diumenge, 18 d’octubre de 2009

Non solum



Non solum
Sergi López i Jorge Picó

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Tallers

17 d'octubre de 2009


Direcció: Jorge Picó
Actor: Sergi López



Teatre de l'absurd. Completament. En Sergi López realitza un gran treball i es mereix els aplaudiments del final de l'obra. I també que s'hagin exhaurit les entrades en pocs dies. Ell sol dalt l'escenari i, de mica en mica, van apareixent personatges, sempre representats per ell mateix, fins que "veus" o notes, o sents l'escenari ple a vessar. I ell donant veu i moviment a tots. I sempre a través de l'humor.
Al començament jo somreia, ho trobava divertit, curiós, però després, pensant-hi no és un monòleg-diàleg sense transcendència; ell explica una gran veritat utilitzant els personatges, les diferents personalitats que van sortint del no-res i tornen a no-res.
Comença amb la invasió d'homes a un pis on s'intueix que hi ha una dona amb el marit de viatge. I tots els qui van entrant s’escuden en una personalitat diferent per no delatar-se. Però resulta que tots són, físicament, igual que en Sergi López.
En un altre moment un d'aquests personatges explica, perquè de sobte li ve a la memòria, el seu encontre amb una dona, despullada, que l'espera per fer-li l'amor amb bogeria. Però aquest personatge parla com si mai no hagués vist una dona ni sabés què es això de fer l'amor. I et parla d'un ésser amb unes coses que s'estiren i es fan llargues al costat, i que acaben amb unes coses com pops... etc. És molt bo i tothom reia amb ganes. M'agradaria, però, recordar en quin llibre he llegit jo una descripció semblant, una descripció de coses normals explicades per un ésser que no les coneix ni en sap els noms.
Finalment, de parella amb un altre, comença a notar que hi ha algú que el mira, molta gent, i que se'n riuen d'ell... Treballa molt bé i et fa veure tots els personatges.
La idea que porta dins i que vol expressar és, crec, que l'home no pot viure sol, que ha de viure en comunitat, que un ésser sense companyia no pot ser feliç. Ell, en un moment, fa veure que seu d’esquena al públic i que mira l’escenari. I se'l veu feliç: ja és un més enmig de tots, no està ell sol dalt l'escenari sinó que forma part d'un grup.
No és una obra com les que ens acostuma a oferir el TNC, però crec que està bé que, a la sala Tallers, experimentin amb coses noves, si a més estan interpretades per actors com en Sergi López. I si a sobre surts somrient i feliç, encara millor; l'humor no es prodiga massa en el bon teatre!