dimarts, 30 de maig de 2017

Primera Comunió Nina


Primera Comunió Nina

28 de maig de 2017



Pendent d'escriure i fotos

dilluns, 22 de maig de 2017

50 Aniversari de la Capella de l'Areny


50 Aniversari de la Capella de l'Areny

L'Areny, 21 de maig de 2017


El 19 de maig, abans d'ahir, es complien els 50 anys de la inauguració de la Capella de l'Areny. La van construir els pares per celebrar les seves Bodes de Plata, els 25 anys de casats. 25 anys després celebràvem les Bodes d'Or , tot i que per culpa de la pluja intensa i tenint en compte l'edat dels pares i de molts dels convidats, no es va poder celebrar l'Eucaristia a la Capella i es va fer al menjador de casa, de l'Areny. Aquest any haguéssim celebrat els 75  anys de casats però els pares ja no hi són fa anys...  Però hi som nosaltres, els fills i els néts, i hem volgut celebrar l'Eucaristia a la Capella, convidant al Pare Conrat com als vells temps, i preparant per després un dinar a l'Areny amb els plats que la nostra mare acostumava a cuinar. I amb els cargols del pare! 
La idea va fr il·lusió no només a la nostra generació, als fills, sinó també als néts i besnéts. Tothom va fer-hi cap amb il·lusió i ganes. Van faltar quatre persones, però és que era molt difícil fer coincidir 45 persones! Perquè ara els pares tindrien 18 besnéts i 2 en camí... La mamà sempres deia: Mira Joaquim, tu i jo érem dos i ja som vint! Ara podria dir 47! 
El Pare Conrat, tot i la seva edat i incapacitat visual va estar molt content de poder estar amb nosaltres aquest dia. Vam tenir una Eucaristia molt maca i, perquè quedi com a record i pugui llegir-ho quan vulgui, poso aquí tot el què es va llegir.

En aquest díptic el Joaquim hi va escriure: 

Passen volant. Els anys passen volant però ens deixen un preuat tresor, el record del temps viscut. La memòria ens fa immortals i avui recordem de manera molt entranyable aquell 19 de maig de 1967, fa cinquanta anys, quan els nostres pares celebraven les bodes de plata. Eren joves encara i tenien al davant una llarga vida. Les seves profundes conviccions religioses els portaren a construir aquesta Capella de la Mare de Déu de Montserrat de L’Areny i aquí es va celebrar aquell dia la Missa d’inauguració i d’aniversari. 
El model arquitectònic de la Capella està inspirat en la de l’Hostal del Ciervo, en plens Monegros, on els anys cinquanta i seixanta del segle passat hi fèiem l’obligada parada nocturna en el llarg trajecte per carretera fins a Vitòria quan anàvem a visitar els parents bascos. Enterrat sota l’altar, perfectament segellat, s’hi va deixar un tub de vidre amb un escrit dels pares i el testimoni d’alguns objectes i documents de l’època en que es va construir. 
Van anar passant els anys, els pares es van fer grans, alguns de nosaltres, tant fills com néts, ens hi vam casar en aquesta Capella. Hi ha hagut batejos, s’hi ha celebrat primeres comunions, s’hi ha fet Vetlles Pasquals, s’hi ha dit Misses del Gall..., qui no ho recorda tot això? Entre tots hem omplert d’història aquestes entranyables parets. Finalment aquí mateix, al recer de l’absis, al costat de la Capella que tant estimaven, la terra humida dels roures, alzines, pins, farigoles i romaní, va acollir les seves cendres en un acte íntim i senzill de respecte i de record. 
Passen volant. Els anys passen volant però la memòria, tossuda ella, ens manté viu el record dels nostres pares. Aquella parella que el 19 de maig de 1967 celebrava amb tanta il·lusió les seves bodes de plata, va originar que avui siguem aquí més de quaranta descendents. I el temps, implacable però generós, els ha et immortals per a tots nosaltres.

I sota la foto dels pares ballant hi havia una tornada d'una cançó, Parlant-me de tot,  d'en Raimon:

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
Vull viure la vida ben acordat amb tu.
       
Ja a la Capella vaig llegir la benvinguda:
Benvinguda: 

Hola a tots! Quina il·lusió veure de nou la capella plena i amb cares somrients! 
Avui som aquí per celebrar els 50 anys de la inauguració d'aquesta Capella de l'Areny, per recordar que fa 50 anys els nostres pares, els vostres avis, els vostres besavis, van fer-la construir i força més joves que nosaltres ara, van celebrar aquí els seus primers 25 anys de casats, les bodes de plata. 
Moguts per la fe i l'estimació a la Moreneta van anar seguint celebrant les festes més importants amb eucaristies viscudes i familiars. Ens hi hem casat molts de nosaltres, hi ha hagut batejos, comunions , misses del gall a les 7 de la tarda -recordes Conrat?- vetlles pasquals... I els nostres pares ho preparaven amb il·lusió i empenta. Recordem especialment les misses del gall amb tota la família, oncles  i cosins i la mamà cuinant els pèsols  i faves ofegats per tots i  buscant sempre un petit record d'aquella nit per tothom, com un cendrer fet de la Maria  Lluïsa o un porta espelmes q tots tenim per casa amb l'any 1967 gravat... 
Han passat molts anys, 50. Tot ha canviat molt. Els pares ja no hi son fa anys. Estic segura que la missa d'avui els agradarà molt si ho poden viure o veure o sentir des del cel que imaginem. Falta molta gent. Però voldria un record especial pel Josep Lluis que aviat farà 6 anys que ens va deixar, quan encara no tocava...  i que avui estaria orgullós de seure amb la Maria Lluïsa i els fills, i amb els néts q no va conèixer però q sabia q arribarien: 2 fills cada un, tindran, deia... 
Papà i mamà, vau ser un exemple d'amor per nosaltres. Vau construir una família ferma i forta basada en l'amor  i el respecte, carinyo i companyia a les àvies, amor de fill únic per cada un de nosaltres, alegria i il·lusió, però sobretot un amor immens de parella, fins a l'últim moment de la vostra vida. 
Mamà, tu que deies sempre al papà: fixa't Joaquim, de dos que érem tu i jo i ja som 20! Ara podries dir el mateix sumant-ne uns quants: de vosaltres dos, del vostre amor, ja som 47 i aviat 49! Viureu sempre en el nostre record!
Maripepa

I la pregària, que va llegir la Marta 

Senyor, avui davant teu tota la família volem tenir abans de res un record molt viu pels nostres pares i pel Josep Lluís. 
Et demanem Senyor que els nostres fills i néts es guiïn sempre per l'amor en tots els moments de la seva vida. Que sàpiguen respondre amb honestedat i senzillesa als entrebancs q es vagin trobant i q mai no facin res pel que després hagin d'abaixar la cara. Que tant si tenen una fe ferma com si l'han guardada al fons d'un calaix siguin conscients, tant en els bons moments com en els dolents, de la presència d'un Jesús que sempre camina al seu costat i que se'ls estima. Sobretot que estimin, Senyor! Estima i fes el que vulguis, com diu Sant Agustí. 
Per nosaltres, els més grans, que sapiguem anar acceptant les petites o grans davallades que comporten els anys, que estimem cada dia més, que de nosaltres només sortint paraules dolces i alegres, que ens ocupem de les coses mes que no pas ens en preocupem... i que deixem que les noves generacions vagin prenent el nostre lloc... Estimar, estimar,  estimar...
Que ens obrim als problemes del altres, als problemes del món on vivim. El nostre país, Catalunya, els refugiats, els malalts, els vells, els infants que no tenen infantesa... Que fem el que puguem per ells i si no podem fer gaire cosa que preguem per ells perquè Déu toqui el cor dels qui sí que poden fer. 
Que no perdem Senyor ni la fe ni l'esperança i que l'amor guiï la nostra vida! 
T’ho demanem, Senyor!
Maripepa

Com a lectura vam triar un text escrit per la mamà 

Lectura de la pregària que va fer la mamà, l’àvia Paulita, a la Missa de les seves noces d’or:

Us demano, Senyor, que aquests cinquanta anys de matrimoni, que han estat plens d’alegries i satisfaccions, de penes i dolors, serveixin d’exemple als nostres fills i néts, que si bé es passen coses bones i dolentes, si hi ha un amor ferm i un mutu respecte, la convivència és més bona i junts es fa cara tant a les alegries com a les adversitats, amb molta més fortalesa espiritual i física. 
També us demano, Senyor, que aquesta Capella, que avui compleix vint-i-cinc anys, uneixi els nostres fills i néts, que travessin els esculls de la vida amb fermesa i caritat, i que la vostra mà, Senyor, la tingueu sempre a punt per beneir aquesta família que un dia vàrem formar en Joaquim i jo. 
Que la Mare de Déu de Montserrat, la nostra Moreneta, a qui sempre hem venerat i li hem explicat les nostres penes i alegries, no deixi mai de banda tots aquests nostres fills i néts que tant i tant estimem. 
Gràcies, Senyor, per tot el que ens heu donat aquests cinquanta anys. 
Paulita

La següent lectura la va triar i llegir el Maurici

Diu el Maurici: Sempre que llegeixo aquest poema penso en l’avi. Tots els néts el tenim emmarcat perquè ell ens el va regalar. Quan el llegeixo penso que és el Sí de l’avi, no d’en Kipling...

SI...
Si pots conservar el seny quan els qui et volten
perden el seu i et blasmen i et reproven;
si tens fe en tu mateix quan tothom dubta 
del teu valer i aquest dubtar toleres;
si ets sofert esperant; si a la mentida
i a l’odi no respons amb iguals armes
i en el teu gest, obert a tots els aires,
no hi ha el més lleu reflex d’altivesa;
si els somnis no et deslliguen de la vida 
i pots, serenament, pensar les coses;
si, just, apliques la mateixa mida
al fràgil joc dels èxits i desastres;
si mires, estoic, com veus malicioses
disfressen de gris la veritat teva
i empunyes eines velles ajupint-te
per a refer el camí que et trossejaren;
si pots aplegar guanys ben afanyosos
i arriscar-los a cara o creu i perdre,
i començar de nou el treball aspre
amb esperit lleuger, com si tal cosa;
si pots forçar el teu cor, nervis i fibres
a servir-te quan sembla que s’esfondren,
i ets fort, audaç, quan solament conservis
la recta voluntat que et diu: fermesa!
si no perds la virtut entre les turbes
ni el seny quan et rodegi la noblesa;
si ni enemics ni amics poden ferir-te
i tots compten en tu, però no massa;
si pots omplir el minut que ràpid vola
amb seixanta segons de tasca pura,
teva és la Terra i els tresors que guarda
i, el que val més, fill meu, seràs un Home!
RUDYARD KIPLING







PARAULES PRONUNCIADES PEL JOAQUIM EN ACABAR EL DINAR 
Tots nosaltres, germans, fills, néts, besnéts, i també aquells que des d’altres famílies us heu incorporat a la nostra, formem una gran família que avui ens hem reunit aquí per a fer una doble celebració: els cinquanta anys de la capella de L’Areny i el record entranyable dels nostres pares, que el 1967 la van fer construir en motiu de les seves bodes de plata.
No és habitual que una família tan nombrosa es reuneixi per algun acte. És cert que per Nadal les famílies tenen per costum dinar plegades sota el mateix sostre, però tots sabem que massa sovint aquestes reunions són forçades doncs a vegades n’hi ha un que no es parla amb l’altre o el de més enllà que ignora el primer. Són trobades amb tensió. No és el nostre cas, feliçment. Mai hem tingut problema per reunir-nos i compartir àpats i converses, i en això alguna cosa en deu tenir a veure l’exemple i el mestratge rebut dels nostres pares. Com avui, en que tots els que estem aquí hi hem vingut perquè volíem ser-hi, amb ganes i il·lusió.
No vull deixar passar aquest moment sense recordar el Josep-Lluís, que ens va deixar fa sis anys, massa jove encara, i que avui seria aquí amb les mateixes ganes i il·lusió de tots. Per a ell també, avui, un record entranyable.
Hem volgut fer una celebració que recordés la de fa cinquanta anys, és a dir, una missa, que aquell dia va ser d’inauguració de la capella i d’aniversari de casament, i un dinar. La missa d’avui, dita pel Pare Conrad, ha estat pel 50è aniversari de la capella i el dinar hem volgut que fos com qualsevol dels que solien fer a casa en vida dels pares: per començar una cargolada d’aperitiu, autèntica passió del pare. Després faves i pèsols ofegats, que la mamà feia tan bé. Hem seguit amb l’embotit mallorquí i de postres pastís i gelats fets a casa. Aquest dinar, amb aquests ingredients, segur que l’havíem fet en més de dues, de tres o de cinc ocasions.  
Parlant de dinars voldria ara esmentar un parell d’anècdotes viscudes aquell dia de 1967. Durant la jornada hi havia un filmador professional, contractat, per tal de que fes una pel·lícula de tota la festa. Al final va voler acabar la filmació amb un simulacre de comiat entre els pares i els fills. A ells els va situar a la terrasseta de l’altra costat de la casa i els quatre fills, per ordre d’edats, vam anar desfilant un per un fent-los-hi un petó. Recordeu que aleshores el Francisco tenia 24 anys, la Maripepa 19, jo 16 i la Maria Lluïsa 11. Doncs bé, a la Maripepa ja la voltava el Jaume, que també va desfilar per davant dels pares. Però com no deuria haver-hi encara massa confiança, ell els va saludar amb una encaixada de mans a cada un. La reacció de la mamà, cofoia i satisfeta, va ser dir: gràcies Jaume! Aquestes dues paraules no es senten a la filmació perquè la pel·lícula era muda, però es llegeixen perfectament en els llavis de la mamà. La gràcia és que el “gràcies Jaume” es va convertir des d’aleshores en una frase recurrent en les converses familiars.
L’altre cosa que volia recordar és que vam fer el dinar a les alzinetes, que en dèiem així perquè les alzines actuals eren cinquanta anys més primes i n’hi havia moltes més. Es van disposar bastantes taules rodones per acomodar-hi els més de cent convidats. Hi havia els nostres oncles i cosins, les tres àvies, l’Abà, la Mema i la Tielena que presidien una taula cada una d’elles. Recordo moltes amistats: la senyora Marcó, els Haro, ell amb l’uniforme de militar, els Turell, els Faci, els Galobardes, els Jaumeandreu, els Miarnau... també familiars com els Oller i els Rovira de Villar, els tios de Bilbao, els de Mallorca...  hi era tothom. En acabar el dinar, els pares es van aixecar per brindar amb cava taula per taula portant a les mans un parell de copes de cava allargades, de plata, que els hi havíem regalat. Però en aquell moment el Francisco, com a germà gran, també es va aixecar: vestit fosc, camisa blanca, corbata fosca, ulleres de sol i cabells engominats cap enrere. Un cop dret va pronunciar unes paraules de felicitació començant d’aquesta manera: Espero que per una vegada, els quatre germans estarem d’acord... i va seguir el seu discurs que va resultar molt aplaudit per l’audiència. Tampoc en aquest cas les paraules s’escolten a la pel·lícula, però són perfectament intel·ligibles llegint els llavis. Estaria bé que aquesta pel·lícula la poguessin veure els nostres fills i néts. 
Ja res més, felicitar-nos tots plegats per aquesta festa i esperar que els que esteu asseguts en aquesta banda, el proper any 2067 pugueu celebrar el centenari de la capella i de passada tenir un record per la memòria dels avis Joaquim i Paulita.



Pendent d'escriure i fotos


Mallorca


Mallorca
Promoció 11 Enginyers Industrials

del 16 al 19 de maig


Pendent d'escriure



dissabte, 6 de maig de 2017

Raimon al Palau


Raimon al Palau

Palau de la Música Catalana

5 de maig de 2017


Pendent d'escriure

divendres, 5 de maig de 2017

La película de nuestra vida


La película de nuestra vida



4 de maig de 2017

CCCB


Pendent d'escriure

dimarts, 2 de maig de 2017

Doble mortal


Doble mortal
de Salvador Macip i Elisenda Roca

Fanbooks

Maig 2017


Pendent d'escriure 

dilluns, 1 de maig de 2017

La vuitena caixa



La vuitena caixa
de Dory Sontheimer


Capital Books


Abril 2017

Pendent d'escriure