dimecres, 8 d’octubre de 2014

Intemperie



Intemperie
de Jesús Carrasco

Seix Barral - Biblioteca Breve

Octubre de 2014


És un llibre molt bo. Me'l va recomanar la Maritxu i em va dir que segur que m'agradaria. I així ha estat. 
Explica la fugida d'un nen, no sabem de què fuig ni de qui, ni tampoc d'on ja que l'autor no dóna nom de països ni de persones. 
Un mundo cerrado, sin nombres ni fechas, en el que la moral ha escapado por el mismo sumidero por el que se ha ido el agua.
Només parla del nen, del "cabrero" que el troba i l'ajuda i de l'agutzil, El personatge principal és el paisatge; una terra resseca del sol, sense aigua, quasi sense arbres, i la fugida d'aquest nen a través d'aquest paisatge, intentant no trobar-se ningú per por que el retornin al seu poble, a casa seva. Pateixes amb ell, t'enrabies amb ell, creixes amb ell... I veus la bondat amb poques paraules i la crueltat planificada i estructurada. 
És un llibre dur, de poques paraules i de molts sentiments, més encoberts i amagats que a la vista. I amb unes descripcions del moviments de cada persona molt minuciosos. 
Però el que m'ha sorprès d'aquest llibre, d'un autor jove, nascut el 1972, és el llenguatge. Està escrit en un castellà impecable i molt culte, i amb un lèxic ric i construccions gramaticals perfectes i treballades que, sobretot al començar a llegir, em recordaven el segle passat o finals del XIX. Dóna gust, o a mi m'agrada, trobar-me amb alguna paraula que, per curiositat o necessitat, ha de buscar al diccionari. I rellegir algun paràgraf per copsar més nítidament la riquesa de lèxic amb què et parla. 
El llano le había erosionado de una manera que ni tan siquiera concebía cuando vivía bajo techo. Le agotaba el desemparo y, en momentos como aquel, hubiera cambiado lo más preciado de su ser por un rato de calma o por satisfacer sus necesidades más básicas de una forma tranquila y natural. Protegerse del sol, arrancarle a la tierra cada gota de agua, autolesionarse, deshacer su propio cautiverio, decidir la vida de otros. Cosas todas ellas impropias de su cerebro todavía plástico, de sus huesos por estirar, de sus músculos hipotónicos, de sus formas a las puertas de un molde mayor y más anguloso. 

I la paraula que he hagut de buscar al diccionari -internet!- és: egagrópila. Jo no l'havia sentida ni llegida mai. I en canvi, llegint el seu significat, conec molt bé quina cosa és. Busqueu, busqueu...

És el primer llibre d'aquest autor. Haurem de seguir-lo...