Cara de pan

 

Cara de pan
de  Sara Mesa

Anagrama

Club Lectura Enginyers

Novembre 2022

Quin problema parlar d'aquest llibre! No sé si m'ha agradat o no... Al començament l'hagués deixat però al ser del club de lectura vaig anar seguint... La Casi, quasi 14 anys, i el Viejo, d'edat indefinida. La Casi està patint l'entrada a l'adolescència. A l'escola unes nenes li diuen que té Cara de pa, i decideix no tornar a l'escola. I la novel·la dura els tres mesos que no va a l'escola. Que surt de casa cada matí, amb la motxilla, però en comptes d'anar a l'escola se'n va al parc, seu al peu d'un arbre, una mica amagat de la vista de la gent, recolzada en el tronc, i passa les hores... fins que torna a casa. I així un dia i un altre. És una nena tímida i pel que sembla sense ningú de confiança per parlar una estona. Ni una amiga, ni la mare o el pare. Un dia se li acosta el Viejo, un home ben vestit, amb roba molt usada, i parlen. L'home hi torna cada dia, s'asseu amb ella i li parla d'ocells, la seva passió. No li qüestiona que no sigui a l'escola, ni res. Senzillament està amb ella, se l'escolta i li parla. Aquest home té antecedents metges no gaire favorables, no se'l veu segur d'ell mateix, però en el fons s'entén bé amb la nena i ella troba la companyia que li faltava. No va amb males intencions, ni hi pensa, i la Casi ho veu i a poc a poc li agafa confiança. Després passa el que passa. El diari que la Casi escriu, que omple de fantasies i que anirà en contra del Viejo quan es descobreixi tot... Els pares se n'assabenten, als tres mesos!, i la Casi torna a l'escola. Ja no hi és la nena que li deia Cara de pa, i tot torna al seu lloc. I un dia ella troba a faltar al Viejo, el busca, el troba i parlen una bona estona. Però la Casi ha madurat, s'està fent gran, i veu les mancances de l'home. I tot i saber-li greu tot el que li ha passat per culpa seva, ni ell li retré res en absolut, ni ella hi vol aprofundir. Ell només vol seguir parlant d'ocells... 

Los ve caminar hacia la puerta, ya sin mirarla a ella, sin despedirse siquiera, sin agradecer el tiempo de gracia que les ha concedido, saliendo a la calle absortos en ellos mismos, pareja inadmisible, sin sentido, deteniédose un poco más allà fuera, sobre la acera estrecha y sucia, mirándose sin hablar, sin tocarse, y luego el giro, cada uno hacia una dirección, el viejo hacia la derecha, cabizbajo, asimétrico, su caminar de loco, hacia el pasado; la niña hacia la izquierda, cabizbaja, asimétrica, su caminar de loca, hacia el futuro. 

Fins i tot en aquest final et posen la nena i el vell en les mateixes condicions, sols, diferents dels altres, tímids... però ella té la vida per davant. I ell la té al darrere... 

I el que em costa de comprendre és com poden uns pares, amb filla única ja que el germà era ja fora de casa, no adonar-se que la nena no anava a classe? No parlaven amb ella a l'hora de sopar? No li preguntaven coses? No veien que no feia deures? Que no tenia amigues? Que no demanava per sortir, ni per fer esport, ni per fer res? Es pot viure junts i està tan separats, tan distants, tan lluny els uns dels altres? I la Casi va trobar en el Viejo la persona a qui explicar coses, plorar recolzada a la seva espatlla, quasi protegir-lo perquè el veu com un nen, com un infant perdut. 

Potser sí que m'ha agradat. Tot escrivint ara me n'adono que es podria parlar una bona estona d'aquest llibre i treure'n més idees i més clares potser que les meves. 

Espero poder anar al club de lectura...