dijous, 30 de setembre de 2021

Hamnet

 


Hamnet
de Maggie O'Farrell


l'altra editorial


Setembre 2021


He llegit ja uns quants llibres de Maggie O'Farrell però amb aquest crec que ha fet un salt qualitatiu molt important. 
L'autora ens explica de forma novel·lada i amb molta imaginació la història de Shakespeare i de la seva obra Hamlet, basant-se sempre que pot amb la vida i la història de la família de Shakespeare.  

Nota històrica: Durant la década del 1580, una parella que vivia a Henley Streeet, Stratford, va tenir tres fills: la Susanna i, després, el Hamnet i la Judith, que eren bessons. 
El nen, el Hamnet, va morir el 1596, quan tenia onze anys. Uns quatre anys després, el pare va escriure una obra de teatre titulada Hamlet.
Hamnet i Hamlet són de fet el mateix nom, completament intercanviables als arxius de Stratford de finals del segle XVI i principis del XVII. 

Vull parlar de la família protagonista i me n'adono ara, no quan llegia el llibre, que el nom del pare no surt enlloc. Sempre és el fill, el pare, el nuvi, el marit... Curiós...
Som a Stratford-upon-Avon i l'Agnès és una noia jove, que ha heretat de la seva mare la gràcia d'entendre les herbes remeieres, i també de veure el futur de les persones tocant-les només els dits. Es casa amb un noi més jove que ella, que vol fugir de l'ambient de casa seva. Ella només té un germà, en Bartholomew, i viuen amb la segona dona del pare i els germanastres petits. A l'Agnès la Joan, la madrastra, no la pot veure. La veuen una mica com les bruixes d'abans, sempre rondant pel bosc agafant herbes i amb un xoriguer a la mà. A ell el pare el considera de poques llums perquè no es vol dedicar al negoci de pells per fer guants, perquè li agrada la literatura i el teatre.   Es casen i viuen en una part de la casa del pares d'ell.  Tenen tres fills: la Susanna, i després una bessonada, el Hamnet i la Judith. Al pare aviat l'Agnès aconsegueix treure'l del jou patern fent que l'enviïn a Londres a treballar. Ella veu poc al marit però sap que és feliç, dedicant-se cada vegada menys a la feina i més al teatre. Quan arriba a casa tot són alegries en veure'l. 
Un dia la Judith i en Hamnet tornen d'escola i estan sols a casa jugant i la nena es troba malament. El nen busca a qualsevol de la família, en la casa tan gran i, cosa estranya, no hi troba ningú. Espantat veient a la seva germana molt malament va a buscar al metge. Quan explica com està la seva germana la dona del metge el treu fora de casa i li diu que ja l'avisarà. Estem al 1596 i la pesta fa estralls. 
El llibre va i ve passant anys endavant i endarrere, et va explicant la història de cada un dels personatges mentre en Hamnet lluita per salvar com pot la Judith. 
És la història d'un matrimoni poc convencional, unit per l'amor, del vincle fortíssim entre dos germans bessons i de com costa superar el dolor d'una pèrdua tan important. De com s'ajuden els uns als altres, els fills a la mare, i com pot l'amor superar una separació tan forta i tan llarga, de l'Agnès i el marit, perquè ell pugui escriure i dedicar-se al teatre que és la seva vida. I després de la mort del fill, al cap de quatre anys que pugui escriure Hamlet, per donar-se ell mateix, com no va poder fer en la realitat.
M'ha agradat molt el llibre i vull deixar aquí dos paràgrafs que m'han colpit particularment. Si no heu llegit el llibre i penseu fer-ho no llegiu més...

En Hamnet sent la presència de la Mort a l'habitació, planant entre les ombres, allà al costat de la porta, mirant cap a un altre costat, però vigilant, sempre vigilant; esperant amb paciència el seu moment. Avançarà lliscant sobre els peus ossuts, l'alè de la cendra humida, per emportar-se la Judith, per envoltar-la amb la seva abraçada gèlida, i ell, el Hamnet. no podrà evitar-ho. ¿Potser hauria d'insistir que també se l'emportés a ell? ¿Haurien d'anar junts, com han fet sempre? 
Llavors li ve la idea. El Hamnet no entén com no hi ha pensat fins ara. Se li acut, mentre és allà arraulit, al costat de la seva germana, que potser seria possible entabanar la Mort, fer-li el truc que la Judith i ell fan a ala gent des de petits: intercanviar-se el lloc i la roba perquè la gent els confongui. De cara són exactament iguals. La gent ho comenta a tota hora, almenys una vegada al dia. Només cal que ell es posi el xal de la Judith o que ella es cali la gorra del Hamnet; si s'asseuen així a taula, els ulls abaixats, amagant el somriure, la seva mare posarà una mà sobre l'espatlla de la Judith i dirà: Hamnet, ¿podries portar llenya? O bé pot ser que el seu pare entri a l'habitació, vegi a qui es pensa que és el seu fill, vestit amb el gipó, i li demani que conjugui un verb en llatí, per descobrir que és la seva filla, aguant-se el riure, delectada en l'engany, i llavors la nena empenyerà la porta i revelarà el fill real, amagat. 
¿I si fes aquest truc, aquesta broma, una última vegada? El Hamnet s'hi veu capaç. Creu que se'n sortirà. Mira per sobre l'espatlla el túnel de foscor del costat de la porta. La negror és insondable, tova, absoluta. Gira't, diu a la Mort. Tanca els ulls. Només un moment.
Fa lliscar les mans per sota la Judith, un palmell per sota les espatlles, l'altre per sota els malucs, i la desplaça cap a la llar de foc. És més lleugera del que esperava; la Judith es gira de costat i al redreçar l'esquena se li obren una mica els ulls. Observa, arrufant les celles que el Hamnet s'estira en el solc deixat pel seu cos, que ocupa el seu lloc, que s'allisa els cabells tirant-se'ls cap avall, a banda i banda de la cara, que estira el llençol cap amunt per tapar-los a tots dos fins a la barbeta. 
El Hamnet està segur que era semblaran exactament iguals. Ningú sabrà dir qui és qui. Fàcilment, la Mort cometrà un errori se l'emportarà a ell en lloc d'ella. 
La Judith bellugueja al seu costat, intenta incorporar-se. 
-Ei, no -torna a dir-. Hamnet, no.
El Hamnet sabia que la Judith de seguida sabria el que estava fent. Com sempre. La nena li fa que no amb el cap, però està massa dèbil per aixecar-se de la màrfega. El Hamnet agafa el llençol amb força perquè els continuï tapant a tots dos. 
Inspira, expira. Gira el cap i respira dins l'espiral de l'orella de la Judith; li infon la seva força, la seva salut, tot el que té. Et quedaràs tu, murmura, i marxaré jo. Fa entrar aquestes paraules dins la seva germana; vull que agafis la meva vida. Serà teva. Te la dono. 
No poden sobreviure tots dos: això ho veu ell i ho veu ella. No hi ha prou vida, prou aire, prou sang per a tots dos. Potser no n'hi ha hagut mai. I si ha de sobreviure un dels dos. ha de ser ella. Ell ho vol així. Engrapa el llençol, fort, amb les dues mans. Ell, el Hamnet, ho decreta. I serà així. 

El Hamlet, aquí, en aquest escenari, és dues persones: el jove, viu, i el pare, mort. Està viu i mort a la vegada. El seu marit l'ha tornat a la vida de l'única manera que pot fer-ho. Mentre l'espectre parla, l'Agnès veu que el seu marit, a l'escriure això, a l'assumir el paper el personatge de l'espectre, s'ha canviat de lloc amb el seu fill. Ha agafat la mort del seu fill i l'ha feta seva: s'ha entregat a l'abraçada de la mort i ha fet ressuscitar el noi en lloc d'ell. "Oh, horrible! horrible, més que horrible!", murmura la veu tenebrosa del seu marit al recordar l'agonia de la seva mort. L'Agnès veu que ha fet el que qualsevol pare desitjaria fer, canviar el patiment del seu fill pel seu, ocupar el seu lloc, oferir-se com a substitut del seu fill perquè el noi pugui viure. 
Tot això l'hi dirà, al seu marit, més tard, després que s'hagi acabat l'obra, després que s'hagi fet el silenci, després que els morts s'hagin aixecat d'un salt i hagin ocupat el seu lloc arrenglerats davant l'escenari. 
Just quan es disposa a sortir d'escena, l'espectre es gir cap a ella. Li clava els ulls, les seves mirades es troben i ell diu les seves últimes paraules:
-Recorda'm.    

    

dijous, 16 de setembre de 2021

El ferrocarril subterrani

 




El ferrocarril subterrani 
de Colson Whitehead


Edicions el Periscopi


Setembre 2021




Llibre dur i de lectura fàcil. Saps que tot el que explica ha passat, és verídic, i costa entendre que la humanitat pugui arribar a aquest nivell de maldat... I com pot aguantar la pressió, el dolor, la desesperança... 
La Cora és una esclava que treballa en una plantació de cotó a Geòrgia. La seva mare en va fugir quan ella era molt petita i no n'ha sabut res més. Ella decideix, engrescada pel Caesar, fugir de la plantació. Es parla que hi ha una ret de ferrocarrils subterranis que et porten a altres estats on els negres no són perseguits. Tot el llibre és la fugida de la Cora i la persecució sense treva que li fa en Ridgeway que no pot pair el no haver trobat a la Mabel, la mare de la Cora, i ara vol trobar a la filla, la Cora, i tornar-la al seu amo, un home depravat i sense cap escrúpol de res. 
La Cora aprèn a reconèixer a les persones, les que poden fer-li bé i les que poden fer-li mal. Troba bona gent i ensopega amb personatges que només volen aprofitar-se d'ella i entregar-la a en Ridgeway. 
Impressiona si penses que són vides reals, que no es diuen Cora, però que han viscut el que ella viu. Reconforta veure la valentia i la bondat de molts blancs que no estan d'acord amb la política esclavista i que arrisquen la seva vida i la de la seva família per ajudar als esclaus a sortir de l'infern on viuen. 
Aquest tren subterrani no va existir mai, És fruit de la imaginació de l'autor, que va convertir l'entramat de gent que amagava esclaus i els portava d'amagat d'un lloc a altra en una ret de trens portada per aquesta bona i valenta gent. El símil el trobo bo i interessant. 
He llegit el llibre d'una tirada i m'ha agradat. Saps que hi ha hagut, i encara hi ha, esclaus, ara amb un altre nom, però llegir directament el que viuen i com ho viuen et fa pensar i adonar-te del món en què vivim. 

divendres, 10 de setembre de 2021

Más allà de Kara

 



Más allà de Kara 
de Carles Monsó Varona


La vocal de lis

Setembre 2021



Vaig començar el llibre sense massa expectatives. Un company enginyer ens recomana un llibre que ha escrit el seu fill.. I d'aquest llibre no n'he sentit a parlar gens. Però com a sorpresa molt agradable de seguida em va agafar i em va captivar per l'esplèndid vocabulari, per les descripcions acurades, per la feinada que ha tingut en documentar-se i per ser un tema d'un país i d'una manera  de fer que no conec en absolut.

Al començament ens explica quan va sentir parlar per primera vegada d'Alexey Domitrievsky. Sempre tenim en ment els noms dels grans personatges que han fet gestes increïbles i ens oblidem massa sovint dels herois anònims que tenen tanta o més importància que els primers ja que, d'entrada, tenen menys recursos per aconseguir les fites que planegen o que es troben en la seva vida sense ni tan sols pensar-hi. 

La història està situada en el mar de Kara, que és una part de l'oceà Àrtic que banya les costes del nord de Sibèria, en un dels últims llocs habitats, en el poblet de Novyy. 
I d'entrada ens presenta en Nicola Savina i el seu criat. Un personatge que no és tan llunyà de nosaltres com ens sembla... I l'episodi dantesc de l'atac de l'orca amb l'afegit divertit en què l'home aconsegueix, sense cap, la potència sexual que mai no havia aconseguit. L'arribada del germà, el poderós, l'oferta de molts diners pel cap del seu germà, diners que per aquella gent que viu al dia és una fortuna digna d'intentar aconseguir-la, reptant els perills que això comporta. 

I segueix amb la descripció de l'Alexey, que m'ha agradat molt. Vas llegint i te l'imagines exactament com era. De tal manera que si se'n fes una pel·lícula no la podria anar a veure perquè no el reconeixeria com el meu Alexey. És un home vell, marcat per la vida, solitari, fort, acostumat a sortir sol al mar, a estimar el mar com a una núvia, a acaronar-lo, a desxifrar el que pensa fer, a veure venir el que passarà... Influenciat segur pel seu passat de la infantesa vivint entre les tribus nòmades, els nénets. 
I davant la recompensa es fa a la mar igual que molts altres pescadors, amb una barca vella i senzilla, de vela, la Zora,  però amb la diferència que ell no ho fa per diners, ho fa perquè vol fer-ho, perquè és la seva vida, perquè és un repte nou i un bon mariner no es tira enrere quan li surt una ocasió com aquesta. "Soy pescador, Fyodor, al igual que tú. La llamada del mar es más fuerte que la coherencia y la razón. Más fuerte, incluso, que la propia vida". I se'n va sol, amb el seu gos, el Kino. 
És un llibre molt descriptiu, amb un vocabulari ric i, en part, desconegut per mi. Però no cansen, les descripcions. Les esperes, les gaudeixes, les vius amb ell, t'agradaria ser al seu costat i mirar-li la cara davant de cada decisió. He hagut de consultar el diccionari més d'una vegada, igual com he seguit per Google maps  tot el recorregut que va fer ell i el que van fer els companys, en quin moment va agafar una bifurcació pel coneixement que tenia ell de les orques i del medi marí pel qual es movia. He conegut on és Kara, els pobles que creixen al voltant d'aquest mar, les temperatures gèlides que s'hi viuen... 
Després de molts dies navegant sol, amb la Zora i el Kino, s'atura unes hores en una petita illa que és on hi ha el far que cuida i on viu un vell amic, el Ivan Levshin. La conversa dels dos amics, entre filosòfica, teològica i real és molt interessant. Es coneixen a fons i es diuen les veritats d'una manera planera i impressionant a la vegada. Val la pena rellegir-lo... La seva acurada descripció de la situació també et dóna una idea molt clara per seguir llegint i imaginar la conversa, on parlen sobretot de l'orca gegant que persegueixen tants pescadors. L'orca ja té nom, Bukka. 

-¿Y es grande, Ivan? 
El farero asiente.
-¿Tan grande como dicen?
-Es un ser majestuoso Alexey. Una creación formidable, exquisita. De aquellos animales mágicos que se ven una sola vez en la vida, de aquellas imágenes que parecen sacadas de un sueño. No me costó imaginar que era Ella. Por aquí no se ven animales de este tamaño. Además llevaba un arpón clavado en el lomo.
Es un animal inteligente. Inteligente y asustado, viejo amigo. Sabe que la persiguen y va a buscar refugio allà donde aún no han llegado los hombres.

S'ha de tenir en compte que una orca geganta acostuma a fer nou  metres de llarg i aquesta en feia tretze...
L'Alexey es troba diferents vegades amb la Bukka. En una d'elles tres taurons volen atacar a Bukka i Alexey no ho pot permetre. Dura batalla amb els taurons. i en el fons entre Bukka i Alexey hi ha ja un connexió, una, diguem-n'hi, estimació, o millor respecte. Els dos valoren l'altra, veuen que no són qualsevol. Quan Alexey aconsegueix acabar amb els taurons...

Entonces, Bukka vuelca la mirada en la del viejo pescador y en sus ojos diminutos y brillantes se interpreta la profundidad humana del agradecimiento. La enorme orca constriñe el hocico y una mueca débil, parecida a una sonrisa, alisa por un instante el contorno hostil de su rostro. "Anda, amiga, vete, sigue tu rumbo". 
"No podíamos matar-la, Kino. no después de lo que acabamos de ver. Existen unos códigos de ética a los que debemos mantenernos siempre amarrados. Dejémosla que se vaya, Kino, dejemos que se recupere. Le daremos un día y medio de ventaja. Es lo mínimo que podemos ofrecerle". 

Tota la titànica lluita de l'Alexey amb la natura, o contra la natura i el clima, és tan real que sembla que siguis tu qui ho estiguis vivint. És interessant i molt ben descrit. Costa creure que algú hagi pogut viure i sobreviure enmig del gel i les temperatures i la solitud d'aquest paratge... 
L'escena de la la captura i mort de Bukka és esplèndida. En el fons la mata per ajudar-la a morir. Ja són dos amics, es parlen amb els ulls i els gestos. "¿Por qué tuviste que comerte esta maldita cabeza? I Alexey no troba ni plaer ni satisfacció en matar-la sinó que li avança la mort com faria potser amb un company en aquestes circumstàncies. I parla amb ella. Li explica com és el món i com la mort no li farà mal, serà només un segon... No hi ha diferència entre Bukka i Alexey. Ja es coneixen i saben tot l'un de l'altre... 
Finalment arriba a Novyy, després de més de sis mesos de viatge solitari per mar, arrastrant darrere la barca el cadàver de Bukka. Està desconegut, i la gent ja no l'esperava, el donava per mort. 
És d'esperar la seva reacció davant el germà de Nicola i, el final del llibre, l'única sortida que tenia l'autor,  és d'una reflexió i delicadesa extremes. 

Bon llibre! Molt recomanable i bo de llegir.