dimarts, 31 de maig del 2016

Cantània - Babaua, Les desventures de Mimí


Cantània  - Babaua, Les desventures de Mimí

Auditori

30 de maig de 2016


El Roger aquest any ha participat a la Cantània, festival que fan cada any a l'Auditori de Barcelona nens i nenes de 5è de Primària i en què hi participen un munt d'escoles.
L'obra d'aquest any ha estat molt divertida i



Pendent de redactar

diumenge, 29 de maig del 2016

Caricatures noucentistes


Caricatures noucentistes

29 de maig de 2016

Museu Marés



Pendent de redactar

Corpus - L'ou com balla


Corpus - L'ou com balla

29 de maig de 2016



Pendent de redactar

40 anys CVX Casp - Borredà


40 anys CVX Casp - Borredà


Pendent de redactar

divendres, 27 de maig del 2016

Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado


Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado
de Maya Angelou

Libros del Asteroide

Maig de 2016

És un llibre autobiogràfic. Marguerite, a qui diuen Ritie o Maya i el seu germà gran Bailey, amb 3 i 4 anys, arriben sols amb tren a Arkansas, a casa l'àvia. Han deixat a California als pares que s'acaben de separar i fan el trajecte amb un braçalet on diu qui són i on van. Viatge que es repeteix una i altra vegada entre les famílies negres dels EEUU a meitats del segle XX. L'àvia viu amb un fill solter, l'oncle Willie. L'àvia té La Tienda, un magatzem, botiga, bar enmig de la zona negra i és respectada pels negres i pels blancs. 
L'àvia els educa i els cuida però d'una manera dura ja que sap que s'hauran d'enfrontar amb molts problemes. És dura la vida dels negres en aquella època. I es respira por pertot. I la Ritie té problemes per relacionar-se amb la gent. Sort del seu germà a qui està tan unida que sembla que no hi hagi en el món ningú millor que ell. Un dia la mare torna per endur-se'n els nens amb ella. La Ritie té 8 anys i la mare està vivint amb un tal Freeman que abusarà d'ella i serà el motiu pel qual tornaran a Arkansas amb l'àvia. Però en Bailey s'ha enamorat de la seva mare, la "Mamá querida" i ho passa molt malament amb la separació.
Segons les circumstàncies van i venen de casa l'àvia a casa la mare. Però la vida sempre és dura, molt dura. No comprenen als grans i s'acostumen a callar. Tot ho parlen els dos germans. Però també quan es fan grans ha d'haver-hi una mica de distància però mai perdran l'amor que es tenen. Són massa anys de complicitats i d'explicar-s'ho tot. 
L'àvia és forta i valenta. Val molt. Té la saviesa de tot un poble perseguit i amenaçat. Estima i veu i compren el que passa però sap que ha de ser inflexible, dura, per ajudar els seus néts. La mare no l'entens fins més endavant. És difícil en el nostre món imaginar una mare que visqui els fills com ella. Però quan hi entres ho entens i l'admires. 
No comprens, sovint, les situacions que viuen. Això passava el segle passat? Em temo que segueix passant ara. 
És un gran llibre. M'ha agradat molt i penso que és d'aquells que toca rellegir per anar més al fons de la vida d'aquests dos germans, vida real per a ells i per a molts altres.

He trobat per internet el poema de Maya Angelou que dóna títol al llibre. Posa que és enviat per C de Mazas d'Eivissa. El copio aquí.

Yo sé por qué canta el pájaro enajulado
de Maya Angelou

El pájaro libre salta
al lomo del viento
y flota viento abajo
hasta que cesa la corriente;
moja sus alas
en el naranja de los rayos de sol
y osa reclamar el cielo.
Pero un pájaro que acecha
en su jaula angosta
apenas puede ver tras
las rejas de rabia;
sus alas estan contraidas y
sus pies atados; luego,
abre la garganta para cantar.
El pájaro enjaulado canta
un temeroso trino
sobre algo desconocido
mas ansiado aún
y desde la lejana colina 
se escucha la melodía 
pues el pájaro enjaulado 
canta a la libertad.
El pájaro libre imagina otra brisa
y tenues vientos alisios
entre árboles anhelantes
y los gruesos gusanos que aguardan
en el pasto iluminado del alba,
y designa al cielo como suyo.
Pero un pájaro enjaulado permanece
inmóvil sobre la tumba de los sueños,
grita su sombra en el clamor de una pesadilla,
sus alas estan contraidas y sus pies atados; luego,
abre la garganta para cantar.
El pájaro enjaulado canta
un temeroso trino
sobre algo desconocido
mas ansiado aún
y desde la lejana colina 
se escucha la melodía, 
pues el pájaro enjaulado
canta a la libertad. 

dijous, 26 de maig del 2016

Qui bones obres farà


Qui bones obres farà
Pep Tosar

25 de maig de 2016

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

Direcció: Pep Tosar
Ajudant de direcció: Xavier Serrat
Ninots: Mim Juncà
Actors: Evelyn Arévalo, Imma Colomer, Tilda esplugaPere Eugeni Font, Miquel Gelabert, Xavi Sáez, Blai Llopis, Xavier Ripoll, Mireia Ros, Pep Tosar, Elisabet Raspall


El disset és Sant Antoni
i el vint és sant Sebastià;
qui bones obres farà
no tindrà por del dimoni.

Tosar pren aquesta dita popular com a títol de la seva obra.

En Pep Tosar ha muntat una obra complexa a partir de L'hort dels cirerers de Txèkhov. En principi es tracta d'un grup d'actors que fa 40 anys que treballen en el mateix teatre i que ara els fan fora perquè el seu tipus d'obres no s'adequa al gust del moment. Com a comiat volen representar La gavina de Txèkhov, que va ser l'obra amb què van inaugurar el teatre. 
Pep Tosar té una forta personalitat i aquesta vegada ha quedat en segon pla, la seva persona, no la seva força. Ell ha fet el paper de "quarta paret", entre el públic i els actors, tranquil, pausat, per sobre del bé i del mal. Ha fet de Txèkhov. Però tot el que ell porta dins ho fa expressar als seus actors. Personalment, he trobat a faltar el Tosar actor, amb la seva força i fúria, però comprenc que, donades les circumstàncies i la semblança amb el seu dia a dia, ha estat millor així. 
Els actors són bons i treballen bé, tot i que sobretot al començament no se'ls entén massa, sembla que parlin amb poca veu i vocalitzant poc... Després ja se'ls escolta millor. I és un encert haver-hi posat els ninots com a personatges. M'ha agradat molt! Personatges de paper que donen vida a l'obra.
Un personatge absent però sempre present és l'antic director del teatre, Tadeu Nicolau, que forma part d'un triangle amorós i que s'acaba suïcidant. 
De tots els actors n'excel·leix una, la millor, l'Imma Colomer. Broda el seu paper, la Caterina, la sastressa que juntament amb el seu marit, el Sebastià, en Miquel Gelabert, donen una imatge de tendresa i lucidesa enfrontant-se a un començament d'Alzheimer d'ella. És l'única que pot parlar amb el fantasma de Txèkhov gràcies a, com diu l'Imma, la seva malaltia, a tenir el cap d'aquella manera... Imma Colomer sempre és primera figura però aquesta vegada crec que és irrepetible. Bravo per ella! Ens ha donat els millors moments de l'obra. 
Tots els personatges són molt reals i els veus i els vius com a persones que poden ser del teu entorn. En Tosar ens mostra amb la seva veu en off els conflictes dels personatges, les seves vides; però també fa una crítica del sistema actual de la gestió del teatre i de la cultura en general.
L'obra és bona, val la pena anar-hi tot i les tres hores de representació. Com sempre, quan una obra és molt llarga, se't fa curta...




dimecres, 25 de maig del 2016

Museu del coure i Folgueroles


Museu del coure i Folgueroles

amb Enginyers Jubilats

24 de maig de 2016


Amb la colla d'enginyers jubilats hem anat a visitar el Museu del coure a Les masies de Voltregà. No em pensava pas que fos tan interessant! 

Primer ens han ensenyat la fàbrica i hem pogut veure el procés del coure. És molt important el reciclatge. El coure es troba principalment a Xile i a tota la costa atlàntica d'Amèrica. També a les fosses marines però millor no tocar-les perquè espatllaríem el medi natural. Qualsevol peça de coure de l'època dels romans ha pogut ser més tard una part d'un canó, una canonada i, actualment part del nostre mòbil. Es pot reciclar ad infinitum! Per això agafen la ferralla de coure i fan la colada contínua i en surt fil de coure de la mida que demanen els clients. La colada contínua es feia ja amb coure pur de la mina, però amb ferralla va ser aquí on es va experimentar i després van patentar. A més d'una guia excel·lent hem tingut la sort de comptar entre els enginyers del grup a dos que van treballar i viure aquests processos i ens van fer moltes aportacions molt interessants. En aquestes fotos podeu veure la ferralla de coure abans de començar el procés i la mateixa ferralla convertida ja en material de coure.



Ja en el museu moltes coses em criden l'atenció. Però només n'apuntaré un parell. Un mirall de coure, el mirall d'Afrodita, de l'època etrusca


i el signe del coure, Cu, al llarg del temps.



La veritat és que vaig aprendre molt i vaig gaudir de la visita, però no faré ara una classe magistral... Aneu al Museu un dia que us agradarà! 

Vam dinar al restaurant Fussimanya, a Tavèrnoles, un clàssic de la zona. El menjar molt bo i, sobretot, tot el personal molt amable! Hem de tornar-hi! I, al costat, hi ha la botiga on pots comprar els embotits que tant t'han agradat a l'hora de dinar! 


Havent dinat vam fer cap a Folgueroles, el poble on va néixer i viure la infantesa i l'adolescència mossèn Cinto Verdaguer, el poeta del poble. 

La Casa Museu és molt interessant, tot i no ser la casa on vivia. Ell va néixer a casa els avis materns i va anar a viure a una casa a la plaça Major, lloc on ara hi ha una carnisseria. Per poder estudiar va entrar al seminari i la influència de la mare va fer que finalment es fes capellà. Molt jove va començar a escriure poemes, poemes d'amor a les noies més maques, les de la Gleva. Va guanyar uns Jocs Florals i va anar a Barcelona a recollir el premi vestir de pagès mudat, amb espardenyes, barretina, camisa blanca i corbata de llacet.
  La història de Verdaguer és prou coneguda, no la repetiré. Capellà de poble, capellà del marquès de Comillas, viatges per tot el món, mals entesos amb la jerarquia, malaltia... Va valorar sempre la poesia i la seva llibertat.
                                                                   

Casa on va viure Verdaguer


Entrant al Museu
 L'any 2002, centenari de la seva mort, es va celebrar amb coses molt diverses. El



Rellotge de sol a la Plaça Major



Pendent d'acabar....

divendres, 20 de maig del 2016

L'amant


L'amant
de Harold Pinter


Teatre Akadèmia

18 de maig de 2016

Direcció: Guido Torlonia
Actors: Alícia González Laá, Pep Planas, Javier López

M'agrada Pinter i anava molt feliç al teatre. Però aquest cop he tingut una decepció. M'he trobat amb una obra que no ha deixat res absolutament dins meu. I que m'ha fet mirar el rellotge més d'una vegada per veure si s'acabava ja. 
És un triangle amorós. Cada matí el marit quan surt de casa, després de fer un petó a la seva dona, li pregunta amb absoluta normalitat si aquest dia hi anirà o no el seu amant. I ella li respon que sí. I així ell preveu arribar més tard. És un triangle amorós fantasiós, propi d'una parella que s'avorreix i necessita estímuls diferents per gaudir del sexe i de la seducció. 
No dic que no treballin bé, tot i que la veueta aflautada d'ella cansa una mica i tot plegat fa l'obra força lenta. 
Penso llegir-me l'obra. perquè sempre he gaudit i m'he divertit amb Pinter i és la primera vegada que surto desencisada del teatre. 
Recordeu però, que com sempre, és només la meva opinió. 



3 de maig de 2016

M'he llegit l'obra de teatre i és igual paraula a paraula. Per tant, bravo pels actors i mala nota a Pinter per aquesta obra. Com sempre, la meva opinió...

dijous, 19 de maig del 2016

El jardí dels déus


El jardí dels déus
de Gerald Durrell

Traducció: Jordi Arbonès

El Cercle de Viena

Maig de 2106


M'agrada Durrell i aquest és un encant de llibre! Els llegeixo quan ja sóc al llit i així m'adormo amb la dolçor i la música de les seves paraules. No tinc malsons, llegint en Durrell... 
L'any 1935 la senyora Durrell, vídua, amb els quatre fills es van instal·lar a l'illa grega de Corfú i s'hi van quedar quatre anys. El petit era en Gerry i tenia 10 anys quan hi va arribar. La casa, magnífica, amb jardí, servei i xòfer va servir al més petit de la casa com a refugi per qualsevol insecte o animaló que trobava per l'illa. Era amant dels animals i bon observador; es podia passar hores per observar un insecte o per veure sortir del cau un animal que seguia feia dies. Uns més que altres, tota la família acceptava aquesta invasió, ila mare sempre hi estava d'acord. 
La vida que duien era molt particular. En Gerry anava a classe amb un professor, en Kralefsky, també amant dels animals; però en el fons l'escola era la vida. Tenia plena llibertat per anar i venir, per agafar la barqueta i navegar, i ningú no controlava ningú. Els germans grans portaven una vida tranquil·la fent el que els venia de gust i, sobretot, organitzant festes i sopars pels amics que anaven a visitar-los. Amics que sovint eren amics d'amics, que ni els coneixien, però sempre eren personatges molt especials, hilarants, que feien que tothom s'ho passés bé o que fossin la diana de les seves bromes. 
En resum, passen coses, passa la vida, sempre explicada en primera persona pel Gerry, et distreu, et fa riure i és un plaer llegir-lo perquè està molt ben escrit i traduït! 

Diu en Durrell: Per a mi retrata una part molt important de la meva vida i allò que lamentablement sembla que els és negat a molts infants: una infantesa veritablement feliç i lluminosa. 
El que passa però, és que no sé si ara algú intentés viure i créixer durant quatre anys tal com explica en Durrell, el més segur és que seria denunciat i obligarien al nen a anar a una escola, a fer deures i, ni en broma!, tenir a casa la pila d'animalons que hi tenia... 

dimarts, 17 de maig del 2016

The art of the brick



The art of the brick

de Nathan Sawaya

Cúpula Las Arenas

17 de maig de 2016


Nathan Sawaya és un advocat de 42 anys que va néixer a Estats Units. Des del 5 anys que és un fan del Lego i un dia va decidir que li agradava més treballar amb aquestes petites peces que fer d'advocat. I ho va deixar tot i va començar la seva obra. Obra espectacular. 
El meu nét Sergi volia anar-hi i el vaig acompanyar. Ens ho vam passar tan bé que van recórrer tres vegades l'exposició. 
Les figures acostumen a ser grans, tot i que n'hi ha de totes mides. I cada escultura ve acompanyada per quatre ratlles on l'autor explica què significa i en quin moment i per quin motiu la va construir. ës bonic de llegir i el Sergi es va quedar amb un parell de frases que li van agradar molt. 


Aquí està, prou petit com perquè puguis sostenir-lo entre el polze i l'índex. Apropa'l a la llum. pots veure a través seu? Mira'l més de prop: què és? Doncs bé, ni més ni menys que art. Em dius què és per tu?  

Celebrem les diferències. Quina és la teva forma? I el teu color?
Quan els nens volen ser invisibles es tapen els ulls amb les mans i així no poden veure el món ni ser vistos. De vegades seguim usant aquest truc, fins i tot quan creixem.
Siguin els que siguin els teus desitjos ocults, sempre hi haurà mans que et retinguin. El repte en la vida és trobar força per escapar d'aquestes cadenes. Vaig crear aquesta escultura com a resposta a tots els que m'han dit "no" a la cara. He decidit allunyar-me d'aquestes persones.
Em vaig inspirar en una amiga que cantava. Ella era literalment "com la música mateixa".

Alguna vegada has tingut algun d'aquells dies en què dones tant de tu mateix que et sents com si et quedessis buit? O un d'aquells dies en què no importa quan facis, perquè sents que mai no acabaràs de fer-ho tot? Incomplete és el títol i representa la manifestació física hipotètica d'aquests sentiments.

També fa reproduccions de quadres, de pintures molt conegudes, i que si les mires de lluny creus veritablement que estàs veient la pintura original. 

El Crit, de Münch

El petó, de Klimt
Una altre cosa que fa és agafar una figura d'una pintura i fer-la en gran; i al mateix temps la figura copiada la fa en lego petit dins el quadre. 

 


No sé si un dia es cansarà de fer-ho però crec que val la pena fer cap a Las Arenas i veure l'exposició. I si hi podeu anar amb algun nét o néta molt millor! 


dilluns, 16 de maig del 2016

Parc Cervantes


Parc Cervantes

16 de maig de 2016


Com avui érem a Barcelona hem decidit anar a passejar una estona pel parc Cervantes, enmig de les roses. Llàstima no haver-ho fet una setmana abans! Les roses, encara precioses, començaven però a marcir-se. 
El parc era ple de goma gom! En ple pont de Pentecosta hi ha gent pertot. Als aeroports, a les carreteres, a la platja, a la muntanya, al barri gòtic, a la Rambla, a tots els parcs i carrers i jardins... 
M'agraden les roses. Molt. I en aquest parc n'hi ha de tots colors i classes. La que no hi he trobat és la que tenim a casa, al jardí, 


que a més de ser molt bonica de colors fa una olor esplèndida! Però varietat n'hem vist a bastament! 
Us deixo aquí una mostra de les moltes fotos que he fet! No en volia posar tantes però costa deixar-les a la carpeta de l'ordinador... N'hi ha moltes més!