El Gatopardo
de Giuseppe Tomasi de Lampedusa
Noguer
Octubre 2023
Comentant Vicens Villatoro l'escena del ball de
Tren a Maratea el va comparar amb el ball del Gatopardo. No l'havia llegit i estic contenta d'haver-ho fet ara.
Fabrizio Corbera, príncep de Salina. És el protagonista i l'eix principal de a història. Diuen que és la novel·la d'un gran senyor, escrita per un gran senyor.
El príncep viu a Palerm, tot i que passa temptades a Donnafugata, casa per passar l'estiu. Està casat i té fills, i li agrada sortir a la nit a visitar alguna amant. La casa on viu és preciosa, amb tot el que pot tenir una casa per ser la més bonica i més rica de Palerm. Li agrada l'astronomía i té un telescopi muntat en una habitació on hi passa hores. Va arribar a rebre un premi i tot per la seva feina. També té un nebot, Tancredi, de qui és padrí i tutor, i de qui la seva filla Concetta està enamorada. Un jove que es dedica al joc i a les dones, però que estima al príncep, tiazo!, i que sembla més fill que nebot de Salina.
L'època és la de la guerra d'unificació de Itàlia, amb Garibaldi i els joves que s´hi apunten i retornen després veient que tot ha de canviar perquè tot segueixi igual.
Llegint el llibre veus com parla d'un època en què ser senyor venia de mena, era natural la superioritat que tenien sobre els altres, i en el cas de Salina, era una bona persona que era estimat i respectat.
Descriu molt bé la vida que portaven, les caceres, el gos, el Bendicò, fidel acompanyant del príncep allà on anés...
He llegit amb gust l'escena del ball, ell, gran, ballant amb la l'Angèlica, la promesa del Tancredi, en una festa particular...
La història és interessant i correcta, retrata molt bé la vida en aquella època, les convencions socials, però el que m'ha impressionat i serà el record que em quedarà són els dos últims capítols del llibre.
Don Fabrizio conocía desde siempre esta sensación. Hacía decenios que sentía cómo el fluido vital, la facultad de existir, la vida en suma, y acaso también la voluntad de continuar viviendo, iban saliendo de él lenta pero continuamente, como los granitos se amontonan y desfilan uno tras otro, sin prisa pero sin detenerse ante el estrecho orificio de un reloj de arena. En algunos momentos de intensa actividad, de gran atención, este sentimiento de continuo abandono desparecía para volver a presentarse impasible en la más breve ocasión de silencio o de introspección: como un zumbido continuo en el oído, como en el tictac de un reloj se imponen cuando todo calla, y entonces nos dan la seguridad de que siempre han estado allí, vigilantes, hasta cuando no se oían.
......
Sentado en una butaca, con las largas piernas cubiertas con una manta, en el balcón del hotel Trinacria, advertía que la vida salía de él en grandes oleadas apremiantes, con un fragor espiritual comparable al de la cascada del Rin. El silencio era absoluto. Bajo la fortísima luz don Fabrizio no oía otro rumor que el interior de la vida que se escapaba de él.
...
Todos, excepto Concetta, lloraban. Incluso a Tancredi, que decía:
-Tío, tiazo querido...
De pronto en el grupo se abrió paso una joven. ... Era ella, la criatura deseada siempre, que acudía a llevárselo. Era extraño que siendo tan joven se fijara en él. Debía estar próxima la hora de pàrtida dle tren. Casi junta su cara a la de él, levanta el velo, y así, púdica, pero dispuesta a ser poseída, le pareció más hermosa de como jamás la había entrevisto en los espacios estelares.
El fragor del mar se apagó del todo.
Trobo que és una descripció de la mort poética i dolça i serena... M'ha agradat molt!
Les tres germanes, ja grans, es queden el palau de Salines i hi viuen juntes. Un dia l'Angèlica, la dona del Tancredi, porta un amic del Tancredi i tot parlant amb la Concetta aquest li explica que de joves el Tancredi li explicava moltes coses d'ella, que era el record de la seva adolescència i que l'hauria besat davant tothom en moments determinats. I la Concetta que ha viscut sempre amb el dolor i el mal record del Tancredi i de tothom, amargada, se n'adona que potser la culpa ha estat seva, per odiar i no parar-se a pensar...
Hasta ahora, cuando raramente volvía a pensar en lo que había ocurrido en Donnafugata en aquel lejano verano, sentíase sostenida por un sentido de martirio sufrido, de error padecido de animosidad contra el padre que la había descuidado, de un angustioso sentimiento con respecto al otro muerto -Tancredi-. Ahora, en cambio, estos sentimientos derivados que habían constituido el esqueleto de todo su modo de pensar deshacíanse también. No había habido enemigos, sinó una sola adversaria, ella misma. Su porvenir había sido matado por su propia imprudencia, por el ímpetu rabioso de los Salina, y le faltaba ahora, precisamente en el momento en que al cabo de muchos años los recuerdos adquirían vida de nuevo, el consuelo de poder atribuir a los demás su propia infelicidad, consuelo que es el último engañoso filtro de los desesperados.
La vida de la Concetta queda aturada en el passat, i mai pot ser feliç... Pensem també que estem parlant de Sicília, tancada en ella mateixa, lluny de tot el que és innovador o modern del continent, i de l'any 1910...
El llibre m'ha agradat. Ara miraré la pel·lícula...
