Caminant junts per la lluna

                          
Caminant junts per la lluna

de    Pep Puig

l'altra tribu

Agost 2023

                     

 

Volia un llibre per la Judit que té 14 anys. I la Fe de l'Espolsada em va recomanar aquest. I com de costum el vaig llegir jo primer. I penso que li pot agradar.

És la història d'un estiu a Altafulla cap a l'any 1984. Un grup de nois, molt joves, el Pitus, l'Enzo, el Junior i el Marcel es troben com cada estiu. Tot el dia en bicicleta i a l'aigua. Però aquest estiu serà diferent perquè, uns més que els altres, miren les noies de manera especial. Un dia es troben la Guida amb una amiga, la Lola i comença a haver-hi diferents plans i sobretot diferent manera d'enfocar-los. També hi ha la germana d'un d'ells, la Joana, que tot i ser més petita té els raonaments molts clars i enlluerna a un dels nois. És l'estiu de les descobertes, tant a nivell d'amigues i amics com de família. Comencen a veure els pares ens situacions que no s'imaginaven, les noies els feien sentir una cosa rara, però sobretot crec que el més important és el canvi de manera de veure una amistat entre els quatre després de tants anys. 

No tinc el llibre a mà i faria més comentaris si el tingués. Però tampoc vull fer spoiler de res. Crec que és un bon llibre per aquesta edat ja que a més de trobar-hi el primer enamorament d'estiu també hi ha molts moments importants i decisions que han de prendre. Molts sentiments i aprenentatge de vida. 

Tren a Maratea

 

Tren a Maratea
de VicençVillatoro

Proa

Club de lectura d'Enginyers

Agost 2023

Ja d'entrada m'agrada llegir a Vicenç Villatoro. I encara més escoltar-lo... I aquest petit llibre m'ha agradat molt! M'ha fet gaudir de bones estones, ja que l'he rellegit i tot. 

I hem tingut la sort de tenir-lo a ell en el club de lectura. Escoltar-lo com es gesta un llibre i com ho fa ell et fa veure la diferència entre un llibre que, un cop llegit, el deixes a la llibreria de casa i te n'oblides, i el que guardes, mal posat, a la llibreria, per recomanar-lo i deixar-lo. 

Em va agradar una frase que va dir. "Tu vols escriure sobre un tema i has de buscar llavors una història". És el que fa ell, el que ha fet en els seus llibres i el que ha fet en aquest Tren a Maratea.

Antonio Lamarca va néixer a Maratea. El van enviar a Albània a la guerra i va fer de soldat, lluitant i matant. Quan torna a Maratea es troba que el demanen per lluitar per Itàlia i llavors se'n va amb els partisans. Allà s'hi troba a gust fins que té un entrebanc que el fa pensar. Entre ells hi ha dos bàndols... Acaba la guerra i a Venècia ho celebren tots amb alegria. Ell es troba sol. Està content d'haver lluitat per la seva pàtria però no li ha agradat el que ha viscut, com canvien els ideals dels companys ni tampoc la Itàlia que deixa. Llavors decideix marxar. I amb un vaixell se'n va a Buenos Aires. Allà hi viurà 30 anys, però mai es va sentir d'aquella terra, sempre va pensar que hi estava de pas... Diagnosticat d'un càncer terminal decideix anar a morir a Maratea, buscant retrobar els seus temps feliços, de petit, la infantesa.. És en aquest viatge de tornada, en el tren de Roma a Nàpols i després a Maratea, on coneix una jove que torna a Nàpols després de vacances, sola després d'un desengany amorós. Dues solituds, dues persones d'edat molt diferent, dues persones amb ganes de parlar i escoltar. I l'Antonio comença a poc a poc a explicar els motius pels quals torna a Maratea, perquè ha trigat 30 anys a fer-ho, i la Eliana, absorta i no sempre d'acord amb ell, se l'escolta. El llibre és el relat d'aquest home, la reacció de la noia jove, i com les novel·les han de tenir un final feliç encara que després arribi un final trist. 

A Maratea són dies de festa i hi ha un moment en què ballen els dos, recordant una mica Il Gattopardo, llibre que l'Eliana li dóna a l'Antonio perquè el llegeixi. Segons l'autor, aquí acaba el llibre. Un moment feliç, net, tranquil, somrient... Ja sabem que l'Antonio ha anat a morir a Maratea, però, fa falta veure'l com tanca els ulls per sempre? 

Ens ho podem aplicar a la nostra vida de cada dia. recordem els moments feliços, els moments que ens ham omplert de pau i serenor i alegria i somriure, i quan vingui un moment fort ja l'entomarem. Però el feliç és el que perdura. 

M'agradaria poder reproduir aquí tota la xerrada del Vicenç Villatoro. Veig que m'he quedat en les beceroles, molt pobre, després de tot el que va dir ell. Però no puc fer-ho.. Llegiu el llibre, foneu-vos en ell i en gaudireu... 

M'agrada sempre copiar algun paràgraf que m'ha agradat especialment. Per recordar-ho i poder rellegir-lo en qualsevol moment. 

No crec que us faci cap mal llegir-ho i després llegir el llibre. Però qui no vulgui saber res abans de llegir el llibre ho podeu deixar aquí. 

Buenos Aires no és el meu món. Sempre va ser un lloc de pas, per a mi. Sempre hi vaig voler ser estranger. Fer la meva vida en silenci, sense emprenyar ningú ni que ningú m'emprenyés. 

-I ara torna a casa seva... -vaig voler comprendre.

-No ben bé. Ara torno al meu temps, a Maratea. Si és que en queda alguna cosa.

No vaig a Maratea a veure què hi ha , sinó a recordar què hi havia. No és un viatge a un lloc, és un viatge a un temps...  Veuré què hi ha i, sobretot, què en queda. O potser veuré què queda de mi, de qui vaig ser... 

A Venècia, acabada la guerra...

Em vaig sentir sol, com li deia, i vaig sentir que la meva veritat i els meus dubtes també estaven sols. Que acabaria cadascú explicant el que més li convenia, el que jo havia vist i viscut i patit i fet patir, quedaria no ja oblidat, que també, sinó sobretot tapat  per tota una allau de paraules sobre què convé dir i què no convé, què els convé als uns i què als altres... Segurament no podia ser d'una altra manera. Però jo no hi volia ser. Encara més, no ho volia ni saber. Em vaig sentir infinitament vell. Havia lluitat per la llibertat d'Itàlia, convençut del tot, i ho tornaria a fer. Però al mateix temps, volia ser ben lluny d'aquesta Itàlia lliure però devoradora d'homes. Com si fos del tot incapaç d'imaginar-me una vida al davant d'aquella manera. No hi trobava el meu lloc. Una mena de senilitat, una fatiga molt antiga. 

Arribant a Maratea...

-Ho recordava així?

- Exactament així. Tot el que és diferent és irrellevant. Tot el que és essencial és tal com era.

Sobre el llibre Il Gattopardo...

M'ha agradat molt tot, però potser molt especialment l'escena del ball, amb el príncep ja gran. En la meva imaginació aquell ball senyorial en un palau de Palerm se'm confon amb el nostre ball a l'esplanada de la Villa Tarantini de Maratea, un diumenge setmanes enrere. Em sembla entendre així del tot el vals del príncep de Salina amb l'Angèlica, un home vell que sap que el seu món ja ha deixat d'existir, però que veu com hi ha un món nou que neix i que no és el seu malgrat que pot tenir tota la força i la bellesa, i per això balla un vals abans d'acomiadar-se dignament de tot. I ens diu, i es diu a ell mateix, que és viu encara. Li agraeixo molt, per tant, a vostè totes dues coses. El llibre i el vals. 

Final de la carta... tot i que hauria d'acabar-ho amb el vals... 

Acabo. Ara que ja sé que havia de tornar m'agradaria tenir més temps. O haver tingut més temps. Potser hauria hagut de tornat abans. No estic penedit d'haver marxat, furiós, després de la decepció i la mentida i la maldat i el dolor del temps de la guerra. Però potser hauria d'haver tornat abans. Fins i tot les fugides exigeixen retorn. No ho vaig fer quan tocava i ara m'agradaria allargar el temps que em queda. Podria resar, però no estic gens segur que Déu escolti les pregàries dels qui no hi creiem. No se m'acut gran cosa més. En tot cas, estic content d'haver tornat a Maratea i content, també, i enormement agraït que vostè m'acompanyés en aquells primers instants d'aquest retorn. I del vals! 

 

Detalls:

-Home vell, dona jove

-Tren, lloc propici a la conversa. Seuen cara a cara. Hores de trajecte... 

- Tot ve de la guerra però no es parla d'ella. 

- Situada en un poble real, però que podria ser imaginari. Si estigués situada a un poble de Catalunya parlaríem de seguida de guerra civil. 

-Llibre de fons, Il Gattopardo, escenes que es poden comparar o reviure

La fabricanta

 

La fabricanta
de Dolors Monserdà

Novel·la de costums barcelonines 1860-1875

Editorial Barcino Imprescindibles
Biblioteca de Clàssics Catalans

Club de lectura SER

Agost 2023

                                                                                 

                                                               A LES MEVES FILLES 

                                                               ANGELINA I DOLORS

A vosaltres, que en sans amors bressades

al raser de la llar teniu lo cor,

d'unes llars, ja pels anys mig apagades,

vos oferesc les cendres avivades

per la dolça ventada del record.

Dolors Monserdà de Macià

 

Quina delicadesa de llibre! Des de la coberta, la primera pàgina i les il·lustracions al final del llibre, fetes pel seu germà, tot ell és com un regal, un bocí del que va ser una època que només coneixem per les xerrades amb les àvies... i encara... Podria ser un llibre senzill, explicant coses d'altre temps, amb els bons, el pobres, i els dolents o descontents, els rics. De molt jove havia llegit alguna novel·la d'aquest tipus. Però Dolors Monserdà té categoria d'autora, d'escriptora, d'il·lustrada, i li ve de família. Ja de petita va viure a casa seva un ambient cultural i de llibertat que no era el corrent de l'època. 

Tot i que saps el que passarà des del començament l'autora ens fa un retrat de cada personatge, tan ric, que el veus com si el tinguessis al costat. I com saps que sí, que la gent era així, els veus reals completament i, salvant les distàncies, els veus contemporanis...

La fabricanta és la primera novel·la urbana escrita en català i a Dolors Monserdà se la considera una de els primeres feministes de la història. Aquesta novel·la està basada en personatges reals, situats en el moment que el tèxtil començava a entrar amb força dins el món de la industria i les dones n'eren la majoria protagonistes, però sempre era l'home qui treia el cap i s'enduia tots els afalacs. 

Em costa veure a Dolors Monserdà de feminista, perquè en aquella època totes les dones treballaven i eren les que tenien les idees, les que innovaven, les que deien al marit com havien de portar el negoci... Els homes sabien treballar però no veien, o no veuen, més enllà de la feina. La dona té una visió més general i no es queda en el moment precís sinó que mira el futur, té intuïció, sap per on ha de tirar i tot això ho va inculcant a l'home, i ell li fa cas i ho porta a la pràctica, però el mèrit és de l'home. 

Sempre ha estat així. Els grans Reis de diferents països sabien fer la guerra però eren les dones les que els ensenyaven el camí que havien de seguir, què convenia en aquell moment i què havia d'esperar una millor ocasió. 

Però sí que va ser feminista, ho va ser ja que tot i que ens presenta les dues dones representatives de l'època, la Florentina i l'Antonieta, dóna importància i ensenya amb claredat el paper de cada una d'elles i el dels homes. I això no vol dir que els homes no estimin les seves dones, però sovint no les entenen, no comprenen les seves necessitats. Quan el marit de l'Antonieta li diu que es jubili, que ja ha treballat prou no s'adona que li treu una part molt important de la seva vida, que ella no vol retirar-se. Ell li ha dit per amor, perquè creia que era el correcte. I ella munta un espai a casa seva i segueix treballant, i quan arriben maldades sap retornar al seu lloc i aconsegueix que el marit se n'adoni. Moltes d'aquestes coses segueixen avui igual. Potser a la generació dels nostres néts veiem ja un canvi important. Però són molts anys per canviar completament i aconseguir la igualtat dels dos sexes... 

Llegir-la m'ha retornat als meus 13 o 14 anys quan llegia, en castellà!, llibres amb dones semblants. I m'agradaven tot i saber, com en aquesta novel·la, com acabaria des del primer moment. La diferència és que llavors tenia 13 anys i ara 76... i que una cosa era llegir aquelles novel·letes que llegir a Dolors Monserdà. 

M'ha agradat la presentació del llibre, m'ha agradat llegir-lo i el recomano de tot cor! I aplaudeixo la decisió de deixar les expressions i els mots tal i com ella els va escriure. Et situen més a l'època i és tan agradable llegir llenguatge d'abans... Et recorda les àvies... 

Enric Monserdà, germà de l'autora, va il·lustrar en color tots els capítols d'una edició de La Fabricanta de 1908, llibre que actualment es troba a la Biblioteca de Catalunya

La mestra i la Bèstia

La mestra i la Bèstia
d'Imma Monsó

Llibres Anagrama

Agost 2023

Imma Monsó és per a mi un enigma fins que no he acabat el llibre. Recordo llibres seus llegits fa molts anys i que no em van agradar massa. L'últim que vaig llegir "La dona veloç" sí que el vaig llegir a gust i ara aquest, que em feia mandra posar-m'hi, me'l van recomanar tant que el vaig agafar. I la veritat és que m'ha agradat. M'ha agradat tot i trobar-me amb un personatge inquietant, la Severina, que et costa imaginar-te-la real, tot i que segur que en trobaríem moltes com ella. 

Som a la postguerra i la Severina viu amb el seus pares en una casa allunyada del centre, a tocar de la carretera. El pare té una feina enigmàtica que el fa estar sovint fora de casa. La mare educa la seva filla, li fa classes, no la porta a l'escola. Rep una educació força original a través de la mare, entre el impuls de fer-la viure apartada de les consignes del Règim i la por de tenir-la sempre apartada de nens de la seva edat. A més la Severina té una timidesa congènita, es dedica a llegir i fins i tot a aprendre's llibres de memòria. Llegeix tot el que troba, papers, anuncis... Sovint escolta com parlen els pares i encara que no entengui res li queden a la memòria noms, situacions, idees...  Comença a estudiar Magisteri, també des de casa, però en poc temps perd mare i pare. Llavors decideix deixar la casa de la carretera i anar a classes presencials. Troba molta dificultat perquè mai havia parlar massa amb ningú, no entén de què li parlen, la seva ignorància de la vida és gran. 

Amb el títol a la butxaca busca plaça de mestre. El que demana és un poble, una feina i una casa des d'on pugui veure nevar. I va a parar a Dusa, un poblet del Pirineu Ribagorçà.  

Allà té l'esperança de trobar-s'hi ben acollida i aconseguir socialitzar-se una mica. Però la seva ignorància del món en què ha viscut fa que no entengui la vida, les pors, de la gent del poble després de la guerra. Sort en té de la Justa, una dona gran que l'ajuda i sobretot de Simeó, la Bèstia, que li obre els ulls i aconsegueix que ella lligui les converses i els noms que sentia en les converses del seus pares amb la realitat de la Guerra Civil. 

Després, ja gran, vídua, amb la filla i la néta, aconsegueixen posar en net la història de la família. 

La Severina costa entendre-la i interpretar-la. Es pot viure com ho va fer ella? Tanta vida interior tenia com per no veure la vida de fora? Tanta timidesa com per no demanar explicacions al pare i la mare? Poden uns pares deixar a la seva filla en una ignorància de la vida tan gran?

El llibre és interessant i la reacció dels personatges molt real. 

Sergi Pàmies a la Vanguardia va escriure:

Monsó acostuma a fer servir personatges disfressats d'una excentricitat (sempre de proximitat) que convida els lectors a pensar que no són ben bé com nosaltres (error) i que obliga els crítics a fer servir l'adjectiu d'"escriptora inclassificable". 

Hauré de tornar a posar a Imma Monsó entre els llibres per a llegir... 

Demà, i demà, i demà

 

Demà, i demà, i demà
de Gabrielle Zevin

Edicions del Periscopi

Agost 2023

Vaig començar el llibre amb expectatives justetes. Que el tema fos sobre videojocs no em cridava gens l'atenció. Però venia ben recomanat i m'hi vaig posar. i de mica en mica anava agafant interès per a mi, i al final no podia deixar-lo. 

Sí que va de videojocs però no només d'axó. És de la vida dels que els pensen i realitzen, és veure'ls créixer a ells i al seu entorn. Com es gesta un videojoc i com, jo crec, que han d'estar una mica en una altra ona... 

Jo pensava que la gent s'asseia al voltant d'una taula i decidia quin tipus de videojoc volien fer. I no és així. Cada videojoc que munten la Sadie i en Sam ve d'una inspiració en la vida real, d'un moment que han viscut de manera especial i que fins i tot obliga a la Sadie a seure per refer-se en el moment en què veu, s'adona, que ja té el tema del proper joc. I és llavors quan truca al Sam i parlen dels punts importants, dels moments màgics, i  passen mesos treballant-hi nit i dia fins que poden presentar-lo al públic. 

El Sam i la Sadie es coneixen de petits i comparteixen l'afició als videojocs, potser perquè allà experimenten la llibertat i l'alegria que els manca al món real, on senten que no acaben d'encaixar.  Després d'un malentès passen anys sense veure's. Quan es retroben s'adonen que no poden treballar separats. Que l'un inspira l'altre, que saben el que pensa l'altre i que junts formen un gran equip.  I després  del primer joc, Ichigo, no paren de fer-ne més, sempre inspirats en alguna experiència viscuda o somiada... 

És la història dels mons que construeixen els dos amics, perfectes però irreals, i també sobre la nostra necessitat de connectar, d'estimar i de ser estimats. Una obra que ens ensenya els límits de l'amistat i l'amor, i una oda al refugi que ens ofereix la imaginació. Tot i els perills que hi veig... 

Però la vida no és fàcil ni per aquells que sembla que visquin en un altre món.  Que en el fons és així... Hi ha moments que no s'adonen si estan vivint una situació en la vida real o dins el joc que estan dissenyant... 

A la Sadie se li va acudir la idea de Both Sides la nit que en Sam va desaparèixer, i hi havia estat donant voltes des de llavors. En aquell moment no era gran cosa. Una guspira d'una noció d'un no-res d'un xiuxiueig d'un rudiment d'una idea. Quan refeia la ruta que havia fet amb ell aquella albada plena de promeses, l'havia colpit el fet que la mateixa ruta pogués semblar i sentir-se de manera diferents. Primer en Sam era allà, havien acabat el joc, i el món era ple de potencial. Dotze hores després, en Sam havia desaparegut, el joc ja no figurava als seus pensaments el món era llòbrec i assassí. "És el mateix món" va pensar, "però jo sóc diferent. O és un món diferent, però jo sóc la mateixa?" Per un moment es va sentir perillosament desconnectada del seu cos i de la realitat, i es va haver d'asseure per notar el terra a sota, abans de poder continuar buscant en Sam. 

L'avi d'en Sam s'està morint i tenen un breu diàleg que fa obrir els ulls al Sam.

T'estimo, Sammy -va dir en Dong Hyun.

Jo també t'estimo, avi.  -Durant bona part de la seva vida, a en Sam li havia costat dir t'estimo. Era molt millor, pensava ell, demostrar amor a qui estimes. Però ara, en canvi, li semblava una de les coses més fàcils del món. Per què no li havies de dir a algú que l'estimaves? Un cop estimes algú, ho repeteixes fins que es cansen de sentir-ho. Ho deies fins que deixava de tenir sentit. Per què no? És clar que s'ha de fer això, coi. 

I cap al final, amb la Sadie...

-Hi deu haver alguna altra versió de nosaltres que no es dedica a fer jocs

-I a què es dediquen?

-Són amics. Tenen una vida! -va dir la Sadie

En Sam va fer que sí. 

-Ah, és clar. N'he sentit a parlar. És aquella cosa que dorms a hores regulars i no et passes cada moment que estàs despert turmentat per un món imaginari. Potser ho hauria de provar -va dir en Sam- Això de tenir una vida.

-Jo tinc una vida, ara -va dir la Sadie- . No és pas gran cosa.

-Et puc preguntar una cosa que m'ha fer ballar el cap moltes vegades?

-Ai, Déu meu, això sembla seriós.

-Per què et sembla que no vam estar mai junts? 

La Sadie es asseure al llit al costat d'en Sam. 

Sammy -va dir-. Vam estar junts. Per força ho has de saber. Si sóc sincera amb mi mateixa, veig que les parts més importants de mi eren teves. 

-Però, tots junts? Com ho vas estar amb en Marx o en Dov.

-Com pots ser que no ho sàpigues? Els amants són... corrents i vulgars. -Es va mirar en Sam als ulls-. Perquè m'agradava més treballar amb tu que la idea de fer l'amor amb tu. Perquè en aquesta vida els col·laboradors de debò són molt escassos. 

M'agrada copiar algun text del llibre que vull recordar perquè amb això recordo ja tot el llibre... 

És molt bo. Llegiu-lo!