú té la seva opinió del quan i el com.

Els actors treballen molt bé, sobretot el Boixaderas -quan el veurem en un paper que no faci de dolent?-però m'he quedat amb un dubte: és només aquesta crisi del 40 el que ha volgut transmetre'ns el Sergi Belbel o hi ha alguna cosa més que no he sabut copsar?

El dia 13 de desmbre hi ha el col.loqui d'questa obra. Intentaré anar-hi i esbrinar més coses.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ignoro si fuiste al coloquio, pero yo creo que la obra no tiene ese más allá que le buscas. Un hombre que lo tiene todo y que en lugar de dedicarse a disfrutar y ser feliz, se desequilibra y se dedica a amargar de su mujer, de sus amigos y por descontado la propia, ocupándose sólo de sí mismo y de sus males imaginarios que no le permiten ver los problemas de quienes en realidad los tienen de veras (su mejor amigo se está muriendo), no merece la atención de nadie a no ser que se quiera ver esta obra con moraleja: "yo quiero reconocer mi felicidad y gozarla sin sombras"

Lola Sanz

Teo ha dit...

He trobat “traspantallat” un comentari que vaig escriure desprès de l’anada al Teatre Nacional. Encara que ha perdut actualitat te’l poso al bloc.
Jo crec que realment tot comença al final del segon viatge a la Toscana, quan el Marc s’imagina sentir un missatge del seu amic Jaume, al mòbil de la seva dona.
El que vol transmetre el Sergi Belbel amb aquesta entretinguda obra, no es tant la crisi dels quaranta, com una crisi intemporal que en aquest cas es concreta en les pors motivades pel èxit obtingut, les pors a no saber mantenir-se a dalt de tot, les pors a la caiguda social, com en algun moment li diu l’amic, les pors al fracàs professional, les pors a perdre la dona, i per aconseguir-lo, l’autor juga intencionadament amb la confusió entre la realitat i les imaginacions del protagonista, la qual cosa complica extraordinàriament el muntatge i dificulta la comprensió de l’obra en la seva primera lectura.
Estic d’acord amb Lola en que la obra no te un més enllà, però trobo el plantejament molt real. El Marc no se’n adona del que fa perquè està malalt, i els que l’envolten, no se’n adonen de que el Marc està malalt.
Sergi Belbel es un escriptor molt hàbil posant dalt de un escenari noves situacions de la societat actual que interessen al públic. Obviant les diferencies, que son moltes, jo compararia la seva obra amb la del millor Alfonso Paso de la segona meitat del segle passat, o amb les comèdies costumbristes de Jacinto Benavente de la primera meitat del mateix segle, o, si em permets la nota personal, amb les comèdies ruralistes del meu besavi a la segona meitat del segle XIX. Cap dels tres a transcendit fora del seu temps.