A la Toscana

A LA TOSCANA





de Sergi Belbel





22 de novembre de 2007

Amb:
Jordi Boixaderas, Lluïsa Castell, Cristina Plazas i Lluís Soler.


Teatre Nacional de Catalunya

Sala Petita


Aquesta obra és polémica. D'entrada té uns efectes de llum i so esgotadors; les escenes són molt curtes i els canvis són molt ràpids i amb llum i so. Atabalen una mica.

El tema sembla que és la crisi dels 40 anys. Com diu l'amic del protagonista quan has arribat dalt de tot amb la feina i la vida personal només pot mirar avall, i això produeix vertigen.

És una història entre la realitat i l'onirisme, ple de malsons i obsessions. Crec que reflexa molt bé la realitat de la nostra societat. Si un amic té una malaltia física tothom està per ell i intenta ajudar-lo, com a l'amic malalt, però quan la malaltia és psíquica ningú no s'ho acaba de creure, tot el que et passa és a dins del teu cap, li diu la dona. Ningú no l'ajuda, ni la dona ni l'amic. Total: si el primer dia aquest home se'n va al psiquiatra i es medica i fa teràpia, l'obra de teatre se'n va a can Pistraus!

Per separar les seqüències reals dels somnis hi ha un mòbil que sóna repetidament. Així tu pots distingir el que és real del somni; i també el protagonista se n'adona i es desespera.

Hi ha l'interrogant de quan comença la seva malaltia, que resols recordant la primera vegada que sóna el mòbil... però en el fons parlant en colla cadascú té la seva opinió del quan i el com.

Els actors treballen molt bé, sobretot el Boixaderas -quan el veurem en un paper que no faci de dolent?-però m'he quedat amb un dubte: és només aquesta crisi del 40 el que ha volgut transmetre'ns el Sergi Belbel o hi ha alguna cosa més que no he sabut copsar?

El dia 13 de desmbre hi ha el col.loqui d'questa obra. Intentaré anar-hi i esbrinar més coses.

Sagrada Família - Barcelona

Visita a la Sagrada Família amb la CVX de Casp.
19 de novembre de 2007


Hem tingut la sort de visitar les obres de la Sagrada Família amb una guia que ens ha explicat molt bé tot el que li demanavem.

Hem pogut comprovar una vegada més que l'obra de Gaudí és única i irrepetible, però també que Subirachs ha sabut copsar a la Porta de la Passió l'esperit de Gaudí i fer-lo seu, amb el seu estil però sense traicions. L'expressivitat de la cara de dolor de Sant Pere després de les negacions impacta més que les cares de Gaudí de la Porta del Naixement. Gaudí va fer una cosa fora mida, genial, però qui el seguís no podia copiar-lo, havia d'inventar; i crec que van trobar la persona adequada.

Gaudí es va trobar els fonaments fets, els va respectar peró va canviar la idea que tenia el primer arquitecte Francesc de Paula i Villar. També Subirachs s'ha trobat l'obra de Gaudí, l'ha respectada i ha seguit, amb el seu estil, la idea de Gaudí.

M'agradaria que tota aquesta gent que critica la Sagrada Família, que fins i tot comenten que tant de bo l'AVE se l'endugui per davant, visitessin les obres amb honradesa i una mica de "carinyo", i dediquessin les seves forces a aconseguir que l'AVE passi pel Vallès i deixi dempeus aquesta meravella que és la Sagrada Família.

Us imagineu per un moment que aquesta obra d'art fos a Madrid, a Paris, a EEUU, al Japó o a qualsevol altre racó de món? La mimarien i cuidarien com a la nineta dels seus ulls. Per què aquí no sabem valorar les coses bones que tenim?

Vidal-Quadras

José Maria Vidal-Quadras

Poeta del contrallum

Pia Almoina, seu el Museu Diocesà de Barcelona

15 de novembre de 2007

No coneixia José Maria Vidal-Quadras ni com a persona ni com a pintor. El seu fill Gonzalo ens va convidar a la inauguració de l'exposició en homenatge al seu pare. Vam descobrir unes pintures d'aquelles que no et canses de mirar, que t'agradaria tenir penjades a la sala de casa teva. Quina llum i quin dibuix! Traspua serenor i benestar... i descansa la mirada.

Suposo que Vidal-Quadras, pintor figuratiu en una época en què començava a no valorar-se aquest estil no ho va tenir gens fàcil. No va voler tenir un "marchante" i si no fos per aquesta exposició la generació que ve ja l'hauria oblidat; com tants d'altres pintors que han estat arraconats sense tenir en compte la seva vàlua.

La família ha volgut reunir l'obra del seu pare i fer-ne un llibre. Així els besnéts del pintor podran conéixer i valorar l'obra del seu besavi i transmetre-la als seus fills.

Ens va agradar molt la pintura i els dibuixos de Vidal-Quadras i, encara que ja coneixíem una petita part de la família, vam quedar gratament sorpresos de veure una família nombrosa, unida, que traspuava respecte i carinyo. Tot això, avui en dia, costa de trobar. I els que ho tenen és bo que ho mostrin als altres.

També va pintar el mural de La boda de los Reyes Católicos 1927 a la sala Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Davant de la pintura de Vidal-Quadras, la comissària de l'exposició, la catedràtica i historiadora d'art Isabel Coll, ens convida a descobrir que, més enllà del seu indiscutible mestratge amb la llum, les seves obres contenen una infinita varietat d'efectes canviants: mai va deixar d'investigar.

Enhorabona a la famíla Vidal-Quadras i, per favor, gent, tots, amics, aneu a veure i no us perdeu l'exposició que estarà a la Pia Almoina fins al 16 de desembre!.

David Alegret

XXVII Cicle de Música
dels Enginyers Industrials de Catalunya

Palau de la Música Catalana
11 de novembre de 2007

David Alegret (tenor)
Josep Surinyac (piano)

Vam poder escoltar el David Alegret cantant lied alemana i cançó catalana. Té una veu potent i clara, neta. És elegant i agradable i sap moure's el suficient sense passar-se. Feia goig veure'l a l'escenari. No entenc de música però m'agraden els tenors que canten sense forçar-se; sembla que les notes surtin de dins seu com si fossin paraules dites en petita companyia. No se'l veu fer cap esforç. Suposo que això és producte de do personal i de treball exhaustiu a la vegada.
A la primera part va cantar lieds de Shubert i de Beethoven i a la segona cançons d'Enric Morera i d'Eduard Toldrà -poemes musicats de Josep Carner i de Tomàs Garcés.
La cançó catalana la vaig trovar més potent,més forta que l'alemana. Potser la sentia més meva.
L'acompanyament de piano, perfecte.
Espero poder escoltar-lo la propera temporada al Liceu, amb Fidelio.

Catalunya Acció

L'empresa catalana, entre Espanya i la globalització
a càrrec de Oleguer Brustenga, conseller de Catalunya Acció

Catalunya només té un futur
a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció

Granollers, 14 de novembre de 2007

Ahir vam anar a la conferència de Catalunya Acció.
Primer l'Oleguer va parlar molt bé, amb moltes dades, de l'expoli fiscal que fa l'estat espanyol a Catalunya, el "robatori" que això comporta. Encara que les xifres ja les sabiem el fet que te les diguin en veu alta i te les expliquin ajuda a veure millor i comprendre aquest gran problema fiscal que tenim els catalans. O que té l'estat espanyol...
El Santiago Espot està molt ben documentat. Va citar diferents personatges que s'han mogut pel món de la indepèndencia, citant-los i comparant les seves causes amb les nostres. Jo em quedo amb un parell de reflexions que va fer i que m'agraden. I que no per òbvies o sabudes són menys importants. Sovint cal que et diguin en veu alta i ben estructurat el que tu ja intuïes o havies llegit o pensat.
Per aconsegir la indepèndencia d'un país calen dues premises: saber que tens un horitzó econòmic fora de l'estat del qual et vols independitzar i trobar les persones capaces de portar a terme la indepèndencia. Els camins ja els trobaran aquestes persones si realment valen. I aquí és on jo em pregunto: hi són aquestes persones? Aquests homes i dones han de sortir d'una generació -entre 30 i 50 anys- que ha crescut amb un notable passotisme polític, i que ara estan cremats veient l'actuació dels nostres polítics, de qualsevol partit i color. Trobarem persones amb capacitat de fer aquesta transició -o trencament- sense vessament de sang? Nosaltres, els seniors, tenim massa a prop les històries dels nostres pares de la guerra civil, i no voldriem ni en broma una cosa semblant. Aquesta manca de persones amb una vàlua extraordinària, que és el que necessitem, no la trobem només en el món de la política sinó també en el món de l'empresa, de la literatura, de la religió, de la VIDA...
L'altre idea, que no se m'havia ocurregut mai pensar-hi és: Catalunya és una colònia d'Espanya. Per colònia s'entén un país maltractat econòmicament o a través de les armes. Econòmicament ja ho hem vist últimament, i l'Oleguer ho va deixar molt clar, i per l'armes també ho sabem si tenim una lleugera idea de la nostra història.
En resum: Em va agradar la conferència, tenen il.lusió i idees, m'ha fet pensar i agafar ganes de rellegir la història de Catalunya. Confio que tirin endavant ajudats o complementats per altres plataformes cíviques que estan ara emergint i que crec que és el que fa falta i pot salvar Catalunya.

Rissotto ai funghi porcini

Rissotto ai funghi porcini
10 de novembre de 2007
Ahir vam tenir amics a sopar. A Bèrgam haviem comprat bolets per rissotto i vaig fer una barreja de receptes i va quedar un rissotto magnífic. Us escric la recepta per si la voleu provar.

Per 6 persones:
500 gr d'arròs per rissotto
100 gr de funghi porcini secs
80 gr de mantega
oli d'oliva
1 ceba
1 l escàs de brou vegetal
200 gr de formatge parmeggiano ratllat
1 gotet de vi blanc
1 l d'aigua

Es remullen els bolets en aigua calenta i es deixen mitja horeta. Després s'escorren, guardant l'aigua i es deixen assecar.
Es posa en una cassola 40 gr de mantega, una mica d'oli i la ceba ratllada ben fina. Es va confitant la ceba a foc baix durant una bona estona, fins que quedi quasi transparent, no torrada.
S'hi afegeixen els bolets i es va remenant. Després s'hi posa l'arròs i es va remenant fins que quedi transparent. Llavors es mulla amb el gotet de vi blanc i es deixa evaporar -sempre remenant-.
L'aigua de mullar els bolets es cola i es barreja amb el brou vegetal i s'escalfa. Es va afegint a cullarots a l'arròs a mida que aquest demana aigua. Penseu que ha de coure uns 15 o 17 minuts, sempre remenant i afegint'hi aigua de mica en mica. Quant ja és cuit es treu del foc, s'hi afegeix la resta de la mantega i el formatge ratllat, sempre remenant, si cal es rectifica de sal, encara que a mi no em va fer falta -penseu que els funghi són molts forts i l'aigua de remullar-los també-i tot seguit es porta a taula, ens esperem un parell de minuts i ja el podem servir,
Bon profit!