Joan Maragall. la llei d'amor

Joan Maragall, la llei d'amor

Teatre Nacional de Catalunya

Sala Gran

29 d'octubre de 2010

Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé

Direcció: Joan Ollé

Intèrprets: Joan Anguera, Paula Blanco, Montserrat Carulla, Rosa Muñoz, Victòria Pagès, Albert Pèrez, Àngels Poch, Fèlix Pons

Cançò Excelsior: Vicky Peña

Cor: Lieder Camera

Trobo tan encertada la presentació que fa Joan Ollé de Joan Maragall que m'he permès posar-la sencera. Si cliqueu a sobre la llegireu millor.

Magnífica l'obra!!! Com sempre, surts del teatre millor de com hi has entrat. I encara més si l'obra és amb poesia, la gran oblidada dins la literatura.

Joan Ollé ha tingut l'encert de fer-nos fer un recorregut per la vida de Joan Maragall, per la història del seu país que li va tocar viure, tot intercalant-hi poesies, prosa i correspondència entre el poeta i Unamuno.

La posada en escena és austera i simple; mobiliari i vestits d'època, els personatges movent-se suaument per l'escenari i una ballarina que anava lliscant segons el tema que tocava. I de tant en tant, el Cor cantava algun poema o una solista s'encarregava de fer-nos vibrar amb les paraules de Maragall fetes música. Sentir i viure els poemes de sempre, com La vaca cega és una delícia quan qui te'l diu ho fa amb la mestria que tenen aquets rapsodes. Excelsior, que és un dels meus poemes preferits va començar amb música i cantat. Em va impressionar veure que Unamuno entenia a Joan Maragall, entenia els ideals dels catalans i els seus problemes i se'ls feia seus. Deia que a Espanya mai no ens entendrien perquè ignoraven tot el que venia de fora i no entrava dins el seu enteniment. Parlaven d'una Espanya que estimés els seus fills, diferents, amb necessitats i maneres de ser diverses, i que tot això era enriquidor, però que per molt que s'esforcés en explicar-ho era parlar amb una paret. I llavors van recitar l'Oda a Espanya que acaba amb aquell decisiu: adéu Espanya! Van parlar de la Barcelona de les bombes, de l'església i del poder. El poema que parla d’una Missa oïda en una església desfeta per les bombes és impactant. Tot escoltant vaig pensar que l'obra de Maragall és tremendament actual, no han canviat gaire les coses, i que els polítics i religiosos haurien de llegir o escoltar el que deia Maragall, el que deia Unamuno, i intentar treure'n alguna cosa de profit.

Va acabar amb un impressionant Cant espiritual, potser el més conegut dels seus poemes, recitat, dit, viscut per una esplèndida Montserrat Carulla que, a la seva edat, ens proporciona el plaer immens de la seva veu, la seva força i la seva tremenda personalitat. Quan va acabar el Cant, un silenci absolt va regnar a la sala del teatre que es va trencar després d'uns segons amb un allau d'aplaudiments, amb la gent dreta, que no s'acabava mai.

Tots els actors van proclamar Maragall amb tota la dignitat que es mereix aquest gran poeta, però cal remarcar la veu immensa de Joan Anguera que juntament amb Montserrat Carulla van ajudar a fer un espectacle inoblidable.

Teatre nacional, Sergi Belbel, Joan Ollé, Catalunya té molts bons poetes. Seguiu, per favor, estrenant una obra con aquesta, com la d’Espriu de l’any passat, cada any. I si a més feu el llibret penseu que a la sortida tothom el demanava; els poemes són fàcils de trobar però els textos de prosa, espigolats de les obres completes, ja és més complicat.

Maragall sempre m'havia agradat. Té poemes de la seva època que ara trobem una mica carrinclons, però en té molts d'una força immensa. I estimava Catalunya, i va posar el seu gra de sorra en la construcció d'aquest nostre estimat país.

Ens falten homes i dones de la talla i caràcter de Joan Maragall, de Miquel d'Unamuno... És que ja no se'n fan?

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila,

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil.la

aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,

dóna el front en el gran aire,

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,

del cel al mar transparent,

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,

fuig dels horitzons mesquins:

sempre al mar, al gran mar noble;

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida't de ton regrés:

no s'acaba el teu viatge,

no s'acabarà mai més.