El silenci abans de Bach

El silenci abans de Bach
Die Stille vor Bach

Cinema Verdi
30 de gener de 2008


Director: Pere Portabella

Guió: Pere Portabella,Carles Santos, Xavier Albertí

Diferent, genial. És una pel·lícula amb argument quasi inexistent. És plàstica. De primers plans.

La fotografia és molt bona, tal com dic amb molts primers plans que captiven.

No sé si em quedo amb els silencis o amb els sons. El silenci en el moment de caure una pianola a l'aigua, quan esperes el "xop!" i només hi ha el silenci total és absolutament impressionant, o el so de l'aigua del lavabo, després de rentar-se, quan sents el remolí que fa l'aigua al passar pel forat de l'aigüera.

Detalls inigualables, com el carnisser que embolica la carn amb partitures de Bach, l'invident que afina el piano -no perdre's el primer pla de la cara del gos, de la seva mirada-, uns camioners que fan concerts de música de cambra, o la "còpia" d'un quadre de Vermeer per retratar la dona i la casa on vivia en Bach.

Un altre detall que m'ha agradat és que la música no la representa per escoltar-la assegut en un sofà i amb els ulls tancats, sinó que es barreja amb la vida de cada dia, és la vida, i per això no dissimula els sons de la quotidianitat com el metro, un cavall, la tempesta o uns coberts que cauen a terra. Excel·lent i molt difícil coordinació de la música amb la "vida", especialment en l'episodi del cavall.

Diu un llibreter de vell: la música fa mal!, parlant de l'holocaust, quan van enviar músics a cantar nadales a les dones presoneres i elles sanglotaven tan fort que van arribar a ofegar la música, i demanaven per favor prou!, que les deixessin morir tal com estaven. I també diu: a Déu l'ha fet gran Bach.

La música pot fer mal o pot ser un bàlsam tranquil·litzador i harmoniós.

En aquest cas la música de Johann Sebastian Bach, i la de Felix Mendelssohn són magnífiques i et deixen ganes de seure i seguir escoltant-los. O d'escoltar-los fent la feina diària, amb el brogit del dia a dia...

Boscos endins

BOSCOS ENDINS

Teatre Victòria
24 de gener de 2008

Música i lletra: Stephen Sondheim
Llibret: James Lapine
Traducció i adaptació: Joan Vives i Joan Lluís Bozzo
Direcció: Joan Lluís Bozzo
Producció: Dagoll Dagom

Actors: Ferran Frauca (narrador), Gisela, Marc Pujol, Josep Maria Gimeno, Anabel Totusaus, Clara del Ruste, Anna i Laura Ventura, Teresa Vallicrosa, Anna Moliner, Mone, Sergi Albert, Maria del Mar Maestu, Ferran Castells i Carlos Gramaje

Entrellaçant històries i personatges dels contes fantàstics de tots els temps, Sondheim i Lapine creen un nou conte, un conte de contes, on talent musical i literari s'uneixen per oferir una bella lliçó sobre el difícil trànsit de la infància a la maduresa i la necessitat de buscar, "Boscos endins", el camí cap a la felicitat.
Josep Lluís Bozzo
Dagoll Dagom

Vet aquí que una vegada...
Musical entretingut i original com acostuma a presentar-nos Dagoll Dagom. A la primera part ens presenta quatre contes clàssics dels germans Grimm afegint-hi una parella de forners al conte de Rapunzel. Barreja els quatre contes amb molta gràcia i els fa parlar dient el que pensen i no només el que diu el conte original. Més que explicar el conte, reflexiona de manera irònica i poètica sobre els desitjos dels adults i el que fem per aconseguir-los, de manera que tots ens hi podem trobar reflectits en un moment o altre.
A la segona part ens expliquen el que passa després del "... i van ser molt feliços i van menjar anissos". Llavors veiem com el príncep de la Ventafocs se'n va a despertar a la Bella Dorment, o el seu germà deixa a la Rapunzel per anar a buscar la Blancaneus, o a tots buscant al Jan de les mongetes per entregar-lo a la Ogressa i salvar així la pròpia vida.
Tots devenen egoistes i busquen el seu propi bé oblidant-se dels altres. Al final, però, acaben feliços i menjant anissos!
L’espectacle combina la innocència dels contes de fades tradicionals, la màgia i el misteri del bosc, amb els conceptes de moralitat del món adult.
Canten molt bé i les cançons són encomanadisses. I a més s'entén el que diuen! Sembla que ja n´hi ha un parell força conegudes.
Tant com li agrada al Jaume barrejar contes quan els explica als néts, aquesta obra li ha donat força idees!

Esmorzar de Reis amb xocolata

ESMORZAR DE REIS

XOCOLATA AMB NATA

6 de gener de 2008

Un any més hem seguit amb la tradició de l'esmorzar de Reis.

Cap a les 11 van arribant fills i néts i sogra -els que poden- i després d'obrir els regals que els Reis han portat als qui han estat bons minyons ens entaulem per esmorzar. Xocolata amb nata, el típic "suís", amb xurros, ensaïmades, melindros o el que hi hagi aquell any.

Els nens poc que pensen en menjar, perquè es dediquen més a muntar joguines i a escampar-les per terra, però fills i joves, l'Olga, i en Jaume i jo ens llepem els dits sucant en la xocolata. I cada any diem el mateix: Està boníssima!!!! I un cop a l'any no pot fer gaire mal....

I així, a poc a poquet, s'acaben les festes de Nadal i se'n van de puntetes.... fins a l'any que vé!

Fa mil anys que sóc aquí

FA MIL ANYS QUE SÓC AQUÍ

de Mariolina Venezia

Premi Campiello 2007

Premi Llibreter 2007

Traducció d'Anna Casassas

Edicions La Campana

És la història de cinc generacions d'una família al sud d'Itàlia. Tenen el paper primordial les dones; els homes són una mica els comparses. Són cinc dones amb molt de caràcter, molt diferents les cinc, però que a la vellesa totes s'assemblen entre elles.

Diuen d'aquest llibre que és un exemple de "l'art de narrar" fent referència a Carlo Levi o García Márquez. Crec que és excessiu.

L'autora barreja passat, present i futur per una banda i, al mateix temps fantasies i realitat. Molt rica en vocabulari i sovint poètica, la llegeixes amb plaer tot i que a mi, personalment, se m'ha fet una mica feixuga en algun capítol per massa barreja de personatges i èpoques.

Cal destacar l'excel.lent traducció de l'Anna Casasssas, tot i la dificultat de l'obra pel ric vocabulari i enravessades explicacions.

Perquè en tingueu una petita idea us deixo amb les primeres frases del llibre:
Hi havia dies que s'alçava un vent de colors que aixecava la pols i tot començava a llevar com la pasta del pa sota la flassada. Tornaven els fets que ja havien passat i els que encara havien de venir es feien visibles. Aquells dies els corrents d'aire sota les portes semblaven rialletes d'infants no nascuts, s'entortolligaven als turmells de les dones amb llaços impalpables i les feien empassegar. Petaven els vidres de les finestres. La llet quallava a les galledes. Els homes es posaven la roba que no tocava i les nenes es tornaven dones.