dissabte, 30 de juny de 2007

Què és el neguit de pantorrilla?

Després de la sorpresa del regal del blog i d'aprendre un mínim com funciona, l'inauguro explicant una mica què és el neguit de pantorrilla.

Des de sempre, ja de molt petita, tenia sempre neguit per moure'm. Necessitava caminar, córrer, jugar, cantar, riure... Si seguia la rutina de cada dia em feien mal les cames, necessitava bellugar-les, sentir-les vives. Ja més grandeta ho solucionava anant a donar la volta a la mançana... També tenia neguit cultural: volia saber de temes que no estudiavem al cole, de temes que no en parlavem a casa, llegia, i quan vaig poder anava a conferències, xerrades, i tot el que trobava. Quan jo era petita no era tan fàcil bellugar-te en aquell món cultural, i menys amb una família que no et deixava gaire llibertat de decisió... tot i que a la seva manera buscaven sempre el millor per a mi.

De tot això la mamà va decidir que la Maripepa tenia neguit de pantorrilla, i aquesta expressió em va durar fins uns quants anys després de casar-me. Déu n'hi do! I encara ara la Ma. Lluïsa m'ho recorda alguna vegada!



Al Maig de 1998 vaig escriure un text parlant d'aquest tema. És una mica llarg, però m'agrada tal com està i no el vull retallar.



Neguit de pantorrilla

Surto del col.legi i arribo a casa. Abans he passat una bona estona menjant cacahuets salats, del colmado del Sr. Manel, sota la farola de davant de casa amb la Fefa i l’Anna i parlant de temes que nosaltres consideràvem en aquell moment trascendentals per a nosaltres, i que a casa no teníem ocasió de parlar-ne, amb ningú. Quan arribo a casa trobo l’ambient tranquil, rutinari, acollidor, de cada dia: assegudes a la tribuna la mare i les tres àvies –perquè nosaltres teníem tres àvies- cosint i escoltant el serial per la ràdio. Amb sort el dia abans els meus pares havien anat al cine, i llavors el serial passava a segon pla i les tres àvies escoltaven embadalides com la meva mare els explicava la pel.lícula, i jo m’hi afegia, embadalida també. No he trobat mai més ningú que sabés explicar pel.lícules tan bé com la mamà. Era millor que anar al cine. Així va ser com vaig “veure” per primera vegada “Siete novias para siete hermanos”. Quan la vaig veure de debó em va decepcionar. M’havia agradat més l’explicació de la meva mare. Hi posava tota l’ànima, parlava amb la boca, amb els ulls amb les mans, amb tot el cos... Penso que les àvies no eren tan grans com per no poder anar elles al cine. Per què no varen anar-hi mai? Només recordo alguna vegada a l’abà o a la tia Lena acompanyar-nos de petits al cinema infantil. Però anar al cine per elles mateixes, donar-se un plaer, això mai...
Aviat, però, no en vaig tenir prou amb aquell racó de tribuna. M’anava fent gran i vaig refugiar-me en els estudis. Disfrutava resolent problemes de mates, traduint llatí i grec, estudiant història... Era el bitxo raro de la família, ja que el meu germà gran els estudis no eren pas el seu fort.... Em sabia de cor tots els verbs francesos regulars i irregulars en totes les seves formes, els escriptors d’aquell país i la seva obra, m’ho passava d’allò més bé quan la Ventosa ens explicava mitologia si acabaven aviat la classe de llatí o grec, llegia com una descosida tot el que em queia a les mans, tot i que havia de vigilar perquè tenia un “tutor” a casa, el meu germà gran, que si descobria que jo llegia un llibre que, segons ell, no era per la meva edat, em descobria immediatament a la meva mare, i ella, sempre, em treia el llibre. No em donava ni opció per explicar-li perquè llegia aquell llibre o que jo ja tenia edat suficient per escollir les meves lectures.
Molts dies arribava a casa i em tirava sobre el llit i em feia un tip de plorar. A casa no m’entenien. Per què una nena feliç com jo, que tot ho tenia, havia de plorar d’aquella manera? La manera, l’única manera que tenia per desfogar-me era anar a donar la volta a la mançana corrent, -ara en diríem fer footing- i arribava cansada i amb el plor guardat dintre meu.
Els meus pares no van entendre mai que jo tenia una vitalitat que només el meu pare podia compartir amb mi, i el meu pare ho va fer fins que jo vaig ser dona; després va deixar d’estar per mi de la mateixa manera. Ara, que ell ja és gran, tornem a tenir la complicitat d’aquells primers temps.
Recordo que alguna vegada, jo petita, el meu pare venia a despertar-me a las sis del matí, en diumenge, i em preguntava si el volia acompanyar a Can Brustenga. Jo m’aixecava de seguida, anàvem amb el cotxe de línia a Sta. Eulàlia, esperaven que obrissin la botiga, i ens presentaven a la casa pairal a esmorzar. Després d’esmorzar, de fer petar la xerradeta i de donar un tomb, tornàvem a Barcelona... i encara trobàvem dormint la resta de la família.
També a col.legi em dedicava a organitzar gimkames i jocs i campionats d’esports amb les més petites. De tot això, a casa, en van treure la conclusió que la seva filla tenia “neguit de pantorrilla”, i va ser una frase que em va durar fins que ja vaig ser casada i potser una mica més i tot. Però, en canvi, no van consentir que m’apuntés a fer-me noia-guia –boy scout- ni cap cosa semblant. L’unic exercici físic que se’m consentia era anar a ballar el diumenge, i com que jo no sabia ballar gaire, mai no vaig poder-me desfogar amb aquest senzill “esport”.
Reconec que vaig tenir la inmensa sort de casar-me amb en Jaume i ell va ajudar-me a trencar amb aquesta situació i a buscar noves sortides pel meu neguit.
Ara que ja sóc gran, que estic dins el món de la gent adulta, que tinc els fills més grans que quan jo sentia i vivia dintre meu totes aquestes sensacions, sovint em veig reflectida en algun fill meu, i procuro deixar-los la llibertat que jo no vaig tenir, i escoltar-los com jo no vaig ser escoltada. Encara ara, de tant en tant, noto el “neguit de pantorrilla”, i llavors agafo la porta i me’n vaig. Camino fins que em canso i torno a casa molt millor. El que m’ha anat molt bé ha estat el gimnàs i la piscina, i quan no hi puc anar ho trobo a faltar. Però com a mínim conec la manera de solucionar aquest problema. Em falta solucionar el “neguit de pantorrilla intel.lectual”. Aquest també el tenia de joveneta però no me’l van detectar i jo no vaig saber expressar-lo. Em van negar la carrera que jo volia –medicina- i no vaig lluitar per a aconseguir-ho. Ara he d’omplir aquest buit amb conferències, xerrades, llibres, pensaments i alguna que altre frustració. Visc en els meus fills el que jo hauria volgut viure, però he de vigilar de no immiscuir-m’hi massa, no privar-los de la seva llibertat, deixar-los anar al seu aire i ser feliç veient, contemplant, de lluny, com arriben a cotes que jo havia somiat, o que no m’havia atrevit ni a somiar,... i callar. Que no pensin que els vull treure ni una mica del seu protagonisme. El que no puc evitar és la meva satisfacció pel que fan, el donar-los l’empenta o l’ànim si els fa falta, i el embadalir-me escoltant-los, igual que m’embadalia escoltant la meva mare quan explicava pel.lícules a les àvies. La vida és una roda...
Però potser també ha arribat l’hora de fer aturar la roda i veure i assumir que la meva vida ha estat aquesta, que ha tingut coses bones, que els meus fills no han pogut ni tastar, i coses dolentes que, per sort, ells no viuran. I, en canvi, ells hauran de tastar i patir, ben segur, coses que nosaltres no podíem ni imaginar. El nostre món i el seu són molt diferents, estan marcats per una diferència tant gran que no podem, per sort, comparar unes vides amb les altres. Només voldria que, el dia de demà, els nostres fills recordessin que els seus pares els van fer exercir la seva llibertat, i que això ho trobin bo i n’estiguin contents. I, al mateix temps, que els haguem sabut inculcar una mica la idea que la família, els pares i germans, sempre hi són, encara que la distància física o de relació, sigui gran. Però que sempre poden confiar-hi. I que sapiguen divertir-se junts un dia que es trobin, o plorar junts davant una desgràcia o un mal pas.

6 comentaris:

G. ha dit...

Ara he trobat una estona per llegir l'entrada i el text de 1998. Estaré esperant els següents capítols d'aquest llibre teu...

josefa ha dit...

Hola Maripepa. M'ha agradat molt el que has escrit,jo també recordo la farola de sota casa teva i les interminables xerrades amb L'ana, i les pegadolces de quan erem més petites,i els polos d'orxata de la Primavera que per cert no em tornat a tastar.Ja veus que jo recordo molt les llaminadures de l'epoca més infantil. Després varem ser massa tracesdentals,Suposo que l'epoca també ho duia.Bé ja continuarem...

Loli ha dit...

Hola Maripepa acabo de rebre el e-mail amb la noticia del teu blog, i l'he llegit sencer, m'agradat molt i penso que ens mantindrá en contacte mes sovint, enhorabona i una abraçada Loli

Jordi ha dit...

Mira què curiós... el blog permet compartir coses de molt endins... coses que no s'havien pogut compartir en altres marcs i moments... i escriu bé, la punyetera! Segueix escribint per aquest camí i gràcies!

Anònim ha dit...

Hola Maripepaacabem de rebre el e-mail amb la noticia del teu blog. Encara que tard moltes feliçitats, per als teus 60 anys.
Despres ens agradat molt,ja que permet compartir coneixements i vivencias de tots tipus. De moment en tinfras ocupada una estona miran el que hi escrius i las tevas opinions, tambe els comentaris i potser alguna vegada el meu.

Ens agradat tambe molt el nom "neguit de pantorrilla", que per molts anys tinguis aquest neguit, i res d´aturar la roda, encara tens moltes coses per fer, donar i rebre. Una abraçada amb tot el carinyo de L´Enric y Carmen

Joana ha dit...

Sí, si, jo també recordo el fanal i les fantàstiques xerrades, però a mi el que m'agradava del Sr. Manel era aquells tubets de sidral amb gust de taronja, que es desfeia per tota la boca en bombolles aromàtiques i picants...
Ha estat un plaer llegir el teu texte, ja que està molt ben escrit.
Fins la propera i una abraçada.
Anna