dijous, 26 de juliol de 2018

Focs a Blanes


Focs a Blanes

25 de juliol de 2018

Hem celebrat el sant del Jaume anant a veure els focs de Blanes. 
Com de costum hem sopat a Cal Tony, arran de mar, on després de sopar  ens deixen dues cadires per seure a la platja i veure els focs.
A la tarda ens hem trobat amb la M Dolors, amiga que estiueja a Blanes, i hem estat xerrant i passejant. 
Els focs espectaculars. Eren d'una companyia gallega, de Verín, que havia guanyat el premi de la Setmana Gran de Sant Sebastià. 
No sé si sóc jo però cada any els trobo més bonics i més espectaculars. Hem gaudit dels colors i les formes, hem aplaudit i finalment hem fet la cua llarguíssima per sortir de Blanes. 
Algun any ens ha fet mandra anar-hi. Hem decidit que no tornarem a tenir mandra, que hi anirem cada any. Val la pena! 







dimarts, 24 de juliol de 2018

El noi silvestre


El noi silvestre
de Paolo Cognetti

minúscula

Juliol 2018


La solitud és bona si la busques. Si et ve donada no és gens agradable. El noi silvestre és dels que la busca, la solitud. Amb 30 anys pateix una crisi existencial i en comptes d'encarar el futur i tirar endavant es refugia en indrets físics i mentals de quan era nano. I se'n va a la muntanya, a dos mil metres, per estar sol, per recordar aquells estius de la seva infantesa a casa els avis, que amb els seus pares grimpaven per les muntanyes. Però ara està sol. I va descobrint la companyia dels animals, els diferents arbres, la diferència del paisatge segons l'hora del dia... També arriben els pastor amb vaques  i més endavant els caçadors... Està en una borda solitària i a les nits te por. S'ha d'acostumar als sorolls de la natura, a distingir els diferents animals. Sembla mentida que volent com vol estar sol tingui por a les nits i no de pujar a un pic o una muntanya encara gelada o amb neu...
Vaig continuar pujant. Ja no m'aturava ningú. Ara era a la cresta entre les dues valls de la meva vida i caminava sobre lloses de pedra trencades pel glaç, i sobre aquella molsa tan flonja que es forma a tres mil metres. D'un costat de la divisòria d'aigües, el de l'edat adulta, el cel era límpid, d'un blau tan ple que semblava que tenia massa i volum. Del costat de la infantesa en pujaven glopades de núvols que s'arrissaven i s'esvaïen als meus peus. D'aquell costat hi havia passat vint anys, d'aquest els últims mesos: dues valls tallades per dos rius i dos rius nascuts a la mateixa muntanya. Era aquella muntanya, el Monte Rosa que ara tenia al davant dels ulls, la que unia el meu present i el meu passat
És un llibre bonic, molt descriptiu, tant d'estats d'ànim com de la naturalesa, plantes, arbres, animals i persones... 

dilluns, 16 de juliol de 2018

La ciutat i la casa


La ciutat i la casa
de Natalia Ginzburg

Club Editor

Juliol de 2018


Natalia Ginzburg fa d'un munt de cartes una novel.la complexa i senzilla alhora. Tota l'obra són cartes que s'envien família i amics d'ençà de la marxa d'en Giuseppe. Som a Roma i en Giuseppe té 50 anys i està avorrit de tot. De la feina, del seu dia a dia, de la por de quedar-se sense diners... El seu germà gran, a qui sempre ha vist com protector seu, viu a Princeton i li ofereix anar a viure amb ell. Fins i tot li troba feina de professor d'italià. Trobarà a faltar casa seva, les quatre parets, els petits detalls, el restaurant on dina sovint i el cafè dels matins... Però vol un canvi. `
Una pila de personatges ben diferents els uns dels altres però tots relacionats amb en Giuseppe es van escrivint cartes. Per escrit es diuen coses que parlant et calles. Tots tenen un tret en comú: la casa. La casa és per tots les quatre parets que els envolten i sempre hi ha una casa per llogar, per comprar, per vendre, canvi de casa, amunt i avall... I encara que les cases es vagin perdent segueixen en el seu imaginari com "la casa". 
La Lucrezia, casada amb el Piero i amb cinc fills, és la barreja d'una mare a l'antiga amb casa gran i ben servida, amb els fills sempre on vagi ella però amb ajuda... casa al camp, oberta a tothom i on cada detall de cobrellits i estris de la casa estan descrits amb minuciositat, i és també, o vol ser, la dona moderna, amb matrimoni obert, amb aventures quan li ve de gust perquè és molt enamoradissa. Va ser amant d'en Giuseppe  i ho van deixar quan ella volia abandonar al Piero. El Giuseppe li va dir que era un disbarat. Però segueixen essent molt amics, molt. Poden parlar entre ells com amb ningú més. 
La Roberta, dona forta i a punt d'ajudar sempre a tothom, cosina del Giuseppe. Ella és el pal de paller, el vincle entre tots. No vol que vengui el pis: els totxos són els totxos i si vols tornar no tindràs casa!
La Serena i l'Albina amb qui es troba sempre que va a les Margarides, la casa del Piero i la Lucrezia. Solteres, ben diferents una de l'altra.
L'Egisto, amic de tots i durant molt temps amic i veí de l'Alberico, el fill de Giuseppe.
L'Ignazio i altres personatges que van sortint a les cartes i per últim el fill.
L'Alberico, penso sempre en el gran avorriment que hi havia entre sa mare i jo, i que ell bevia a glopades, durant dies i dies, quan era nen... fill que li va sortir homosexual i amb qui tenia poquíssima relació. A base de cartes comença una mena de relació pare-fill que no hagués sorgit només de converses. 
Penso que tots són persones que necessiten d'algú amb qui poder recolzar-se, molts d'ells insegurs, i que la comunicació i l'amistat els fa viure. Potser la Roberta és la que en comptes de necessitar on recolzar-se necessita a qui protegir i mentre tingui algú ella està be. A mida que vas llegint les cartes vas canviant d'opinió sobre cada un d'ells, o la matises, i sovint et cau millor algú a qui abans no t'hi haguessis acostat; veus defectes i virtuts i veus sobretot com es necessiten...
Després d'un enamorament la Lucrezia escriu: Em va dir que ens havíem de deixar. Alhora acabàvem de recuperar una intimitat i una complicitat. Però era una complicitat feixuga com una roca i ens servia només per dir-nos que no hi havia sortida. Així vam passar els darrers dies.
Està molt ben escrit. És un plaer llegir-lo amb una traducció acurada de la Meritxell Cucurella-Jorba. 
I tot i que he dit coses penso que no he dit res de debò. No sé com resumir el que he sentit llegint aquest llibre. És diferent. És real i a la vegada el veig llunyà, diferent... Hi ha moltes persones així i en el fons aquests personatges tenen la sort de comptar amb una cosa molt valuosa: l'amistat, paper i llapis.

divendres, 13 de juliol de 2018

Permagel


Permagel
de Eva Baltasar

Premi Llibreter 2018

Club Editor

Juliol 2018


Llibre per a mi estrany però que no he pogut deixar. La protagonista és una noia jove, lesbiana i amb tendències suïcides. Comença la novel.la que ella és dalt del terrat de casa seva i pensa com tirar-se daltabaix sense xafar cap gat dels que per aquella hora corren o estan ajaguts a baix al pati. I t'explica la seva vida. 
Una mare obsessa de la salut, una germana obsessa de la felicitat i ella lesbiana i imaginant les mil i una maneres d'acabar amb la seva vida. Vas llegint el llibre i en el fons veus la seva solitud. Totes les relacions que manté, totes les feines que busca són el mateix. Un buscar el seu lloc al món però no vol sentir-se lligada. 
Parla desenfadadament de les relacions amb altres noies, de la masturbació, de la regla. Però no pateixes per ella. Veus que és forta i que fa el seu camí. 
Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix la heroïna d'aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d'una persona en formació. El món exterior amenaça, cal saber sortir de la cel·la familiar... Després, reunir forces, no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s'esquerdi. I començar.
I també diu: La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols.
Penso que davant de cada persona i abans de jutjar-la, o simplement abans de fer-te un judici sobre ella, has de mirar la seva vida, d'on ve, com ha estat la seva infantesa, com se'n surt en el seu dia a dia... Aquesta noia només necessita que algú la valori, que algú la necessiti, que una nena li agafi la mà i se la miri amb confiança per poder valorar-se ella i saber què ha de fer. Sort en té del seu caràcter i de la seva seguretat i de les seves, encara que sembli contradictori, ganes de viure. 
És un llibre que no pots deixar. Està molt ben escrit, és fins i tot poètic... Te n'adones que estàs davant un bon llibre, una bona autora. I això avui costa una mica de trobar.

dilluns, 9 de juliol de 2018

Puiggraciós clama per la llibertat



Puiggraciós clama per la llibertat

Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós

8 de juliol de 2018


Hem estat en un acte poètic-musical a Puiggraciós per la llibertat dels presos polítics. Hi havia els pares i la germana del conseller Jordi Turull. M'ha impressionat sobretot el pare, Gran, crec que malalt, amb els ulls anegats de llàgrimes, donant les gràcies a tots.
L'Enric Majó i la Mariona Casanovas van ser els encarregats de llegir i recitar uns quants poemes i un cel·lo ens va acompanyar amb música. El petit Santuari era ple de gom a gom i com és recollit ens hi vam trobar com en família.
Van cantar El cant dels ocells, després van llegir Paraula de Vinyoli,  de Martí i Pol, La campana de Sant Honorat de Josep Maria de Sagarra, 1714 de Carner, Presoner de Jordi de Sant Jordi, Corrandes d'exili de Pere Quart, Pell de brau d'Espriu, Voldria tenir un llagut de Martí i Pol, Cant dels joves de Maragall, Elogi de viure de Maragall, Podies de Joana Raspall, Romance de la Guardia Civil de Lorca, i segur que me'n deixo algun...
La Superiora de Puiggraciós va parlar recordant que en Jordi Turull portava els fills de petits a caminar i estimar la muntanya i la filla, la Isabel Turull, va deixar al Santuari un llibre, Persistència, perquè tothom qui vulgui aquest estiu deixi el seu comentari escrit allà. Crec que ha estat Òmnium qui ha repartit aquests llibres als familiars dels presos polítics...
I com a cloenda vam cantar Els Segadors.
Moments plens de sentit, tranquils, profunds, que ens agermanen a tots sota la Marededéu de Puigraciós.
Llibertat presos polítics. 






Les monges de Puiggraciós amb la família Turull


El cuento de la criada


El cuento de la criada
de Margaret Atwood

narrativa Salamandra

Juliol 2018


Llibre dur i difícil, sobretot perquè saps que tot el que explica està passant en un lloc o altre del planeta. La vida es repeteix amb els seus errors i les seves maldats... 
Amb l'excusa del terrorisme islàmic un grup de polítics suprimeixen la llibertat de premsa del seu país i els drets de les dones. 
Ens trobem a la república de Gilead i la Defred és una de tantes dones que han escollit perquè es dediqui a procrear. Escullen les que tenen ja algun fill per assegurar l'embaràs. Molts homes, cada vegada més, els costa deixar la dona embarassada, o la dona no pot tenir fills, i una persona, una esclava, com al Defred els pot solucionar el problema. La manera de donar un fill a la dona que  no en pot tenir ja te referències a la Bíblia amb Abraham, la seva dona i la seva esclava Agar.... Si la Defred no accepta aquestes condicions serà executada públicament o enviada a Colònies, on morirà contaminada de productes tòxics.  D'aquesta manera el govern control·la amb mà de ferro fins als més mínims detalls de la vida de les dones: la manera de vestir, l'alimentació, la seva activitat sexual... Se les separa de la família i passen a ser cossos per procrear. Però ningú no pot governar  ni posar traves al pensament d'una persona. Ni als seus desitjos. 
Sempre van malament les coses quan es barregen religió i política, quan es volen dominar i menystenir les dones... I això ha estat i és corrent encara a tants i tants països! i en petita escala també a casa nostra... 

diumenge, 8 de juliol de 2018

Sopar Groc


Sopar Groc
Santa Eulàlia de Ronçana

7 de juliol de 2018


Hem tingut sopar groc a Santa Eulàlia, a Sant Simple. Ens ha fet il·lusió i ens hi hem apuntat. Feia molt goig i estava ben ple. I t'agrada trobar-te gent que coneixes des de petits. Aquests actes són sobretot lloc de trobada de gent que sempre ha viscut allà. També hi ha nouvinguts, però dels que ja coneixes. Avui dia hi ha tantes urbanitzacions, tantes cases noves, que veus cares i no saps qui són. Ahir vespre ens coneixíem quasi tots... 

En Pep Salsetes va fer el sopar. L'any que ve en farà 40 que va arribar al poble. Em va agradar retrobar-lo tot i que ja està, crec, jubilat. 


En Jaume ens va fer una fotografia a la M LLuïsa i a mi. És un record d'aquell vespre. No podem ni volem oblidar perquè es fan aquests sopars, perquè anem tanta gent amb llaços grocs, perquè les nostres famílies han augmentat en número perquè sempre estan presents entre nosaltres els presos polítics i els exiliats... Esperem que aviat puguem retirar llaços grocs i viure en pau i llibertat. 



La germana del Conseller Jordi Turull era al sopar amb nosaltres. Va parlar i ens deia com agraeixen que els recordem i que fem actes per a ells. Com no els hem de recordar si és per nosaltres que són a la presó! 


Sobre la tarima hi havia una de les urnes de l'1O. Després de sopar es va rifar i li va tocar a un noi jove. Que li serveixi de recordatori i que un dia la pugui ensenyar als seus fills i explicar-los tot el que estem vivint. 


Per acabar dos nois amb guitarra i noia molt maca, tots del poble, van tocar i cantar. Primer una cançó que jo recordava de la meva mare o de les àvies, després La presó de Lleida, una de moderna que no coneixia i País petit de Lluís Llach. Finalment vam cantar els Segadors, 


Una vetllada molt agradable amb regust agredolç pensant en els motius pels quals ens havíem reunit.

dilluns, 2 de juliol de 2018

La senyora Stendlal


La senyora Stendlal
de Rafel Nadal

Columna

Juny de 2018

Novel.la situada després de la guerra, ens presenta al Lluc, un nen que queda orfe perquè maten a la mare d'un tret a Girona. La senyora Stendhal l'acull a casa seva. Allà troba un ambient molt familiar, molt acollidor, amb en Dani que li fa de germà gran i amb l'avi Dídac, pagès callat i savi... Té amics, va a escola, te una infantesa tranquil.la i feliç. Fins que les revenges dels guanyadors comencen a passar factura i en Lluc es troba enmig de la història.  
La vida d'en Lluc serveix per repassar els problemes de la postguerra que es van viure a pagès. Els canals de rec que eren de dos senyors del poble, la manera d'aconseguir regar, els nois joves amagant-se a la muntanya, organitzant-se, anant de nit a casa un moment amb por, amb pànic de ser reconegut... Primer en Dani, després, més endavant en Lluc. I la senyora Stendhal sempre de pal de paller, sempre a punt. 
És un llibre distret i agradable de llegir, a l'estil dels altres d'en Rafel Nadal, que et recorden les històries que has sentit de petita...