dimarts, 28 d’abril de 2020

Nova York és una finestra sense cortines


Nova York és una finestra sense cortines
de Paolo Cognetti

Traducció d'Anna Carreras

NAVONA_PORT BO

Abril 2020 - Confinats Covid 19



Vaig comprar el llibre perquè els dos que he llegit d'ell, El noi silvestre i sobretot Les vuit muntanyes, em van agradar molt, molt.
Aquest, tot i ser el mateix estil, és totalment diferent. La descripció de muntanyes, paisatges i estat d'ànim es converteixen en aquest llibre en una descripció acurada i meticulosa dels diferents barris i carrers i vida de Brooklyn, Nova York. 
D'entrada ell no parla de Nova York sinó de Gotham. I com vull recordar d'on ve el nom ho explico, amb paraules de l'autor.
Aquesta és una petita guia d'aquella ciutat. No estava segur del nom amb el qual referir-m'hi, perquè al llarg del temps n'ha tingut molts i cap no semblava adequat per al lloc que jo tenia al cap. La ciutat de les Meravelles, La ciutat que no dorm mai, La ciutat Imperi... Els primers habitants l'anomenaven Mannahatta, "L'illa dels turons"; Els colons holandesos Nieuw Amsterdam; La Gran Poma ve de l'argot dels esclaus africans i fa referència a la fortuna, a la riquesa i potser també al pecat, tots els fruits prohibits que qui emigrava dels pobles esperava poder collir aquí. Però el nom que m'agrada més va ser encunyat per Washington Irving, el primer gran escriptor americà, al començament del S XIX. Treballant en els seus areticles sobre costums locals, Irving va saber d'una vila anglesa famosa per l'excentricitat dels seus habitants: Gotham. Sembla que a Anglaterra la paraula va entrar en els refranys: allò una mica estrambòtic, una mica extravagant, què hi farem, ve de Gotham. Irving va pensar que havia descobert un avantpassat de la seva ciutat, ja aleshores bastant llunàtic. El nom el van recuperar diversos escriptors del segle XIX -el mateix Edgar Allan Poe era l'autor d'una columna intitulada Cròniques de Gotham- i va esdevenir immortal gràcies a Bob Kane, l'any 1939, quan va crear el personatge de Batman i la ciutat de Gotham City, infectada de bojos criminals. 
Durant 5 anys l'autor fa diferents estades a Gotham, recorrent els carrers de Brooklyn sempre acompanyat d'escriptors americans que han escrit sobre els barris per on passegen. Cada capítol és un barri i està tan ben detallat que t'agafen ganes d'anar-hi, amb el llibre a la mà, i anar seguint els recorreguts que fa i explica. Però sempre és diferent. Tot canvia dia rere dia. 
Hi ha llocs dels quals marxes tranquil: saps que no es mouran mentre no hi siguis, t'esperaran intactes com els records d'infantesa o la casa dels teus pares. Retrobaràs els objectes del passat i la mateixa vella olor. D'altres són com les persones: segueixes imaginant-les idèntiques mentre tu viatges, aprens i et transformes, i, en canvi, al proper encontre hauran canviat com a mínim com tu i hauràs de tornar a començar de zero. Nova York és així. Aquest és el problema quan s'intenta explicar-la: qualsevol paraula emprada per aplicar-hi porta gravada una data i comença a envellir just després d'haver-la escrit. 
El llibre està ple de cites d'escriptors americans que he de confessar que la majoria no conec. Parla d'ells, de la seva obra i sobretot dels llocs on passa l'acció de les obres. És un llibre per llegir de dia, ben assegut, i si ets una persona curiosa amb el google prop teu per anar seguint els personatges i les obres i els carrers. Les descripcions són perfectes, però no busqueu cap trama en la novel·la. És pura descripció: cada bar, restaurant, finestra, porta, casa, italians, jueus, americans... i sobretot de la manera de ser i de viure i de pensar de la gent de Nova York... És deliciós... 
Quan arribo a la classificació dels ponts, em venen els dubtes. El pont de Brooklyn és el coratge dels seus dissenyadors, la sang dels morts que el van construir, els poetes que el van cantar: és germà de les gran catedrals europees; com elles, provoca meravella i gairebé sentit del sagrat. El pont de Manhattan, que va aparèixer als voltants del 1930, és, en canvi, fill de l'època dels gratacels, és lleuger i elegant i narra el triomf americà, la fe en la tecnologia i en el progrés, l'optimisme que estava a punt de ser aniquilat per la Gran Depressió. El pont de Williamsburg sembla un viaducte ferroviari. És pesant com les bigues de ferro, com els cargols i forrellats que a milers el mantenen unit. Si no concedeix gaire favor a l'estil, és perquè no servia per celebrar un arquitecte o una època, sinó per fer passar per allà una massa de pròfugs. Observant-lo, caldria tenir present el motiu pel qual va ser construït, quants homes ha acompanyat cap a una nova vida. És una d'aquelles obres dramàtiques que conserven la memòria dels humils, i per això em commou: i així, aquesta tarda, el trio com el meu pont preferit de Nova York. 
Com podreu observar m'agrada l'estil de Paolo Cognetti. Si voleu tastar-lo comenceu per Les vuit Muntanyes. És una meravella!