Mamut
Mamut
d'Eva Baltasar
d'Eva Baltasar
Club Editor
Febrer 2022
Una idea té gana del teu cos.
Les Murray, Poemes subhumans
Un llibre ben diferent dels dos primers del tríptic. Potser els altres eren més lleugers de llegir i aquest està molt més treballat. Diria que em van agradar més Permagel i Boulder, però no seria del tot sincera. Aquest treu un tema que et sorprèn, o em sorprèn, que em costa de pair, d'entendre'l en tota la seva mesura. I tots els detalls i reflexions de la protagonista són per llegir-los dues vegades. No volen dir només el que expressa. Tenen un rerefons que et fa trontollar.
La protagonista, una noia de 24 anys, sociòloga, que sent una atracció especial cap a les dones, vol buscar un home per gestar un fill. I la nit del seu aniversari organitza una festa amb amics i amics dels amics. Tria un xicot, amb amples espatlles, fort, i se l'endú al llit. Vol quedar prenyada. És el dia idoni. Però la naturalesa no sempre va a favor teu i als dos dies li arriba la menstruació. Ella se sent segrestada a la ciutat, se sent explotada i decideix marxar, anar a una masia solitària dalt d'una muntanya. Sola.
Com resistir el formiguer humà quan tens instint de caçador solitari?
No era el desig d'un fill, el que m'havia segrestat, era el desig de gestar-lo, el de fer passar la vida cos a través, el de crear. Per això m'havia de desengaviar.
Aviat troba una masia quasi abandonada, en molt males condicions, completament solitària, i s'hi queda. Farà vida amb la natura i amb els animals que li porta el pastor, el seu veí més proper. Li porta cabres i gallines i li ensenya a cuidar-les, i a fer llenya, a viure enmig de la solitud.
La seva relació amb l'entorn és magnífic i estrany a la vegada. Es troba bé enmig dels animals, sovint dorm amb ells, i la vida dura no l'espanta. Pàgines i pàgines explicant el dia a dia d'aquesta noia que són un plaer de llegir! Finalment té relacions amb el pastor, li fa de puta, com ell li ha demanat, i queda embarassada.
Em vaig arrossegar fins a la cuina i em vaig asseure davant de la llar amb els peus a dintre. Café bullent i el primer foc del dia. Vaig arribar a pensar que la història de la humanitat era la del caliu, de la lluita pel caliu. El desafiament a la intempèrie. El combat amb la gelor. Però que la gelor no només venia de fora, també era un assumpte humà. Sorgia allà on es trobaven els humans, igual que les onades sorgien del vent i dels corrents marins. Apaivagar la gelor de l'hivern amb un foc era senzill i em feia sentir bé.
Arriba el moment de parir i se'n va a l'hospital, sense dir res a ningú. La va tenir tres dies abraçada a ella, besant-la, parlant-li en veu baixa no d'ella sinó del lloc on estava, omplint-la de llet...
El cinquè dia va tornar a casa. Sola.
No suporto haver tingut una cosa d'ell al ventre. No suporto haver volgut aquesta cosa, que era terriblement preciosa i tèbia. No em suporto per haver-la donat. Tinc als llavis el petó que vaig estar a punt de de fer-li quan se la van endur. Me l'he quedat i és com si en comptes d'un petó m'hagués quedat un tro. Tot està quiet. Espero el pitjor.
Només vol l'embaràs per gestar un fill, per experimentar com la natura canvia el cos i dóna forma a un altre ésser. La creació. Però després fora. No hi ha res meu, fora de mi. Mano que tot el que ha estat meu sigui de la vida, que busqui i trobi el seu camí dins la vida inhumana i crua, perquè ja no és meu.
He gestat dos cops, i ho he viscut com una cosa molt animal, l'embaràs pot ser molt salvatge.
És un llibre fort, salvatge, difícil d'identificar-te amb els personatges però reconeixent-los. Costa entendre el perquè de la vida que porta aquesta noia. Què va viure de petita? Quines relacions tenia amb la família, els amics, els companys...? Per què és tan dura i, a la vegada, tan tendre?
Llibre per rellegir-lo d'aquí un temps...
