dissabte, 16 d’octubre de 2010

Castell de Montjuïc



Castell de Montjuïc

16 d'octubre de 2010




Ahir va fer 70 anys que el President de la Generalitat de Catalunya (1934-1940) Lluís Companys era assassinat per ordre de Franco en el castell de Montjuïc. La guerra civil ja havia acabat però no els assassinats que encara tenia pendents el dictador. És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament.

Avui ens han deixat dos néts a casa i hem aprofitat per portar-los al castell, que el coneguessin, que veiessin els canons, canons que van servir per bombardejar Barcelona sota la regència d'Espartero l'any 1842, i l'any següent sota el general Prim; les meravelloses vistes de Barcelona que es dominen des d'aquest recinte i, de pas, explicar-los una mica la història recent de Catalunya. Que sentin noms com Companys, Macià, guerra civil, dictador, que comencin a entendre que les guerres són sempre dolentes pels dos bàndols, i que es fa molt mal i fa patir molta gent. No espero que recordin tot el que els hem explicat però sí que els noms els sonin com també l'assassinat d'un president de la Generalitat.
Hem fet el recorregut fent servir tots els mitjans de transport possibles, ferrocarril, metro, funicular, telefèric... Hem vist les piscines olímpiques, i hem seguit caminant i quan finalment volíem agafar l'aeri per anar a parar a la Barceloneta ens hem trobat que tancaven de 2 a 3, "per dinar". Hauríeu d'haver vist les rialles dels estrangers davant aquesta extravagància. No poden fer torns, com tothom? No és normal que un dissabte et trobis amb l'aeri tancat durant una hora pe dinar! Hem agafat un autobús i hem anat a parar a la Plaça Catalunya. Tota la muntanya de Montjuïc lluïa amb el sol esplèndid que ha fet avui, l'helicòpter que dóna la volta per Barcelona no parava d'anar i tornar, el mar d'un blau netíssim i amb els vaixells a port feia goig de mirar. Tot plegat fa que pensis que val la pena de tant en tant quedar-te a Barcelona i anar coneixent o ensenyant aquesta nostra bonica i estimada ciutat. Hem dinat i amb els nens ja cansats hem tornat cap a casa.
És molt diferent anar amb dos néts que amb vuit. Hem pogut parlar amb ells, riure, jugar i passar un bon dia. Ho haurem de fer més sovint agafant només un parell de néts cada cop!