El passat no és un somni

 

El passat no és un somni
de Theodor Kallifatides

Galàxia Gutenberg

Maig 2023

És el segon llibre que llegeixo d'aquest autor. Em van recomanar aquest autor i vaig recordar que ja el coneixia. Havia llegit Otra vida por vivir i en tinc molt bon record. 

Aquest és una mica la seva autobiografia. Explica com als vuit anys el seu avi el va agafar de la mà i el portà a un autobús que anava des de Molai, petit poblet grec fins a Atenes, on els seus pares havien hagut d'exiliar-se. I ho va fer perquè no veia futur pel nen en aquell llogarret. I com viu i malviu a Atenes, com no sap què fer amb la seva vida. Ell vol escriure, li agrada, i li agrada llegir. Però no pot fer res. Ell voldria fer teatre i ho prova però no se li dóna massa bé. S'enamora de noies però tampoc en treu res especial. Només té dos llibres, de poesia, i són els que s'endú a l'exèrcit on els hi confisquen el primer dia. Sense llegir ho passa molt malament. 

Un dia, essent a l'exèrcit, amb el cap ple de retsina coríntia i embriagat de la inflor de les onades, vaig escriure una frase que em va passar pel cap com una oreneta pel cel d'estiu. "Un dia m'espolsaré la pols de les sabates i aniré on les cames em duran". Després ja no vaig poder continuar. Tremolava de cap a peus, el cor em bategava fort. Que potser era veritat? És el que realment volia? Marxar? Per anar on? No era el primer cop que em venia la idea que potser hi havia una vida per a mi en alguna altra banda... El meu pare havia deixat Turquia, l'avi, Egipte. Dues cosines meves havien emigrat al Canadà, un cosí, a Alemanya, fets que m'esquinçaven el cor. La pregunta era un oxímoron. Com pot viure algú sense la seva vida? Per això em bategava i em tremolava el cor? La fugida era una mena de suïcidi. 

Era a prop de Molai i va anar a visitar els avis i al seu germà Stélios. I els amics que havia deixat quan va marxar amb 8 anys. El seu pare no volia tornar. Allà algú del poble l'havia lliurat als alemanys... Va ser l'última vegada que va veure els avis. 

Kant es preguntava pel cel estrellat a dalt i per la llei moral a dintre seu. Camus no es preguntava res. Per a ell, no existia la llei moral. 

A dintre meu sempre sentia bullir les tres grans preguntes. Qui i per què havia delatat el pare als alemanys? Què li havia passat a l' Stélios al poble? Què havia passat amb el Iorgos al servei militar? Algun dia havia de saber la veritat. 

Va emigrar a Suècia i allà va aconseguir estudiar i exercir de professor de filosofia. Es va casar i va tenir fills i néts. 

Va tenir èxit com a escriptor i va ser feliç amb la família. Sempre va tenir Grècia al cor però no va aconseguir escriure en grec. Va escriure en suec. 

Quan algú marxava de Grècia deien que tirava enrere una pedra negra. Era el cor que hi deixaven. 

Va tornar-hi força vegades, sobretot per la mort de la mare. 

La seva ètica eren dues frases dels seus pares. De la mare quan un dia li va preguntar, quan tenia ja seixanta-nou anys: Com viuré la meva vida, mare? No s'ho va rumiar gaire. -Com aguanti la teva ànima -em va dir. No havia dit "com vulgui la teva ànima", sinó "com aguanti la teva ànima". Quina diferència hi havia? 

I del pare, quan va marxar a Suècia, les últimes paraules que li va dir. "No oblidis qui ets". Aquestes dues frases eren la meva ètica, no em calia res més. 

I un dia al cap dels anys el van demanar de Molai per fer-li un homenatge, al fill predilecte que ha esdevingut un gran escriptor. Allà, a part de les emocions, del retrobament amb els veïns, els amics, també troba resposta a les preguntes que s'havia fet tota la vida. I es quan pensa que ja és hora de recollir la pedra negra que havia llançat enrere el dia que se'n va anar de Grècia. 

Trobo curiós la diferència de sentiments i actituds d'ell i de la Gunille, la seva dona. Ja sé que un mediterrani i un nòrdic són molt diferents, però la Gunille, tot i que l'acompanya, l'escolta i el comprèn no pot integrar-se en la vivència del marit. És més freda, és diferent.... no el pot entendre del tot...Però s'estimen i es respecten.

És l'exili de tantes i tantes persones que han hagut de deixar el seu país en contra de la seva voluntat, per fugir o per guanyar-se la vida. I el difícil que és conviure amb l'enyorança al cor... fins que troben el moment de recollir la pedra negra que van llançar enrere un dia... 

M'ha agradat mot, escriu molt bé i està ple de sentiments i vivències i personatges que no et pots treure del damunt.