divendres, 11 de desembre de 2020

La nena que volia dibuixar



La nena que volia dibuixar 
de Roser Capdevila

Angle Editorial

Desembre 2020



Quina delícia de llibre! La Roser Capdevila ens ha volgut deixar la mostra de com era el dia a dia en la postguerra. Ella va néixer l'any 1939, vuit anys abans que jo, però molts dels seus records són també els meus. He rigut, he somrigut, he necessitat comentar coses amb amigues... M'ho he passat molt bé llegint-lo i mirant-me'l.
És una sort poder dibuixar i expressar el que sents amb aquesta gràcia i encert amb què ho fa la Roser Capdevila. Són exemples reals, molt reals, que els nostres néts i fins i tot els nostres fills no poden arribar a entendre. 
Crec que aquest llibre és com una petita joia per tenir a casa, no a la llibreria sinó a sobre la taula, perquè quan fills i néts, o amics, entrin, l'agafin, se'l mirin i somriguin com ho he fet jo. 
Gràcies, Roser!!! 
No em puc estar de posar algunes pàgines del llibre. Penso que pot engrescar a algú que encara dubti... 




























dimecres, 9 de desembre de 2020

Los mares del sur




Los mares del Sur 
de Manuel Vázquez Montalbán

Club de lectura de les Aules d'Enginyers

Premi Planeta 1979

Editorial Planeta

Desembre 2020


Aquest llibre el vaig llegir fa 40 anys... Potser en aquell moment, no ho recordo, em fa fer somriure o em va agradar. Ara, la veritat, m'ha costat acabar-lo i no m'ha agradat. Reconec que descriu molt bé un època que hem viscut, la creació del barri de Bellvitge, la Rambla, el barri xino, i per altra banda la fugida a la tranquil·litat de Vallvidrera i les diferències entre la classe burgesa, alta i les classes treballadores. I sobretot el llenguatge i els "vicis" d'en Carvalho que és resumeixen en la beguda, la gastronomia i el sexe, força masclista. 
La trama no és res de l'altre món. Els personatges són força explícits: el Biscuter, la Charo, el Stuart Pedrell, que vol fugir als mars del Sur, l'Ana Briongos, el Viladecans, la Mima, la vídua... 
Si la trama no té per mi un interès especial, el que demano és que la lectura del llibre em faci gaudir, m'entri bé i m'ho passi bé només llegint-lo. I tampoc no és així. El llibre em queia de les mans, no el podia acabar. 
I amb tot això no vull treure mèrit a Vázquez Montalbán. Senzillament penso que va escriure un llibre en un moment determinat que podia tenir un interès per molta gent. Però no tots els llibre estan destinats a convertir-se en clàssics. I aquest és un d'aquells que l'agafes i dius: te'n recordes del Vázquez Montalbán? Que bó! El vam llegir molt a gust... fa 40 anys!