dimarts, 25 de maig del 2010

El escritor



El escritor
The Ghost

Cinema Nàpols
25 de maig


Director: Roman Polanski
Guió: Roman Polanski i Robert Harris, basat en la novel·la de Harris "El Poder en la Sombra"

Actors: Ewan McGregor, Pierce Brosnan, Kim Catrall, Jon Bernthal, James Belushi, Olivia Williams, Tim Preece, Timothy Hutton, Tom Wilkinson, Anna Botting, Eli Wallach
Fotografia: Pawel Edelman
Música: Alexandre Desplat


Un ex primer ministre britànic contracta un "negre" -Ghost writer en anglès- perquè li escrigui les memòries. Aquest escriptor, a qui no li donen ni nom, se'n va a EEUU on resideix el polític. Aquestes memòries ja estaven escrites, però qui les va escriure apareix ofegat. La casa on arriba és una magnífica construcció, amb molta paret de vidre, oberta als quatre vents però que, per altra banda, pel fet d'estar aïllada completament enmig de la immensitat et dóna impressió de tancat, de claustrofòbia. A més, només pots arribar-hi en ferry, i potser també per això et dóna sensació de presó...
L'escriptor comença a refer les memòries, a parlar amb el polític, però s'hi barregen la dona i la secretària, molt, molt propera al polític, i de mica en mica aquest noi va fent indagacions i va descobrint coses. El polític i tots els qui el volten són com retratem sempre a la majoria de polítics, i més ara: corruptes, falsos, mentiders, acaparadors de diners... I els qui s'han retirat fan el seu paper sense voler distingir-se massa. Tots els personatges són una mica misteriosos, lluiten per conservar el seu espai i augmenten la teva curiositat per endevinar què amaguen rere el que diuen o fan, com és el seu caràcter, la seva manera de fer i entendre les coses.
Em va agradar molt l’escriptor: és un noi jove, sense família, que sembla que no sigui cap meravella -escriu sempre pels altres- però que va fent, pas a pas, tot el que li sembla que li toca fer en cada circumstància. No dóna importància a fets que farien córrer a qualsevol i potser per tot això, al final, hi ha certes coses que per a mi no concorden, que no les entenc.
Potser el tema en sí no és una genialitat però Polanski fa que ho sigui. Et te tota l'estona pendent del què passarà i, encara que a tu et sembli que vas descobrint coses, sempre hi ha la sorpresa.
Vam sortir del cinema amb el gust d'haver vist una molt bona pel•lícula i amb les ganes de parlar amb algú que ja l'hagués vist, perquè hi ha un parell de situacions que no queden gens clares. I m'agradaria entendre-les.

divendres, 21 de maig del 2010

Nit de REIS

                                                                                     

Nit de REIS

de William Shakespeare

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

21 de maig de 2010


Traducció: Joan Sellent
Direcció: Josep Maria Mestres
Actors: Pep Planas, Jordi Vidal, Joan Valentí, Anna Ycobalzeta, Mercè Comes, Quimet Pla, Carles Martínez, Lluís Soler, Pep Anton Muñoz, Xavier Boada, Sílvia Bel, Albert Ausellé, Isaac Alcayde, Manel Sans, Sergi Misas, Conxita Sesé

Diu Josep Maria Mestres: Nit de Reis és una comèdia romàntica i sentimental, sí, però també és una farsa vital i esbojarrada. I no sé si mai havia vist aquests gèneres tan ben combinats! El mateix subtítol de l'obra, El que vulgueu, ja ens avisa que no hi busquem cap coherència. És com si la barreja d'estils fos una metàfora o un reflex de la imatge caòtica del món. El savi Peter Brook diu que el poeta isabelí tenia un peu al fang, un ull a les estrelles i una daga a la mà. Doncs... això.
Benvinguts a Il•líria, un país on tothom parla d'amor (en vers, of course!), un territori arriscat, un país de bojos on tot és possible.

Viola arriba a la platja d'Il•líria després d'un naufragi. Creu mort el seu germà i es vesteix d'home per poder sobreviure en el país de l'amor, la il•lusió, el desig, la sensualitat però també el país l'amargor, el desencís, la crueltat, el patiment i la violència. Entra al servei del duc d'Orsino, enamorat de la bella Olívia. I li fa de missatger explicant-li l'amor intens que el domina. Però Viola s'enamora del duc, i Olívia s'enamora de Viola, que ara es diu Casàreu.
Hi ha a l'obra dos tipus de diàleg, de converses: les de la classe alta, que saben mirar cap endins i parlar en vers, que estimen i no són correspostos i en canvi no s'adonen de la persona que els estima; només es miren ells mateixos. I la classe baixa, sorollosa, que mengen i beuen a desdir, i es fan bromes que arriben a ser terribles. Naturalment, un dia apareix el germà de Viola i el confonen amb ella. Es retroben i tot acaba bé, fins i tot pel oncle de l'Olívia que és un vividor, però amb intel•ligència clara. El majordom d'Olívia té un paper difícil. Dins la disbauxa ell és el purità que vol un ordre, que intenta que les coses es facin com s'han de fer, però que portat per la seva vanitat es deixa ensarronar per l'oncle i per un enamorat d’Olívia. I el paper més real és el del bufó Feste que, com ens diu Josep Ma. Mestres, és com si estigués avorrit d'aquesta guilladura que impera a Il•líria i fos aquí per fer-nos saber que si la saviesa es converteix en una bufonada, la bufonada esdevé una forma de saviesa.
Diuen que és la millor comèdia de Shakespeare. Jo la he trobada molt diferent de les altres comèdies seves, com Al vostre gust o El somni d'una nit d'estiu. Aquesta és més divertida i, alhora, més despietada. Però sempre els versos de Shakespeare tenen una gràcia especial i amb l'excel•lent traducció que se n'ha fet, brilla amb llum pròpia.
Els actors, un excel•lent a tots. Si he de remarcar algú nomenaria la Sílvia Bel, perfecta, harmoniosa, natural com mai, el Lluís Soler, com sempre dominant totes les situacions per difícils que siguin i Feste, el bufó, en Pep Anton Muñoz, perfecte en el seu paper.
La música en directe acaba de reblar el clau d'una comèdia molt agradable.


Nit de Reis, en anglès, és La nit que fa dotze. Comptant després de Nadal és el dia de l'Epifania i, segons sembla va ser escrita per la nit de l'any 1601, com a part de les celebracions de reis de l'antiga Anglaterra. Hi anaven també els nens, i d'aquí, potser. les cançons una mica infantils, del bufó. Il•líria, país de la il•lusió, podria ser a la costa Adriàtica, a l'actual Croàcia.

dimarts, 11 de maig del 2010

Quatre germanes




Quatre germanes
de Jetta Carleton

Traducció de Jordi Nopca


Libros del Asteroide

Maig 2010



M'ha agradat molt! És un llibre fresc, àgil, sense cap gran història per explicar, ni cap aire de "suspens"; és un llibre plàcid, escrit tranquil•lament, que ens fa passar una estona molt agradable i que et sap greu que s'acabi.
És la història d'una família que viu als anys 50 en una granja als afores de Renfro, Missouri. Tenen quatre filles, molt diferents entre elles, i la novel•la comença en un estiu en què tres d'elles, com cada any, van a passar un mes a la granja amb els pares. El llibre està dividit en sis parts i en cada una d'elles parla un dels membres de la família. I s'hi barregen l'actualitat, les filles amb 50 anys i la mare amb 70, amb records d'infantesa i amb la història de la família. És bonic i està molt ben descrit el diferent tarannà de cada una d'elles, la manera de ser del pare i de la mare, en família i fora de la família, i el que sobresurt com a cosa primordial és el gran amor que es professen entre ells. I el sentit de la religió; el pes que han de suportar per la seva manera d'entendre i interpretar la Bílblia i el sentit de culpabilitat que els persegeuix. I la contemplació de la natura, la bellesa d'unes flors de lluna que s'obren un vespre i duren poquíssim, la grandiositat del horitzó, la pau que els dóna saber que cada dia poden contemplar el rierol, els camps, la terra... La Jessica, la filla gran, que desperta de cop a l'amor i fa el que semblava incapaç de fer; la Leonie, a qui costa molt descobrir que perquè l'estimin ha de ser ella mateixa, la Mathy, enjogassada, alegre i solitària alhora, que pren decisions per tots i la petita Mary Jo que ha de viure del que li expliquen perquè va néixer quan ja totes eren grans... El pare, granger i mestre, amb ganes de tenir grans coneixements, amb els seus dubtes i problemes i la mare, sempre fent melmelades i conserves, només feliç veient les seves filles amb ella traginant per la casa i l'hort i pendent sempre del marit; i molt més intel•ligent del que sembla. Intel•ligència intuïtiva i un gran amor.
Va passant tota una vida, una vida de família, amb els seus moments bons i dolents, narrats amb molta senzillesa, tanta, que sembla que sigui real, que t'ho estiguin explicant del veí del costat.
És bonic, agradable, curiós i et deixa serenor i una mitja rialla. I això és molt important.
És un d’aquells llibres que vols rellegir al cap d’un temps.
Com a curiositat, aquest estil d’escriure, una part cada membre de la família, ja el vam trobar a "Van venir com orenetes" de Maxwell. I està escrit a la mateixa època, està ambientada a Illinois, també als EUA, i està publicat a la mateixa col·lecció.

divendres, 7 de maig del 2010

Sopar a Volver



Sopar a Volver
del Hassan

Muntaner 270
Barcelona



En Hassan és un noi marroquí que fa vint anys va arribar a Barcelona amb la il•lusió de formar-se i acabar obrint un restaurant propi. Ha treballat de valent i en puc donar fe que la seva cuina és acurada i molt bona. Naturalment sap cuinar el menjar típic del Marroc, jo he tingut la sort de gaudir-ne, però en aquest restaurant fa cuina de mercat, amb productes del dia d'alta qualitat i amb un servei agradable i distès.
Fa menú al migdia i al vespre, a un preu molt assequible i amb unes racions i una qualitat que ja voldríem a molts altres restaurants. Obre cada dia, però a la nit només dijous, divendres i dissabte.
Té una sala per a 35 persones i el menjador és ample i confortable.
Cuina molt bé, és simpàtic, generós i treballador i es mereix tenir èxit en aquest nou restaurant que ha obert amb tanta il•lusió.
Enhorabona, Hassan, i que tinguis molta sort!!!

dijous, 6 de maig del 2010

Verd aigua

Verd aigua

Traducció de Marta Hernández Pibernat
amb postfaci de Claudio Magris

Microclimes
Minúscula




Em van dir que era una petita joia. I en veritat ho és. Marisa Madieri escriu durant tres anys un dietari, poques línies cada dia, recordant la seva infantesa i joventut per entendre i gaudir millor de la serenor i tranquil•litat de la seva vida adulta.
L'autora va néixer a Fiume, Itàlia, i l'any 1947 aquesta ciutat va passar a formar part de Croàcia, de Iugoslàvia. La seva família va haver de triar entre quedar-se, essent un altre país, o fer l'èxode cap a Trieste, en un camp de refugiats, el de Silos. Va ser molt dur i va viure i veure el deteriorament sobretot de la seva mare.
Maria Madieri va fent com flashos de la seva vida intercalats amb la vida present, amb una senzillesa admirable però, al mateix temps, amb una gran profunditat i amb un vocabulari ric, precís, suau, impecable. Aquí també es demostra la gran qualitat de la traducció.
El llibre, però, és trist. Costa imaginar-te una dona d'uns 50 anys parlant i vivint com la protagonista. Ja sé que la vida tan difícil de nena i adolescent segur que la va fer madurar molt de pressa i va afectar al seu caràcter i a la seva manera de viure i pensar. "Vaig plorar la mort dels avis, la presó del papa, la llunyania de la mama, l'exili i la solitud, la falta de petons, els forats a les sabates, vaig plorar la dificultat de créixer i la pena d'existir." Però sembla que els comentaris que fa i les reflexions, tot i que són bellíssimes, les atribuiries a una dona d'uns 70 anys...
Potser una de les coses que més m'ha agradat i colpit és l’homenatge que fa a la seva mare, mare que va haver de separar-se de les filles perquè poguessin tenir el que ella no va poder aconseguir, que va lluitar per elles i que les va estimar a desdir. Que va cuidar la seva mare, difícil personatge, fins a l'últim moment. És molt bonic el record i l'amor que la filla li professa. "La mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància."
M'ha agradat, és un petit-gran llibre i crec que s'ha de rellegir.