dissabte, 5 de març de 2011

Pedra de tartera

                                                             

Pedra de tartera
de Maria Barbal

Tetare Nacional de Catalunya
Sala Petita

4 de març de 2011


Adaptació teatral: Marc Rosich
Direcció: Lurdes Barba
Actors: Àurea Màrquez, Rosa Cadafalch, Eduard Muntada, Roger Casamajor, Annabel Castan, Marina Barberà, Júlia Pedra/Marta Vidal/Carla Vives, Max Figueres/Max Megias/Max Roca, Eugènia Gonzàlez, José Pedro García

"Em sento com una pedra amuntegada en una tartera; si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altes pedres rodolant cap avall. Si res no s'atansa, m'estaré quieta dies i dies..."


Molt bona adaptació de la novel•la de Maria Barbal. I molt encertats en triar la parla del Pallars per a representar l'obra. Sembla que amb aquesta parla el personatge de la Conxa es faci més real, més verídic...
50 anys de la vida d'una nena-dona. De petita l'envien a casa els oncles perquè els pares no poden mantenir els fills i els oncles no en tenen, de fills. Des del primer moment veus la gent que envolta la nena que amaga els sentiments, no els mostra; els sentiments hi són, però és la necessitat, el costum, la força del destí contra qui no es pot lluitar que fa amagar els sentiments d’aquestes dones fins a l'extrem que creus que no en tenen, de sentiments. I sí que en tenen, i tant! Hi ha alguns moments impagables. Cap al final de l'obra la tia cuida la seva neboda amb un carinyo contingut que fa plorar. Com podien viure així les dones? Quina repressió més forta i dura que arrossegaven!
La Conxa viu amb els oncles, es fa gran, descobreix l'amor, un gran amor, té fills... i tot això a dues passes dels seus pares a qui no torna a veure ni visitar! Hi pensa però són lluny... Allà les distàncies són llargues; de poble a poble no cal fer camí, la feina és a casa, al tros, i cal fer-la, la dona i l'home.
L'amiga de la Conxa, una noia que no es casa, que queda soltera, majordoma del seu germà capellà, és una troballa. Està molt ben representada, la veus i la sents i et sents dins ella. I la tia és tot un personatge; amaga els sentiments però li endevines una vida interior, com a totes les dones de la comarca.
Una molt bona realització, tant per part dels actors, sobretot de les actrius, i de la directora. Sense oblidar la filla gran de la Conxa, que és qui es rebel•la i que inicia el pas a la nova generació. I la Conxa ha d’acabar a Barcelona, en una porteria amb el fill, sense claror, amb sorolls, -com descriu la vida i els sorolls de la ciutat!- però com diu ella mateixa, si arriba algú del Pallars no hi ha qui la faci callar!