La hoja plegada

La hoja plegada
de William Maxwell


Libros del Asteroide

Setembre 2020

William Maxwell ens explica a "Van venir com orenetes" el pas de la infància a l'adolescència. En aquest llibre ens descriu el canvi d'adolescent a home. 

A Chicago, als any 20, dos nois es troben a l'escola. Un, en Lymie Peters, és un noi esmirriat, tímid, però molt bon estudiant. L'altre, en Spud Latham, és tot el contrari: atleta, alt i ben format, forçut, però un desastre en els estudis. Potser un troba algú a qui protegir a canvi d'una admiració i devoció sense límits, i l'altre troba la confiança i companyia d'algú a qui admira perquè sap que no podrà ser mai com ell.

Quan arriben a la Universitat comencen els problemes, encara que vulguin no mirar-los, fer com si no hi fossin. Els dos s'enamoren de la mateixa noia, la Sally Forbes, i ella prefereix en Spud. En Lymie serà el seu millor amic. 

En el fons el tema de l'obra no té major importància. El que ens vol retratar l'autor és el pas de noi a home d'aquests dos amics. Tenen entre ells una relació malaltissa. No pot un noi com el Spud consentir una adoració com la que li té el Lymie, sense correspondre en res, sense parlar-li, només deixant-se adorar. Tampoc no pot en Lymie dedicar tot el seu temps i somnis a la presència de l'Spud. Només sabent que el té a prop ja és feliç. I no viu res més. Sempre penso, quan llegeixo llibres d'aquest tipus, que el que els falta a aquests nois és el cercle vital de família i amics. Necessitaven algú que veient aquesta relació estranya els parlés sincerament i els ajudés a reeixir en la vida. Ni pares, ni germans, ni amics... sols. I passa el que passa. Tot l'ajut que haguessin pogut tenir durant aquells anys difícils de canvi es torna problema greu, vital, que els fa reaccionar. És trist, però, haver de passar per tot aquest periple que s'haguessin pogut estalviar si la família i amics no haguessin estat absents totalment. 

Cap al final del llibre hi ha un capitol que m'ha agradat molt. Parla del desert. No del desert de l'Àfrica o de l'Índia sinó del desert de les persones.

En las regiones desérticas el aire nunca está quieto. Uno alza la vista y ve un molino a cien metros de distancia, que gira bajo el sol, en apariencia sin ningún principio ni final desde hace muchos años.  Puede que dé la impresión de que reduce su velocidad y està a punto de pararse, pero es sólo porque se prepara para girar una y otra vez, cada vez más deprisa, noche y día, semana tras semana. El final que sigue al principio no es ni un final ni un principio. Cualquier cosa que esté viva debe ser continua.

El desierto es el hogar natural no sólo de los árabes y los indios, sinó también de la gente que no puede hablar cuando quiere hacerlo y de aquellos que, como Lymie Peters, no tienen nada más que decir, gente que ha dejado de justificarse o explicarse, que ya no trata de explicar sus motivos ni sus acciones y que ha dejado de tener la esperanza de encontrar a alguien que les quiera y dé sentido a sus vidas. 

Un llibre per Club de lectura...