diumenge, 31 d’agost del 2014

Segona persona del singular


Segona persona del singular
de Sayed Kashua
Traducció de Roser Lluch i Oms

Premi Bernstein 2011

Mirmanda
Ediciones del 1984

Agost de 2014


Com ja comença a ser un costum m'he llegit aquest llibre dues vegades. M'havien dit que era molt bo i després de llegir-lo a la nit, al llit, em va semblar que no n'hi havia per tant. Però vaig decidir llegir-lo de dia. Quin canvi! Sembla que últimament vaig al llit amb més son... 
El llibre ens parla de dues persones àrabs que han volgut estudiar a Jerusalem per tenir millor i més fàcil accés a bones feines i una millor formació. Però saben que són àrabs, que ho porten marcat dins seu i que tenen com una mena de complex d'inferioritat que els delata. Un d'ells és advocat i triomfa a Jerusalem; ja té el despatx al millor barri, està casat i té dos fills. Però sempre s'avergonyeix de no tenir la cultura occidental que tenen els seus companys jueus. I intenta llegir llibres, estar al dia... 
L'altre és més jove i ha acabat els estudis de treballador social i acaba cuidant un noi jueu tetraplègic. 
Una sèrie d'esdeveniments farà que els dos es coneguin un dia. 
El que els uneix és que són àrabs en un món on se'ls accepta però no se'ls integra. La lluita de sentir-se àrab i voler semblar jueu... 
Per altra banda hi ha la inseguretat; l'advocat viu tranquil amb la família fins que un dia, dins un llibre de segona mà, hi troba un paper amb una nota d'amor escrita en àrab amb la lletra de la seva dona. I aquí comença un infern de gelosia, d'imaginar-se un món i una vida que només existeix en la seva ment. És incapaç d'aturar-se a pensar i a parlar tranquil·lament. La gelosia es converteix en la seva vida. Més per por del que digui o pensi la gent que per a ell mateix. És una obsessió que li fa veure enemics pertot que no el deixen comprendre les seves pors ni analitzar-les. 
El jove, l'Amir, té una vida difícil. I ell encara se la complica més. Però dins tota la buidor i la solitud troba la companyia, l'amistat, el consol d'una persona aliena a la seva raça, classe social i edat. Dues persones que necessiten sentir-se acompanyades; el sentit de l'amistat.
El llibre parla,  doncs, de palestins i jueus, àrabs de la ciutat, del camp i dels territoris ocupats, però sobretot dels qui arriben a Jerusalem des dels pobles de Galilea i del Triangle per a estudiar en hebreu i així aconseguir potser formar part de la classe mitja professional treballant com a advocats, comptables, metges, assistents socials o professors d'universitat. 
És un bon llibre que m'ha fet entendre una mica els sentiments dels palestins i dels jueus envers ells mateixos i amb relació als altres. Us el recomano!

L'autor és un àrab que escriu en hebreu i que un dia no aguanta més i se'n va amb la família a Estats Units. I aprèn a escriure les seves novel·les en anglès. Per tant tot el que escriu a la seva novel·la té un fons viscut, cert, no inventat... 
En una entrevista quan va ser a Barcelona per presentar un llibre la periodista Montserrat Radigales li va preguntar si se sentia palestí o israelià i ell va contestar: Em sento malament, però no sé si és pel meu costat israelià o per l'àrab. 








divendres, 29 d’agost del 2014

¡Melisande! ¿Qué son los sueños?


¡Melisande! ¿Qué son los sueños?
de Hillel Halkin


Libros del Asteroide

Agost de 2014


Nova York als anys 50. El Hoo, el Richy i la Mellie treballen junts a la revista de l'institut. Es fan molt amics i surten sempre els tres junts. Amb el temps la Mellie es va acostant més a un o a l'altre. L'amistat, però està per sobre  de tot. 
Tot el llibre és un delicat i subtil cant d'amor del Hoo cap a la Mellie. Rememora des del dia que es van conèixer, tot el que van viure plegats a l'institut i després la vida del dia a dia amb els seus moments d'amor boig, d'amants eterns, i de com pot canviar la vida en un moment sense perdre, però, l'amor immens que els unia i que els uneix. 

Mellie,:
Cuando estábamos en el instituto, creía que no me bastaría con vivir una sola vida. Quería hacer un millón de cosas, amar a un millón de mujeres. Quería vivir mil vidas. 
Ahora, incluso mil me parecen pocas. No porque todavía quiera amar a un millón de mujeres sino porque quiero amarte un millón de veces. 
Si sólo tuviéramos una vida juntos, la viviría junto a ti jubilosamente, aunque me gustaría que fueran más. Si viviéramos diez vidas, o cien, seguiría queriendo más. Si tú y yo naciéramos una y otra vez, querría que naciéramos siempre siendo tú y yo, para que todas las veces pudiéramos estar juntos de nuevo. Si tras mil vidas contigo me dijeran que estaba viviendo por última vez, me sentiría timado, pero si tuviera que elegir ente vivir una vida contigo y vivir mil vidas sin ti, elegiría esta única vida, independientemente de lo corta que fuera. Lo elegiría ahora y siempre.      Hoo

I he après una paraula que no coneixia. En Hoo diu: Y así comenzaron los años cimerios. Jo no en tenia ni idea del que volia dir això. Sembla que el cimerios eren antics nòmades eqüestres que, segons el historiador grec Herodoto, vivien al nord del Càucas i al Mar Negre. Segons Homer és la regió de la nit eterna situada en els confins de l'Oceà i que feia d'antesala de l'Hades. 
Sempre s'aprèn! I a més aquesta paraula descriu molt bé la situació del Hoo i la Millie en aquella època. 

Tengo miedo, Mellie.
Cogeremos un taxi hasta mi casa. Le he pedido a una mujer que ponga un poco de orden en casa y voy a llenar la nevera. Te enseñaré dónde está todo y me trasladaré a la cabaña. Antes de eso, te entregaré este libro. Lo empecé el mismo día en que recibí tu primera carta.
Lo leerás. Después, charlaremos. Ahora solamente diré que, si tuviera que vivir mil vidas, querría vivirlas todas contigo.

És un cant a l'amor i a l'amistat ds de la mirada ja adulta. Delicat, poètic, real, fort... Val la pena llegir-lo!

dijous, 21 d’agost del 2014

Història d'Irene



Història d'Irene
de Erri De Luca
Traducció d'Albert Pejó


bromera

Agost 2014


No havia llegit res de Erri De Luca. És molt bo, molt poètic. 
Aquest llibre consta de tres històries.
La primera, la que dóna títol al llibre, parla d'una noia òrfena, de 14 anys, embarassada, que explica sense paraules la seva història al narrador. La seva vida, la seva íntima relació amb el mar i amb els dofins. 
Irene té els ulls rodons dels peixos, dels ocells, dels mamífers. No se li allarguen ni tan sols quan somriu. És òrfena, té catorze anys i aviat donarà a llum. 
M'ha costat entrar dins aquesta història. Fins que no he aconseguit ficar-me dins l'escenari, mirar als ulls de la nena, escoltar amb les orelles del narrador, deixar-me amarar per la poesia de les paraules, per la música del "no dit" però sí escoltat... fins llavors no he pogut gaudir de la història. 

Molt diferent és la segona, "El cel en un estable". Estem al final de la segona guerra mundial i Aldo De Luca, pare de l'escriptor, pot tornar a Nàpols ja que la seva casa ha estat destruïda totalment. S'amaga a Sorrento amb un grup de joves soldats com ell per poder escapar de la guerra. Volen arribar a Capri, la salvació. Dormen en un estable a través de la teulada del qual veuen els estels. Se'ls afegeix un home ja gran, jueu, que també fuig i vol arribar com ells a Capri. I la bellesa de l'obra és l'amistat i el canvi d'Aldo envers l'home jueu. 
Al matí, el vell obria un llibre i el deixava obert. El vent en feia voleiar les pàgines. I el tancava al vespre, sense haver-ne llegit ni una ratlla. El meu pare li va demanar perquè ho feia. Era un home curiós, i no tenia cap escrúpol a tafanejar. La resposta va ser que allò era un llibre de pregàries però que ell ja no sabia pregar. Per això el deixava obert, perquè se n'encarregués el vent, de pregar. 
...
Quants anys fa que vius en la clandestinitat? li pregunta Aldo al jueu. L'home, en la foscor, va mostrar  dos dits, l'índex i el mitjà, i va xiuxiuejar: Fa dos mil anys. 

La tercera història, molt curta, "Una cosa molt estúpida" és la que més m'ha impressionat. Té una bellesa descarnada de misèria i humanitat que colpeix i enamora. 
L'hivern és molt fred a Nàpols i en una habitació humida i freda malviuen una parella amb el seu fill i l'avi. L'avi els fa nosa i tot i tractar-lo de vostè, com es feia abans, no dissimulen les ganes que tenen que mori d'una vegada. Tenen poc espai i poc menjar i l'avi és una boca més i un espai que ocupa. Ell defensa la seva dignitat, demana molt poc; una paraula amable li escalfaria una mica el cor... I busca el moment oportú per deixar aquest món... 
L'ametlla a la boca fa parella amb aquella vida alliberada del buc de la nau, aquella vida que en va sortir il·lesa. El sol a la cara li fa tenir les parpelles tancades. El mar li omple les orelles. Ha envellit tal com i tant com havia demanat. Li aflora un gràcies del cos, i el pronuncia. Els vasos sanguinis, dilatats, bateguen amb més lentitud.
El fruit s'ha dissolt contra la cavitat del paladar, i ell se n'empassa la resta. El cansament és perfecte. Ara se sent saciat i ja pot. Respira un parell de litres d'aire calent, el reté, després obre la boca i d'allà s'escapa, amb una tombarella de nen del carrer que es capbussa al mar, la vida que esperava un moment de felicitat per deixar de fer nosa. 

Les tres històries són boniques, poètiques, ben escrites, plenes de sentiment i de sentiments i tenen com a protagonista principal el mar, l'immens mar...
I el traductor ha sabut respectar la senzillesa i la poesia de les paraules. Quna feina tan difícil i tan desagraïda la de traductor!




dissabte, 16 d’agost del 2014

Élisa


Élisa
de Jacques Chauviré


errata naturae

Agost 2014


En Vanvan té 5 anys i el seu pare ha mort a la guerra. La primera guerra mundial. Viu amb la seva mare, traumatitzada per la mort del marit i amb una àvia força rígida. Un dia arriba a la casa la Élisa, una minyona de setze anys de qui en Vanvan s'enamora amb tot el seu cor i anhel. 
L'autor ens explica aquesta història des del dia que arriba l'Élisa fins que es retroben , ja grans, i es reconeixen. 
L'obra és una mica autobiogràfica i crec que l'autor també devia estar una mica traumatitzat i ens ha volgut passar la història d'en Vanvan, o la seva, però amb la mirada i el vocabulari d'una persona ja adulta. 
No sé si m'explico bé. Que un nen de cinc anys s'enamori de la minyona que el cuida pot ser normal, però el que fa i diu i pensa només pot sortir de la ment d'una persona que ho ha viscut o imaginat i que ho explica des de la seva perspectiva i amb el seu vocabulari d'adult. 
La veritat és que no m'ha agradat, no he pogut destriar el que va viure el nen del que explica i li fa viure l'autor.