divendres, 10 de juny de 2022

El infinito en un junco




El infinito en un junco
d'Irene Vallejo

Siruela

Maig-juny 2022



Feia temps que no llegia un llibre tan pausadament i que en fes gaudir tant! El vaig agafar de la biblioteca i me'l compraré per tenir-lo a casa. És un llibre per anar rellegint i redescobrint les anècdotes i la història que la l'autora et va explicant amb un estil agradós, àgil i amè. 
La Irene Vallejo, en un castellà preciós, pulcre, ben escrit, molt agradable de llegir, et va explicant la  història de l'escriptura, dels llibres i de les biblioteques. De com l'home  va començar a escriure en tauletes de fang, de com evoluciona fins a arribar al llibre electrònic, de les biblioteques... tot centrat en la Biblioteca d'Alexandria. Però l'autora té la gràcia de trobar coincidències i relació entre les tauletes de fang i una pel·lícula actual, o una sèrie, o un llibre d'ara. Tot i ser un assaig és molt amè, et fa buscar notes a Google i et queden ganes de rellegir temes i idees que ha deixat anar com sense voler. En resum, un gran llibre!
Com sempre m'agrada deixar copiats alguns paràgrafs per recordar millor algunes idees que m'han agradat. Si no les llegir totes llegiu com a mínim l'última!

Dice Plutarco que en realidad Cleopatra no era una gran belleza pero en cambio rebosaba atractivo, inteligencia y labia. Era capaz de hablar sin intérpretes con etíopes, hebreos, árabes, sirios, medos y partos. Astuta, bien informada, ganó varios asaltos en el combate por el poder dentro y fuera de su país, aunque perdió la batalla decisiva. Su problema es que solo han hablado de ella desde el bando enemigo.  ......  Marco Antonio quiso deslumbrar a Cleopatra con un gran regalo. Sabía que el oro, las joyas o los banquetes no conseguirían asombrarla. por eso eligió un regalo que Cleopatra no podría desdeñar con expresión aburrida: puso a sus pies doscientos mil volúmenes para la Gran Biblioteca. En Alejandría, los libros eran combustibles para las pasiones.  

El papir va ser un gran avanç tot i tenir problemes amb l'aigua i la humitat. Les tauletes de fang van quedar en lloc secundari. Al segle II a. C. el rei Ptolomeu V veia amb mals ulls la construcció d'una biblioteca a Pèrgam. Tenia por que la d'Alexandria perdés importància. El rei Eumenes de Pèrgam intentava captar savis d'Alexandria i es dedicava a buscar llibrs arreu del món. Llavors Ptolomeu va tallar en sec el subministrament de papir a Pèrgam pensant que així s'acabaria tot. Però quan una porta es tanca s'obra una finestra. I els de Pèrgam van reaccionar buscant una altra matèria prima, la pell d'animals. Amb l'avantatge que podia quedar molt fina, es podia escriure per les dues bandes i l'aigua no li feia mal. 

La invención del alfabeto derribó muros y abrió puertas para que muchas personas, y no sólo un cónclave de iniciados, pudieran acceder al pensamiento escrito. La revolución se gestó entre los pueblos semíticos. Partiendo del complicado sistema egipcio, llegaron a una fórmula de asombrosa simplicidad. Hacia 1250 a.C. los fenicios llegaron a un sistema de veintidós signos. Para los navegantes fenicios la escritura simplificada liberaba al comerciante del poder del escriba. Cada uno de ellos podía llevar sus propios registros y dirigir sus negocios

Al S VI a.C. l'educació va deixar de ser exclusivament militar i atlètica. Moltes famílies, pagant, van voler educació pels seus fills. I a través d'una crònica negra sabem que al segle V a.C. a l'illa d'Astipalea,  de 13 km quadrats, ja tenien una escola pública! 

Els bibliotecaris a Alexandria eren persones sàvies, homes sempre, que es cuidaven dels rotllos de papir. Un d'ells, Aristòfanes, era famós per la seva gran memòria.  Un dia va haver-hi un concurs de poesia i faltava una persona pel jurat. Van demanar a Aristòfanes que hi anés. Ell va escoltar totes les poesies amb mala cara i al final va demanar la paraula i va dir que tots els participants eren uns farsants excepte un. I es va aixecar i va anar agafant papirs de les estanteries assenyalant d'on havien copiat el text els participants. Coneixia de cor tots els papirs de la Biblioteca. El van nomenar director de la Biblioteca...
Esta anécdota, relatada por Vitrubio, demuestra que el plagio y los escándalos son tan antiguos como los propios concursos literarios -tal vez por eso llamemos "fallos" a las decisiones de los jurados-. Además, la historia de Aristófanes de Bizancio nos releva el crecimiento  de la  Gran Biblioteca, que, un siglo después de su creación, ya sólo podía tener cabida en una memoria fabulosa. Había llegado el tiempo de los catálogos y las listas. 

La historia de la literatura empieza de forma inesperada. El primer autor del mundo que firma un texto con su propio nombre es una mujer. Mil quinientos años antes de Homero, Enheduanna, poeta y sacerdotisa, escribió un conjunto de himnos cuyos ecos resuenan todavía en los salmos de la Biblia. Los rubricó con orgullo. Era hija del rey Sargon I de Acad. También le pertenecen las más antiguas notaciones astronómicas. Poderosa y audaz, se atrevió a participar en la agitada lucha política de su época, y sufrió por ello el castigo del exilio y la nostalgia. Sin embargo, nunca dejó de escribir cantos para Inanna, su divinidad protectora, señora del amor y de la guerra. En su himno más íntimo y recordado, revela el secreto de su proceso creativo: la diosa lunar visita su hogar a medianoche y la ayuda a "concebir" nuevos poemas, "dando nacimiento" a versos que respiran. Es un suceso mágico, erótico, nocturno. Enhedanna fue -que sepamos- la primera persona en describir el misterioso parto de las palabras poéticas. 

Safo escribió: "Dicen algunos que nada es más hermoso sobre la negra tierra que un escuadrón de jinetes, o de infantes, o de naves. Pero yo digo que lo más bello es la persona amada". En un momento de su vida su biografía da un giro. Sabemos que dirigió un grupo de chicas jóvenes, hijas de familias ilustres. Se enamoró de algunas de ellas. Los amores de Safo por sus protegidas no eran sentimientos condenados, sinó reconocidos y deseados incluso. Los griegos creían que el amor era la principal fuerza educadora. No respetaban demasiado al maestro que enseñaba por dinero. Les gustaba más el profesor que escogía a nuevos discípulos solo al descubrir en ellos un destello especial y entregaba su sabiduría, sin el estorbo de peticiones salariales, enamorándose y seduciendo -ni más ni menos que lo que hacía Sócrates-. En Grecia, miraban este tipo de homosexualidad pedagógica como algo incluso más digno y elevado que las relaciones heterosexuales. 

En realidad, la leyenda del rapto de Europa es un símbolo. Detrás de la historia de la princesa arrebatada de su hogar, late un lejano recuerdo histórico: el viaje del conocimiento y la belleza oriental desde el Creciente Fértil hacia Occidente y, en particular, la llegada del alfabeto fenicio a tierras griegas. Por tanto, Europa nació al acoger las letras, los libros, la memoria. Su existencia misma está en deuda con la sabiduría secuestrada de Oriente. Recordemos que hubo un tiempo en el que, oficialmente, los bárbaros éramos nosotros. 

Otro de los diez oradores, Antifonte, fue un auténtico pionero que podría figurar en la Vanguardia del psicoanálisis y las terapias de la palabra. El ejercicio de su profesión le había enseñado que los discursos, si son efectivos, pueden actuar poderosamente sobre el estado de ánimo de la gente, conmoviendo, alegrando, apasionando, sosegando. Entonces tuvo una idea novedosa: invento un método para evitar el dolor y la aflicción comparable a la terapia médica de los enfermos. Abrió un local en la Ciudad de Corinto y colocó un rótulo anunciando que “podía consolar a los tristes con discursos adecuados”. Cuando acudía algún cliente, lo escuchaba con profunda atención hasta comprender la desgracia que lo afligía. Luego “se la borraba del espíritu” con conferencias consoladoras. Usaba el fármaco de la palabra persuasiva para curar la angustia y, según nos dicen los autores antiguos, llegó a hacerse famoso por sus razonamientos sedantes. Después de él, algunos filósofos afirmaron que su tarea consistía en “expulsar mediante el razonamiento el rebelde pesar” pero Antifonte fue el primero que tuvo la intuición de que sanar mediante la palabra podía convertirse en un oficio. También comprendió que la terapia debía ser un diálogo exploratorio. La experiencia le enseñó que conviene hacer hablar al que sufre sobre los motivos de su pena, porque buscando las palabras a veces se encuentra el remedio. Muchos siglos después, Viktor Frankl, un discípulo de Freud superviviente de los campos de concentración de Auschwitz y Dachau, desarrollaría un método similar para superar los traumes de la barbarie europea de su época. 

Y sin embargo, desde tiempos remotos las mujeres han contado historias, han cantado romances y enhebrado versos al amor de la hoguera. Cuando era niña, mi madre desplegó ante mí el universo de las historias susurradas y no por casualidad. A lo largo de los tiempos, han sido sobre todo las mujeres las encargadas de desovillar en la noche la memoria de los cuentos. Han sido las tejedoras de relatos y retales. Durante siglos han devanado historias al mismo tiempo que hacían girar la rueca o manejaban la lanzadera del telar. Ellas fueron las primeras en plasmar el universo como malla y como redes. Anudaban sus alegrías, ilusiones, angustias, terrores y creencias más íntimas. Teñían de colores la monotonía. Entrelazaban verbos, lana, adjetivos y seda. Por eso textos y tejidos comparten tantas palabras: la trama del relato, el nudo del argumento, el hilo de una historia, el desenlace de la narración; devanarse los sesos, bordar un discurso, hilar fino, urdir una intriga. Por eso los viejos mitos nos hablan de la tela de Penélope, de las túnicas de Nausícaa, de los bordados de Aracne, del hilo de Ariadna, de la hebra de la vida que hilaban las moiras, del lienzo de los destinos que cosían las nortas, del tapiz mágico  de Sherezade.
Ahora mi madre y yo susurramos las historias de la noche en los oídos de mi hijo. Aunque ya no soy aquella niña, escribo para que no se acaben los cuentos. Escribo porque no sé coser, ni hacer punto; nunca aprendí a bordar, pero me fascina la delicada urdimbre de las palabras. Cuento mis fantasías ovilladas con sueños y recuerdos. Me siento heredera de esas mujeres que desde siempre han tejido y destejido historias. Escribo para que no se rompa el viejo hilo de voz. 

He deixat aquí algun retall del llibre però hi ha tantes coses que vull rellegir i no oblidar! Feia temps que no llegia un llibre així. No és novel·la però t'enganxa com si ho fos, és assaig però tan amé que no el pots deixar i t'obre la porta a temes que creies que coneixies bé i et fa adonar-te que et fa falta tornar a agafar algun llibre d'història... Amanit tot amb anècdotes i comparant els primers temps de la cultura amb el món d'ara, tot això fa que sigui un llibre molt recomanable! 

divendres, 1 d’abril de 2022

Lo que queda del día

 


Lo que queda del día
de Kazuo Ishiguro

Club de lectura Enginyers

Anagrama

Llegit per e-book

Març 2022




Pendent d'escriure

dissabte, 5 de març de 2022

Los santos inocentes

 




Los santos inocentes
de Miguel Delibes

Club de lectura Enginyers
Llegit per e-book

Març 2022


Em feia mandra llegir-lo. Tot i que conec a molta gent a qui li agrada molt Delibes a mi només em va agradar Cinco horas com Mario. Després en vaig llegir un parell més i el vaig avorrir del tot. D'això fa molts anys... Però tot va ser començar el llibre, enamorar-me d'Azarias, i no poder deixar-lo fins que el vaig haver acabat. I m'ha agradat molt!!! Delibes té un lèxic molt ric i adient, fa un retrat molt complet de cada personatge, els veus, sap desenvolupar de manera planera situacions i sentiments i deixar per a la teva imaginació la resta. 
En aquest llibre retrata un tipus de vida, no tant llunyà en el temps, on els señoritos eren amos dels seus treballadors, i els treballadors deixaven la seva vida pels amos. Però ja intuïm un canvi de relació generacional. Antonio el bajo i la Régula, la seva dona, sempre que el señorito Ivan demana, mana, alguna cosa, ells contesten: a mandar, señorito, para eso estamos! Els fills, en canvi, se'l miren de reüll i contesten: pues si usted lo dice... L'esperit de servitud s'acaba amb la generació dels pares. 
Azarias és tendre i innocent, com un nen, força infantil, només pensa el seva "milana bonita", tot i que sovint també anomena així a "la niña chica", nena discapacitada que han de portar a coll, i que ell acarona sovint dient-li fluixet "milana bonita"... Però no és tonto i sap guardar-se per dins les coses que li fan mal i actuar després en conseqüència. És curiós el costum que té d'orinar-se a les mans per evitar que se li clivellin. Penso que no és un costum brut d'ell en particular sinó que deu tenir la seva raó de fer-ho, per desagradable que ens sembli. Azarias és el meu personatge favorit...
El señorito Ivan, amb la seva diria jo única afecció, la cacera, ha estat educat per exercir de señorito. No vol mal a ningú però es guia pel seu egoisme i egocentrisme. Humilia els seus servidors sense ni adonar-se'n. Així l'han educat i ha crescut. I el fet de, per exemple, trobar-se que Paco el bajo s'ha trencat la cama i no el pot acompanyar a la cacera ho troba fora de lloc, i el convenç, amb ordres, que l'acompanyi. I l'altre li diu que no dues vegades però finalment pot més fer content al señorito que la seva salut. 
La Régula potser veu més clares les coses, voldria que la seva filla estudiés, però també calla davant el périto, l'home que porta els assumptes dels señorito en el cortijo, quan li diu que l'endemà, la nena de 14 anys, es presenti a casa seva a fer feina per la seva dona. 
La mare del Ivan, la marquesa, és l'estampa de la persona que vol estar al dia de les vides dels treballadors, que els dóna una propina quan hi va, però de la manera més humiliant sense voler-ho ella. I el dia que celebren la Comunió del nét veus la diferència entre la celebració a la casa gran, dinant gent important en silenci i el nen al cap de taula, sol,... i tots els treballadors amb la propina que els han donat celebren una festa amb sopar i ball i gresca en honor del petit. Ja voldria el pobre nano quedar-se fora amb els treballadors! Però seguirà així i farà com el seu pare... 
El final del llibre és el que toca. Coherent i demostrant que els treballadors, per senzills, incultes o una mica innocents que siguin, saben on són els límits que poden i deuen aguantar i on són els que no es poden consentir. 
Després de llegir el llibre vaig veure la pel·lícula. Està molt bé i els personatges molt ben trobats. Encara t'enamores més d'Azarias... 
M'he reconciliat amb l'obra de Delibes. Hi tornaré.

dijous, 17 de febrer de 2022

Mamut

 




Mamut
d'Eva Baltasar

Club Editor

Febrer 2022


Una idea té gana del teu cos.
Les Murray, Poemes subhumans

Un llibre ben diferent dels dos primers del tríptic. Potser els altres eren més lleugers de llegir i aquest està molt més treballat. Diria que em van agradar més Permagel i Boulder, però no seria del tot sincera. Aquest treu un tema que et sorprèn, o em sorprèn, que em costa de pair, d'entendre'l en tota la seva mesura. I tots els detalls i reflexions de la protagonista són per llegir-los dues vegades. No volen dir només el que expressa. Tenen un rerefons que et fa trontollar. 
La protagonista, una noia de 24 anys, sociòloga, que sent una atracció especial cap a les dones, vol buscar un home per gestar un fill. I la nit del seu aniversari organitza una festa amb amics i amics dels amics. Tria un xicot, amb amples espatlles, fort, i se l'endú al llit. Vol quedar prenyada. És el dia idoni. Però la naturalesa no sempre va a favor teu i als dos dies li arriba la menstruació. Ella se sent segrestada a la ciutat, se sent explotada i decideix marxar, anar a una masia solitària dalt d'una muntanya. Sola. 
Com resistir el formiguer humà quan tens instint de caçador solitari?
No era el desig d'un fill, el que m'havia segrestat, era el desig de gestar-lo, el de fer passar la vida cos a través, el de crear. Per això m'havia de desengaviar. 
Aviat troba una masia quasi abandonada, en molt males condicions, completament solitària, i s'hi queda. Farà vida amb la natura i amb els animals que li porta el pastor, el seu veí més proper. Li porta cabres i gallines i li ensenya a cuidar-les, i a fer llenya, a viure enmig de la solitud. 
La seva relació amb l'entorn és magnífic i estrany a la vegada. Es troba bé enmig dels animals, sovint dorm amb ells, i la vida dura no l'espanta. Pàgines i pàgines explicant el dia a dia d'aquesta noia que són un plaer de llegir! Finalment té relacions amb el pastor, li fa de puta, com ell li ha demanat, i queda embarassada. 
Em vaig arrossegar fins a la cuina i em vaig asseure davant de la llar amb els peus a dintre. Café bullent i el primer foc del dia. Vaig arribar a pensar que la història de la humanitat era la del caliu, de la lluita pel caliu. El desafiament a la intempèrie. El combat amb la gelor. Però que la gelor no només venia de fora, també era un assumpte humà. Sorgia allà on es trobaven els humans, igual que les onades sorgien del vent i dels corrents  marins. Apaivagar la gelor de l'hivern amb un foc era senzill i em feia sentir bé. 
Arriba el moment de parir i se'n va a l'hospital, sense dir res a ningú. La va tenir tres dies abraçada a ella, besant-la, parlant-li en veu baixa no d'ella sinó del lloc on estava, omplint-la de llet... 
El cinquè dia va tornar a casa. Sola. 
No suporto haver tingut una cosa d'ell al ventre. No suporto haver volgut aquesta cosa, que era terriblement preciosa i tèbia. No em suporto per haver-la donat. Tinc als llavis el petó que vaig estar a punt de de fer-li quan se la van endur. Me l'he quedat i és com si en comptes d'un petó m'hagués quedat un tro. Tot està quiet. Espero el pitjor. 
Només vol l'embaràs per gestar un fill, per experimentar com la natura canvia el cos i dóna forma a un altre ésser. La creació. Però després fora. No hi ha res meu, fora de mi. Mano que tot el que ha estat meu sigui de la vida, que busqui i trobi el seu camí dins la vida inhumana i crua, perquè ja no és meu. 
He gestat dos cops, i ho he viscut com una cosa molt animal, l'embaràs pot ser molt salvatge. 

És un llibre fort, salvatge, difícil d'identificar-te amb els personatges però reconeixent-los. Costa entendre el perquè de la vida que porta aquesta noia. Què va viure de petita? Quines relacions tenia amb la família, els amics, els companys...? Per què és tan dura i, a la vegada, tan tendre? 
Llibre per rellegir-lo d'aquí un temps... 


dimecres, 9 de febrer de 2022

1939 La caiguda de Barcelona


1939 La caiguda de Barcelona 

d'Andreu Claret


Columna

Febrer 2022


M'agrada l'Andreu Claret. Havia llegit ja Venjança, un tema completament diferent però que em va captivar des del primer moment.

Era com un gran desglaç, una allau d'aigües desbordades que s'estenia per pobles i masies, per boscos, vinyes i conreus.
                                                           Carles Pi i Sunyer
Les victòries són més fàcils d'evocar que les derrotes.
                                                                Teresa Pàmies
Vivíem, políticament, en un món imaginar.
                                            AntoniRovira i Virgili
Che un bel morir tutta una vita onora.
                                                   Petrarca

Aquesta història és més coneguda. L'hem viscuda escoltant-la de boca dels pars i avis, tot i que mai no van voler explicar massa coses. I hem viscut el franquisme, assassinats com el de Puig Antich, prohibicions, exigències... vam créixer sense saber què era llibertat, sempre obeint les ordres que venien d'un grup d'homes que deien que tot ho feien per la pàtria. I vam haver d'aprendre el català de grans, i vam trigar a poder llegir llibres en català i parlar-lo per tot arreu sense sentir aquell: hábleme usted en cristiano!
La història comença amb la caiguda de Barcelona i l'exili del President Companys i acaba amb la mort del President al castell de Montjuic. Està novel·lada però explica molt clarament com va viure la gent del carrer l'entrada de Franco i com va haver de fugir tanta i tanta gent i tots els entrebancs que trobaven. I com estava la presó de plena, i els judicis sumaríssims...
En Manel Plandiure és un home fort, amb el nas trencat. Havia estat boxejador i ara era guardaespatlles del president Companys. La família del president el coneix des que era petit i li tenen tota la confiança. I en Manel farà sempre el impossible per ajudar al President i a les seves germanes. 
En Manel està amb una noia, l'Agnieszka, polonesa i jueva, i que treballa a casa Madame Petit. Fa de prostituta per poder enviar diners a la mare ja que té dues germanes petites i vol el millor per a elles. Ella no volia enamorar-se de ningú, només fer la feina i enviar diners a Polònia, però es va enamorar d'en Manel i ell d'ella. Però no podia deixar la feina... 
Quan el president Companys i tot el govern van cap a l'exili en Manel l'acompanya. Ell ja voldria que l'Agnieszka s'afegís al grup, però ella sap que a França anirà a parar a un camp de concentració i les seves germanes patiran. I no vol. 
La Irene és una amiga del Manel de tota la vida, una noia que té la mala sort d'enamorar-se d'una altra noia que viu a Pedralbes i que li diu que és vídua. És un amor ferotge, intens, fins que arriba la caiguda de Barcelona i sap que no és vídua, qui és el seu marit, i ha de viure, com pot, el fet que ella digui que no la coneix. La Irene és periodista i fa camí amb en Peter i la Sara. Quan s'assabenta de coses li explica de seguida al Manel. S'ajuden tan com poden. 
Viurem la sortida de Barcelona dels intel·lectuals amb el bus cultural, el que fan i viuen en Negrín, en Tarradelles, veurem com hi ha traïcions i canvis de jaqueta, com canvia la gent quan veu que arriba el feixisme en estat pur i volen salvar-se com poden. 
Després de viure una bomba en un refugi on van morir nens, dones, homes, després del horror físic i psicològic, la Sara i el Peter no saben ni què dir, ni què escriure. Europa comença a estar ja cansada de la guerra d'Espanya, però la Sara vol escriure perquè Europa sigui conscient del que segueix passant, cada dia més cruel i més fort. Entra al Casino i hi troba a Max Aub a qui coneix bé per l'afició mútua al teatre.
-Bárbaros- murmura l'escriptor. Ho repeteix -: Bárbaros.- 
-¿Cómo lo escribirás esto en tu periódico?- pregunta amb un punt d'agressivitat. 
-No lo sé- respon ella extenuada.
-Descarta palabras que hayas utilizado antes. Inventa otras, aunque no estén en el diccionario.- li diu, fent-li a mans un dels paperets que té damunt la taula-. Toma, por si te sirve de algo. 
La Sara aconsegueix lletrejar-lo. Llegint-ho es torna a adonar dels límits del seu ofici. Ara entén millor que alguns periodistes hagin buscat en la narrativa allò que el periodisme no els pot donar.
El President Companys aconsegueix arribar a París que és on volia anar ja que el seu fill Lluïset està ingressat en un sanatori a Juvisy, prop de París i ell vol estar al seu costat.
Quan es comença a dir "La guerre est finie" en Manel s'adona de la indiferència amb què s'ho prenen els francesos. Les tropes del Reich han entrat a Praga, Franco ha anorreat la República i ningú no sembla adonar-se que el mal que s'abat sobre Espanya és el mateix que devastarà tota Europa.
El primer ministre francès aconsella a Companys que marxi cap al sud com han fet  Tarradelles, Andreu Abelló i d'altres. Ell no vol. No vol deixar el Lluïset. 
En Manel és el seu confident i li comenta que algunes crítiques, com dir-li pajaritu, posant en dubte la seva capacitat i catalanitat, li rellisquen una mica, però d'altres no.
-Miri què diu el Casanovas, que el Negrín, el Franco i jo som joguines del feixisme i del comunisme, les dues ideologies que volen destruir la civilització occidental.
-És un dels homes que han fet més mal a Catalunya- respon en Manel, que detesta l'expresident del Parlament de Catalunya. El que més l'indigna és que sigui del mateix partit. 
Companys no pot deixar de pensar en aquell complot estrambòtic de finals del 1936, quan Casanovas va conspirar contra ell amb gent de l'Estat Català. La cosa va quedar en un foc d'encenalls, però no se n'ha refiat mai més. 
I la història ja la sabem. Companys va ser detingut, portat a Montjuic, i afusellat una matinada després d'un judici sumaríssim. 
El dia abans les seves germanes van poder anar a veure'l, li van portar el vestir planxat, sabates noves, que no es va poder posar pel mal als peus, i ell només demanava pel Lluïset. Li van dir que estava bé i tranquil, cosa que no era veritat, però van deixar-lo així tranquil. Va demostrar un temperament fort i segur i valent i va morir amb la paraula Catalunya a la boca. Dos soldats van disparar per sobre del President però el va matar no un fusell sinó una pistola Astra 400... 
Tot això passa amb en Manel anant amunt i avall, fent mans i mànigues per treure en Companys de la presó, ajudant les germanes... però no hi havia res a fer...  I el que més el preocupa és que a Barcelona ningú ha sabut que mataven al seu President! I ha hagut un silenci terrible. El silenci del feixisme que ja imperava a Barcelona. 
En Manel torna amb l'Agnieszka i després d'un episodi molt fort aconsegueixen sortir del malson. 
El llibre està ple de personatges de tota mena i l'acció és el que predomina, tot i que no hi manca la reflexió. Val la pena llegir-lo. La història ja la sabem però al novel·lar-la la vius com si t'ho expliquessin els teus pares i avis. I és bona de llegir, no costa gens, no la deixaries... 

dimarts, 18 de gener de 2022

El somni del poble Ding



El somni del poble Ding 
de Yan Lianke

Les Altres Herbes

Gener 2022

És un llibre molt bo! El seu autor explica que quan el va acabar es va quedar com buit, molt trist, ho va passar molt malament, igual que amb els dos llibres anteriors amb els quals fa la trilogia. Té por d'encomanar la tristesa als lectors. Els altres dos llibres, anteriors a aquest, no els he llegit. No els coneixia. Aquest m'ha agradat molt, malgrat el tema i tot el que comporta. 
Ens trobem en un petit poble enmig de la Xina, pobre i sense recursos com tants d'altres pobles. El fet curiós és que la història l'explica un nen de 12 que acaba de morir, que acaba de ser enterrat a terra, al costat de l'escola i tocant a la caseta l'avi. No se l'ha pogut enterrar a la tomba familiar amb els ancestres perquè encara és petit... Ha mort enverinat. Com primer va anar morint tot el bestiar de la casa. 
I ens explica la història. Feia ja 10 anys que els grans mandataris ven adonar-se que faltava sang. I la millor manera que se'ls va ocórrer va ser anar poble per poble comprant sang. La pagaven bé i de seguida els "llestos" del poble es van oferir per encarregar-se de to. I va ser així com el pare del nen mort va començar a comprar sang a la gent del poble i dels pobles veïns pagant-los molt bé i estalviant amb xeringues i cotó fluix. I es va enriquir molt. 
Al cap dels anys la gent que havia venut sang va començar a trobar-se malament, a sortir-los butllofes per tot el cos, a aprimar-se i a vomitar sang i el govern va cridar a l'avi del nen, que era l'encarregat de l'escola, feia de mestre, per parlar amb ell. I li va explicar que aquesta malaltia es deia sida i que tots els que havien donat sang l'agafarien i moririen. 

La febre s'amagava a la sang. L'avi s'amagava en els somnis. 
La febre cobejava la sang. L'avi, els somnis.
L'avi somniava cada dia.

Però eren somnis premonitoris. L'endemà passava el que havia somniat i ell anava lligant caps.
El nen ens fa veure com reacciona cada persona en cada circumstància. Con es deixen portar per unes paraules que els engresquen encara que siguin falses. Com reaccionen davant la injustícia. Però també com, tot i que veuen qui és el culpable de tot, només que els parli volent ajudar, ja s'obliden de la resta i van caient cada vegada en el parany.
La figura de l'avi és molt important en tota l'obra. Se'l respecta molt. És el mestre Ding.  Ell viu encara amb el respecte als veïns i a la gent del poble. Vol ajudar i ajuda. I veu el mal que fa el seu fill gran, en Ding Hui, i parla amb ell una i altra vegada i no el defensa davant els altres. Es van barrejant els somnis de l'avi amb la realitat que viuen. Quan el govern diu que regalarà taüts a tots el qui tinguin un malalt a casa, el pare del nen torna a agafar les rendes i fa el seu gran negoci. I la gent es dedica a talar els arbres del poble per poder fer taüts, deixant el poble sense ni una ombra. La sensació l'endemà al matí en veure que no hi quedava ni una arbre era esfereïdora. I vull deixar constància del nom d'alguns arbres ja que no tots els conec. Paulònies, sòfores, pollancres, salzes, oms, cedres, garrofers, acàcies, mèlies..

Paulònia
Sòfora

Quin goig devia fer el poble amb tants arbres! Ara els podem trobar també a Barcelona. La Paulònia combat la contaminació i la sòfora pertany a la família de les acàcies.

És curiós veure la diferència entre l'avi, que veu les coses com són en realitat i intenta posar-hi ordre i benestar, i la gent del poble que malgrat la malaltia que quasi tots pateixen saben animar-se de cop per talar els arbres que els han tocat per fer-ser els fèretres. I com es pot trobar l'amor enmig de la malaltia i la no comprensió dels qui et volten. 
Sembla mentida que es pugui ser tan malvat durant tant de temps i volent semblar benefactor... I com la majoria de les vegades se'l creuen... 
També hi ha el negoci dels casaments entre morts. Això no ho havia llegit mai. Arriba un moment que es mor tanta gent jove que comencen a casar-los perquè estiguin acompanyats la resta de la vida, ja morts. Que puguin tenir companyia. I aquest és un altre gran negoci pel pare del nen. I l'avi calla quan veu que no hi pot fer ja res. Però li surt la fortalesa en un moment determinat, quan volen casar el seu nét de 14 anys, el narrador de la història. 
El trobo un llibre molt interessant. Sembla que és veritat que la sida va fer estralls a la Xina i que la gent es venia la sang per poder fer-se una casa. Els personatges estan molt ben detallats i la barreja de somni amb la narració del nen és molt curiosa. I la vida en aquestes circumstàncies no costa de creure. És així. Í també la indiferència total dels mandataris i de la gent que s'aprofita de les circumstàncies. 
Un dia que l'avi va a casa el fill gran quest li ensenya una habitació plena de bitllets. Plena. L'avi s'ho mira i li diu: 
Quants n'hi ha? li va preguntar l'avi.
No ho sé, va somriure el pare.
L'avi es va quedar rumiant.
Però si tenint-ne per viure ja n'hi ha prou... Què en faràs de tants diners?
El pare va semblar incòmode. 

El llibre està molt ben escrit i comprenc el cansament extrem, la baixada moral, que li arriba a l'autor quan l'acaba. Ha fet un esforç ingent. Es mereix que li llegim el llibre. Seguir els pensaments de la gent, de l'avi, les explicacions del nen mort... I tot i la duresa de les situacions el pots llegir sense angoixar-te. Sabem ja què és la sida, el mal que fa i com malviuen la gent en poblets petits i abandonats...  I està escrit en llenguatge poètic que fa que tot sigui més agradable de llegir, que les paraules llisquin una rere l'altre i que no vulguis deixar el llibre.
Llegiu-lo!





dimecres, 12 de gener de 2022

Historia de una maestra



Historia de una maestra 
de Josefina Aldecoa

Club de lectura Enginyers

Llegit per e-book

Gener 2022




Pendent d'escriure