dissabte, 25 de març del 2023

El Quixot al Congo

 



El Quixot al Congo
de Xavier Aldeoka

Columna

Març 2023


Sempre m'ha agradat llegir coses sobre l'Àfrica. I quan vaig veure aquest llibre amb un recorregut per tot el riu Congo me'l vaig comprar a l'acte i vaig començar a llegir. 
Aldeoka és reporter i ja porta més de 20 anys rondant per l'Àfrica. El seu somni, ja de petit, era navegar per tot el riu Congo a la manera de la gent del país. I veiem com una cosa que pot semblar romàntica i meravellosa es pot convertir a estones en un infern. 
El Congo és un riu amb moltes cares. Tan aviat es presenta navegable i tranquil com t'has d'encarar en aigües turbulentes i cascades, trossos en què has de viatjar a peu, o amb moto, perquè el riu no és sempre navegable, t'has d'enfrontar, negociar, amb grups rebels que s'han fet amos de la zona, i sovint t'has de quedar amagat a la barcassa perquè si veuen un home blanc corre perill ell i els que l'acompanyen.  
El Quixot té poc protagonisme o jo no l'he sabut veure. El va agafar per llegir-lo durant les llargues hores de navegació pel riu però només l'anomena tres o quatre vegades. I una per explicar que el van advertir que la gent en veure'l amb un llibre tan gros tenien por d'ell... 

En aquells primers passos, el riu discorria encara benèvol, amb un corrent gairebé estancat. Més tard descobriria que, al llarg dels seus 4.700 km, el riu canvia constantment de de color i de personalitat. De vegades plàcid i mansoi, d'altres atroç, rebel, gairebé assassí. 
Ha estat sempre així, al llarg de la història. Mentre que l'arbre gegant aquàtic de l'Àfrica, el riu Nil, ha estat la porta d'alguns dels imperis més importants de la humanitat i ha albergat a les seves ribes fèrtils egipcis, nubis, xíl·luks, grecs i romans, el Congo no s'ha deixat domesticar mai. Si bé la presència humana a la conca del riu està documentada com a mínim  des de fa 200.000 anys per la troballa de restes de comunitats de pescadors o caçadors-recol·lectors, cap regne local no ha establert un poder preponderant , amb grans ciutats, a llarg del seu recorregut. El Congo sempre ha estat indòmit i insurrecte. No ha cedit mai les regnes del seu corrent a ningú. 

El riu ha estat un vehicle de transmissió de les cultures dels pobles que viuen aquí, de la barreja. La gent s'ha desplaçat sempre pel Congo i ha conegut altres realitats i pobles. El riu porta persones i mercaderies, però també missatges. És una font d'inspiració.

-T'agrada el cafè? 
Pensava que m'estava convidant a prendre'n una tassa, així que vaig dir que era molt amable però que no calia.
-No -va insistir-, vull saber si t'agrada el cafè.
-Sí -vaig respondre, confós.
-I t'agrada endolcir-lo amb sucre? 
Me'l vaig mirar amb perplexitat i ell no va esperar resposta.
-La rutina confortable dels europeus és herència d'aquell dolor. 
Cada tassa de te o cafè , cada cullerada de sucre, cada grapat d'arròs o cada suau peça de roba de cotó, denunciava en Kalunga, són el ressò d'aquells primers esclaus africans que es van deixar la pell, sovint la vida, a les plantacions del Nou Món. A l'Àfrica li va tocar perdre. 
-Les persones van deixar de ser persones. Eren un botí de guerra, un producte, una mercaderia que servia per enriquir-se. 

Un dia a la barcassa, en saber que era de Barcelona, li pregunten per Gaudí, per Miró Per Picasso... Ell, avergonyit pensa que no coneix cap pintor ni referent de terres congoleses i pregunta per algun pintor conegut. 
Te'n diré dos, un home i una dona: Albert Lubaki i Antoinette Lubaki. Eren marit i muller, i la seva obra és fantàstica. I, dels contemporanis, Chéri Samba. És capaç de resumir el Congo en un sol quadre!

Cap al final del viatge i dirigint-se a un noi molt jove que no planificava res li va dir que si no s'acostumava a preveure les coses tindria problemes. Un mariner li va dir:
No es tracta només de falta d'educació o d'una qüestió de mentalitat -va assegurar-. Els blancs teniu moltes hores per pensar en demà perquè el present us ocupa menys temps. Des que sou petits us eduquen per planificar. Molts congolesos estan massa ocupats en l'avui per sumar-hi les dificultats del demà. 
Quina lliçó! 

El Congo ha estat un viatge de renúncies. Vaig renunciar a la tecnologia, que m'hauria fet arribar abans, vaig rebutjar el confort de les barques ràpides, dels hotels cars i de les comunicacions senzilles, i vaig refusar la seguretat dels avions, que haurien disminuït el risc pel camí.  Al gran riu de l'Àfrica vaig renunciar conscientment a la certesa a canvi de calma per observar i escoltar, a canvi de l'èpica que dóna valor a cada pas, a canvi de temps per gaudir de la travessia i a canvi d'aprendre i comprendre.  A canvi, en definitiva, de sentir-me viu. 

He presentat tres o quatre moments del llibre que vull recordar però la història és llarga i complexa. Sort en té dels amics que va trobant pel camí, de la bona gent que l'ajuda, perquè les situacions per les que passa no són gens fàcils ni segures. Aconsegueix fer realitat el seu somni, vivint i viatjant com la gent del país, en barcasses amb 5 vegades més gent de la que hi cap, sense horaris, amb rebels a cada cantonada però vivint sempre aquell esperit que tenen la gent de l'Àfrica que, malgrat tot, somriuen, canten i ballen. 
M'ha agradat molt el llibre. El recomano! 

dilluns, 20 de març del 2023

Aitona

 




Aitona
Presseguers florits

17 de març 2023



Hem estat a Aitona amb el Joan i la Pepita. Si vam fer tants kilòmetres per anar a la Vall del Jerte per veure els cirerers florits, que és magnífic!, no podíem deixar d'anar a Aitona, a tocar de casa, i que mai havíem visitat. 
Quina meravella! Extensió immensa de moltes hectàrees, només amb arbres fruiters, préssec, nectarina, guacamai i  "platirines" -no sé si aquest és el seu nom...- que són com guacamais però amb la pell de nectarina. De tant en tant una taca de flors blanques, que ens donaran peres, però que ells mateixos reconeixen que no són tan bones com en altres llocs. Les cultiven els pagesos que no tenen relleu generacional perquè donen poca feina. 
Només arribar t´has d'apuntar a un autocar si vols fer la volta amb ells, o demanar mapes de camins per fer la volta amb el teu cotxe. Nosaltres vam optar pel autocar. I després d'un quart d'hora de camí ens van deixar enmig de la finca més gran de la zona. Florida de nou ja que la setmana anterior encara no tenia flors, l'espectacle és impressionant. Miris on miris tot són plantacions d'arbres fruiters amb unes flors de rosa encès que et deixen bocabadat i entusiasmat. Un pagès ens esperava per explicar-nos el cicle dels arbres, la manera de tenir-ne cura, de preveure les plagues, d'utilitzar el mínim de productes nocius... El 80% de la producció va a l'exportació i, sobretot a Alemanya, passen un control minuciós. La fruita que ens arriba de fora del nostre país no passa cap control, ens va explicar el pagès... Després pots passejar una bona estona enmig dels fruiters, buscar vistes panoràmiques i fer fotos a dojo. Finalment et tornen al punt de sortida, el Pavelló Municipals d'Aitona, on hi ha una mostra de productes de la zona, d'oli, fruits secs, melmelades, formatges... 
D'allà, ja amb el nostre cotxe, vam anar cap a Les Borges Blanques a dinar, al Restaurant Benet, on es menja molt bé i són molt amables. Cada any quan anàvem a comprar oli, dinàvem en aquest restaurant... Ara, amb la pandèmia, hem deixat d'anar-hi. A veure si l'any que ve ens animem a tornar-hi! 
Ja camí de tornada ens aturem a Mollerussa per dues coses: contemplar una vegada més el niu de cigonyes, amb dues cigonyes precioses!, que hi ha a la punta més alta del campanar de l'església i comprar orelletes que al Jaume el tornen boig!
Un bon dia, ben acompanyats, amb bon temps i gaudint, com ho fèiem abans, d'una sortida amb amics per conèixer alguna cosa nova i respirar aire pur. 
Tornarem a Aitona, segur! 
I ara fotos del paisatge i també de l'oli i de les orelletes!