dilluns, 1 d’abril de 2013

La memòria de les pedres


La memòria de les pedres
de Carol Shields

El Balancí

Abril 2013

L'autora ens explica la vida de la Daisy, i de retruc la dels seus pares, els seus fills, els seus néts... La primera pàgina del llibre és un arbre genealògic, a fi que no et perdis llegint-lo. Potser no n'hi ha per tant... La Mercy és la mare de la Daisy. És una dona forta i grossa, sense pares i criada en un orfelinat. Tan bé s'hi trobava i tant ajudava que s'hi va quedar a treballar. Un noi, però, el Cuyler, treballador de la pedra a la cantera, esprimatxat i menut, se'n va enamorar. Es va enamorar de la seva cara, la seva boca, els sacsons dels seus braços... I es va casar. Ella mai no se la veu entregada a ell; suporta la vida matrimonial i es sorprèn del delit d'ell de fer l'amor cada nit. Ell hi troba la felicitat. Tampoc no havia tingut una infància massa feliç. Pares treballadors, germans que no s'avenen...en aquella casa no s'hi respirava ni pau ni amor. La Mercy tenia cura del Cuyler i sobretot li cuinava molt, tot i que ella el veia com un llepafils. La seva vida, la seva felicitat, era menjar i cuinar. Si es va casar va ser, crec jo, perquè ell li va parlar d'una caseta pels dos amb una cuina per a ella. I ella era feliç allà dins.
Es va anar engreixant i la panxa li tibava molt. Però d'aquelles coses no en parlava amb ningú, ni amb la Clementine, la seva veïna, que no veia el moment d'anar a casa la Mercy a passar alguna estona; com s'estimava a la grassoneta Mercy! Finalment aquella panxa va decidir fer el seu camí, i un dia estant sola, davant la mirada d'un rodamón que li trucava a la porta va començar a anar de part. Ningú no ho sabia que estava embarassada, ni ella mateixa. Però el part no venia bé, va arribar la veïna, el metge i finalment el marit. La nena va néixer bé però ella va morir en el part. El deconsol d'en Cuylar va ser terrible. Ni tan sols es mirava la nena que, sola sobre la taule de la cuina, va adonar-se ja en aquell primer moment, de la seva solitud. La Clementine, tipa del marit, dels fills i de la seva vida reclosa a casa, va agafar la nena i se'n va anar a la ciutat, a casa del seu fill Barker que treballava i vivia sol. En Cuylar en el seu desesper fa amb pedra petita un monument a la seva dona, i oblida la filla que viu ja lluny d'allí.
Un dia però, mor la Clementine i en Barker ho fa saber al pare. Aquest te ara una bona feina i acull la seva filla de 9 anys, la porta a les millors escoles i la nena creix en un ambient diferent. I d'aquest temps li queden bones amigues. Passen coses, es casa dues vegades, té fills, és bona cuinera i un exemple de mare de família, li agraden molt les flors i té el millor jardí de la ciutat. La gent el va a veure i s'extasien davant la meravella de flors i plantes i de com les cuida. Els fills creixen, té néts, però estem en un país on la gent va a viure a llocs llunyans, i les famílies no poden trobar-se massa. la filla viu a Londres, i els fills a diferents llocs dels EEUU. Ella acaba a Florida, amb la companyia d'amigues, gaudint de cada instant però a mida que es fa gran s'adona cada vegada més de la solitud que ha viscut tota la seva vida, i pensa cada vegada més en aquella mare que no va conèixer. Sense mare, solitud, lluita en solitari. Com era aquesta mare? Què va passar? Com era el seu pare quan es van casar?
És un llibre bo de llegir, amb molts petits detalls, que retrata la vida d'una dona que no viu la seva vida sinó la de la família, fins al dia que se n'adona i vol ser ella mateixa. Però tot a pas lent. I en el fons, quan arriba l'última hora, està també en la seva solitud i no pot decidir ben be el que vol. I li torna la exquisida educació que va rebre i en la qual va viure tants anys.