divendres, 25 de setembre de 2020

Neix un teixidor de somnis



Neix un teixidor de somnis
El despertar d'un escriptor
de Ngûgî wa Thiong'o

Raig verd

Setembre 2020


Si en Somnis en temps de guerra l'autor ens parlava de la seva infantesa, en aquest llibre ens parla del seu pas per la universitat. En Ngûgî va entrar a la universitat de Makerere, a Uganda, com a súbdit colonial i en va sortir com a ciutadà d'una Kenya independent. 
És un llibre molt interessant, difícil sovint per la quantitat de noms que africans que surten, molts!, i que no pots arribar a retenir, i que tampoc no fa falta que recordis tots... 
Ens parla des dels mal anomenats Mau-Mau pels anglesos, que eren els del LFA, Exèrcit de la Terra i la Llibertat, fins a la independència de Kenya, el seu país, de Uganda, la seva Universitat i de Tanganyika i Zanzíbar. Són els quatre països que formen la regió de l'Àfrica oriental i que van esdevenir independents amb poc temps de diferència. 
Sovint li venen records de la seva infantesa, cançons com aquesta:

Mon pare, ma mare, 
si visquéssim en temps dels nostres avantpassats
us demanaria vaques i cabres.
Ara us demano que em feu anar a l'escola.
Mon pare, ma mare,
els herois d'ahir demanaven llances per defensar la nació,
els herois d'avui demanen ploma i pissarra per salvar la nació.
I per això us prego que em feu anar a l'escola.

Solíem cantar aquesta cançó, a la dècada dels 50, abans que l'escola, una de les nombroses escoles construïdes i dirigides de manera indiferent per africans, fos obligada a tancar per l'estat colonial i es tornés a obrir com una institució controlada pel Govern. L'Estat va prohibir aquelles cançons perquè parlaven de la lluita per la terra, la llibertat i l'educació. Sé que la prohibició encara és vigent, però sóc a Uganda, un protectorat, una colònia en què no es veuen colons armats. No puc dir que a tot arreu hi hagi seguretat total per a un kikuiu com jo... A Kenya les cançons encara ara em poden portar problemes, però ni allà no hi ha cap poder que em pugui treure la melodia del cap. La lletra em ve a la memòria, música subversiva de la clandestinitat, o potser de la història? És una història que la colònia intenta colgar sota un munt de mentides de pell blanca. La imaginació fa pujar la història a la superfície. És una història viva.

Durant la seva vida universitària es dedica a publicar articles a diferents diaris. També comença a escriure alguna novel·la i fins o tot, més endavant, una obra de teatre. La seva visió del món és força reduïda. Viuen una mica en una bombolla tot i que tenen molta gent per parlar. Però els seus interessos són sobretot d'aprofitar el temps a la universitat i a aprendre dels escriptors  que passen per allà. Parlant dels seus articles comenta:

Haver-me de refiar d'algun aspecte de les notícies del moment feia que desenvolupés una visió personal sobre el que passava a Kenya i a Uganda i, de vegades, a Àfrica i a la resta del món. No m'havia format una visió del món global, sinó que havia crescut en una societat estructurada segons les races, en la qual ser blanc volia dir riquesa,  poder i privilegi, i ser negre equivalia a pobresa, impotència i càrrega; una societat on blanc era indolència i negre diligència, i on els blancs recollien el que plantaven els negres. Aquesta dicotomia em va donar un marc  a través del qual veia el món. Entre contradiccions, incoherències i opinions mig formades, vaig arribar a desenvolupar temes que més tard es plasmarien en les meves obres de ficció i de no ficció, sobretot els problemes sorgits de les desigualtats en poder i en riquesa que hi havia a la societat. 

Un dels temes recurrents en els seus articles era l'humanisme, el interès real per tot allò que és humà. I esperava el dia que Kenya pogués oferir un benestar social i econòmic a tots els ciutadans. Però sense haver d'anar a pidolar ajudes internacionals  que era el que estaven fent tots els països que s'anaven independitzant. 
Quan es va lluitar per la independència de Kenya van tenir problemes amb els partits polítics. Tothom tenia la paraula UHURU a la boca, que vol dir Llibertat,  però en comptes d'anar junts es van separar en diferents partits i així era molt difícil aconseguir res. (Us sona això?) Hi havia el KANU, Unió Nacional Africana de Kenya, amb l'eslògan uhuru sasa -llibertat ara-, el KADU, Unió Democràtica Africana de Kenya, que proposava uhuru bado -llibertat amb cautela- i altres partits... (us continua sonant tot això? No hi ha res de nou sota el sol...) A Uganda també passava el mateix i en canvi a Tanganyika i Zanzíbar no van tenir aquests problemes i van resoldre els problemes amb molta més facilitat.
A mida que passen els anys d'estudi en Ngügï es va polititzant, viu la guerra freda i compara fets similars de EEUU i Àfrica, com la pujada al poder de Kennedy el 1961 precedida de poc per la de Lumumba, i l'assassinat de Kennedy el 1963 precedida per la de Dinh Diem al Vietnam.

L'estat colonial s'enfortia a partir del principi de divideix i controla; i dins de cada territori ètnic, va crear una classe que tenia una mentalitat modelada per la cultura defensada per tot el sistema educatiu, basat en la recompensa i el càstig, l'oració i la censura. Fins i tot els que s'erigiren en defensors d'un nou règim tenien un punt de vista arrelat en el domini de la llengua colonial. La llengua del govern era sempre la colonial.

 Nosaltres no sabíem que vivíem al Paradís, referint-se a la Universitat de Makerere dels anys 50 i començament dels 60. Era un lloc on semblava possible que races, comunitats i fins i tot religions treballessin plegades. Estàvem al 'altura de qualsevol universitat del món, fos Cambridge, Oxford o Harvard. Makerere era un lloc de somnis. 

Però no va ser tot bo. Va arribar el mal en forma d Idi Amín que va enderrocar el règim d'Obote al 1971 i va fe  fugir als de la universitat i als ugandesos. Deia que Makerere formava una elite i que se'ls havia d'humiliar. Servir als soldats els homes i a les dones segrestar-.les i violar-les. Alguns van ser assassinats. D'altres van fugir a l'exili. Ngügï es sentia impotent veient els seus amics escampats pel món i sense poder donar-los un cop de mà o oferir-los unes paraules de consol. 

En aquest ambient de paradís primer, d'horror  després, amb la carnisseria del colonialisme anglès i amb la pujada al poder dels més  dèspotes mandataris negres, va anar creixent la vocació d'escriptor, de teixidor de somnis de l'autor. És en aquest ambient on es forja la seva identitat d'intel·lectual al servei del seu poble. I podem contemplar i seguir la història des dels seus inicis com a escriptor fins a la fi del colonialisme militar en un dels episodis més violents de la història global i l'empoderament dels pobles africans per decidir el seu futur. 

He fet una entrada molt llarga. I més coses volia encara explicar. El resum el faig sobretot per a mi. Per recordar el que he llegit i el que m'ha arribat més endins. Si, a més, hi ha gent que ho llegeix de grat, estic molt contenta! 







diumenge, 13 de setembre de 2020

La hoja plegada






La hoja plegada
de William Maxwell


Libros del Asteroide

Setembre 2020



William Maxwell ens explica a "Van venir com orenetes" el pas de la infància a l'adolescència. En aquest llibre ens descriu el canvi d'adolescent a home. 

A Chicago, als any 20, dos nois es troben a l'escola. Un, en Lymie Peters, és un noi esmirriat, tímid, però molt bon estudiant. L'altre, en Spud Latham, és tot el contrari: atleta, alt i ben format, forçut, però un desastre en els estudis. Potser un troba algú a qui protegir a canvi d'una admiració i devoció sense límits, i l'altre troba la confiança i companyia d'algú a qui admira perquè sap que no podrà ser mai com ell.
Quan arriben a la Universitat comencen els problemes, encara que vulguin no mirar-los, fer com si no hi fossin. Els dos s'enamoren de la mateixa noia, la Sally Forbes, i ella prefereix en Spud. En Lymie serà el seu millor amic. 
En el fons el tema de l'obra no té major importància. El que ens vol retratar l'autor és el pas de noi a home d'aquests dos amics. Tenen entre ells una relació malaltissa. No pot un noi com el Spud consentir una adoració com la que li té el Lymie, sense correspondre en res, sense parlar-li, només deixant-se adorar. Tampoc no pot en Lymie dedicar tot el seu temps i somnis a la presència de l'Spud. Només sabent que el té a prop ja és feliç. I no viu res més. Sempre penso, quan llegeixo llibres d'aquest tipus, que el que els falta a aquests nois és el cercle vital de família i amics. Necessitaven algú que veient aquesta relació estranya els parlés sincerament i els ajudés a reeixir en la vida. Ni pares, ni germans, ni amics... sols. I passa el que passa. Tot l'ajut que haguessin pogut tenir durant aquells anys difícils de canvi es torna problema greu, vital, que els fa reaccionar. És trist, però, haver de passar per tot aquest periple que s'haguessin pogut estalviar si la família i amics no haguessin estat absents totalment. 
Cap al final del llibre hi ha un capitol que m'ha agradat molt. Parla del desert. No del desert de l'Àfrica o de l'Índia sinó del desert de les persones.
En las regiones desérticas el aire nunca está quieto. Uno alza la vista y ve un molino a cien metros de distancia, que gira bajo el sol, en apariencia sin ningún principio ni final desde hace muchos años.  Puede que dé la impresión de que reduce su velocidad y està a punto de pararse, pero es sólo porque se prepara para girar una y otra vez, cada vez más deprisa, noche y día, semana tras semana. El final que sigue al principio no es ni un final ni un principio. Cualquier cosa que esté viva debe ser continua.
El desierto es el hogar natural no sólo de los árabes y los indios, sinó también de la gente que no puede hablar cuando quiere hacerlo y de aquellos que, como Lymie Peters, no tienen nada más que decir, gente que ha dejado de justificarse o explicarse, que ya no trata de explicar sus motivos ni sus acciones y que ha dejado de tener la esperanza de encontrar a alguien que les quiera y dé sentido a sus vidas. 
Un llibre per Club de lectura... 

dilluns, 7 de setembre de 2020

A l'horitzó


A l'horitzó
de Hernán Díaz

Edicions el Periscopi

Setembre 2020


En Hâkan i en Linus, dos joves suecs de principis del segle XIX decideixen emigrar de Suècia a New York. En una primera escala i enmig de tanta gent es perden l'un a l'altre i en Hâkan, sense diners i sense saber res d'anglès, es troba ben perdut i intentant entendre's puja en un vaixell diferent. En comptes d'anar cap a New York va cap a San Francisco. 
Tot el llibre és el periple que fa aquest adolescent, després noi, després home, després vell..., per fer el recorregut de San Francisco a New York i trobar el seu germà, el Linus. Un recorregut que intenta fer a peu, a cavall... a través del desert, de les extensions impossibles d'Amèrica, quasi sempre sol, i sense saber on és ni quina direcció ha de seguir. 
Es troba amb caravanes de buscadors d'or, un grup amb un naturalista que l'inicia en els principis de la medicina, de la ciència, bandits, indis, estafadors, fanàtics religiosos... En Hâkan té una estatura important, és molt alt, i això tant el pot ajudar en alguns moments com li porta molts problemes. 
És un llibre interessant i que t'agafa. És trist quan veus tota la vida d'un home reduïda a avançar a través del desert buscant arribar a un punt i donant voltes pels mateixos llocs. El clima, la necessitat de menjar, beure, dormir, abrigar-se, defensar-se.. Sembla mentida com es pot aprendre tant amb tan pocs mitjans. I no deixes de preguntar-te quina hagués estat la vida d'aquest noi si s'hagués quedat en el poblet perdut de Suècia on vivia. Un noi amb tanta curiositat i amb tanta traça per tot potser hagués pogut tirar endavant amb la seva vida. I no viure sempre sol, sol, sol ,,, amb el desert i el pas de les estacions.