peixos
peixos
de Eva Baltasar
Club Editor
Abril 2026
Eva Baltasar de nou... Permagel, Mamut, Boulder, Ocàs i fascinació... Escriu bé i deixa frases molt fortes i profundes. No sé si les parelles que protagonitzen la història fossin d'un noi i una noia en comptes de dues noies els llibres tindrien tant d'èxit. Però potser sí. Perquè els sentiments i les situacions poden passar en qualsevol tipus de parella i són ben reals. Potser em sobra, ja ho he dit altres vegades parlant de les seves altres novel·les, una mica de sexe... N'hi ha molt!
Aquesta vegada parla d'una història d'amor. Complicada i addictiva. Ella no n'és conscient del tot, però al final reconeix que ja el primer dia va veure com acabaria. És una parella desigual i a ella li toca la part subordinada. La necessita, gaudeix, i encara que no sempre passa el que ella vol sempre hi torna. L'altra, la Victòria, és més gran i necessita tenir una amant subjecta a ell, que en depengui, que faci el que ella vol i quan vol. I sempre passa tot quan ella té ja té l'alcohol que necessita dins. Et quedes amb les ganes de saber la vida de la Victòria abans de conèixer a la protagonista. Què devia viure i què li devia passar? Una vida desfeta i mal assumida...
No puc dir si és millor o pitjor que les altres. Quan l'he començat he pensat que no m'agradava. Després hi veig dues vides lligades que es van separant amb violència i dolor. Com s'adona de l'addicció que li provoca aquest amor i com ho tracta. És interessant... Totes les reflexions que es fa la noia val la pena llegir-les a poc a poc. Potser altres novel·les d'ella tenen una història d'amor però també un tema de fons interessant. Però també és interessant aquest...
Llegiu-la i opineu...
Ara que escric és quan m'adono que aquella sensació, un desassossec cabdellat, un esglai dins de clofolla, amb la seva incredulitat i el seu crit, allò que va instaurar-se en mi des que vaig conèixer la Victòria i que defineixo sobretot com a inquietud, no és una cosa meva, venia d'ella. Vivia en ella i me la va traspassar. Me la va enfonsar i era seva. I malgrat tot ella no se'n va desfer.
No deixa de mirar-me i, per primera vegada en tot el nostre amor, no vull ser aquí, amb ella.
Dinaré amb ella. Esperaré que vingui a mi, que sorgeixi de l'alcohol com una Venus de l'onada, altiva i distant, gelosa i saberuda, i llavors l'hi diré. No em cal que entengui res, només que ho sàpiga. Borratxa, ho sabrà.
