Kambirí

 

Kambirí
de Lluís Prats

Estrella Polar

agost 2026

Me l'ha deixat la néta del meu germà, la Núria, que té 12 anys. T'agradarà, em va dir. 

I sí que m'ha agradat. I sobretot m'he quedat amb una molt bona impressió dels nens i nenes llegidors d'aquesta edat. El llibre no és fàcil, podria cansar a un nen o nena de 12 anys perquè  està ple de noms geogràfics i noms de persones que et farien buscar en un atles cada vegada. I a ella li va agradar tant que me'l va portar, segura que a mi també m'agradaria. Gràcies Núria!

La Kambiri és una nena de Tessi, Mali, de pocs mesos d'edat i  la seva mare Alika.

La darrera d'arribar a la sorra és una noia esvelta com la tija d'un gladiol. Es diu Alika Touré. la més bella. Fa vuit hores que camina però encara ho fa com una princesa. La seva cintura es balandreja com si ballés la dansa de la Kakilambe al festival de primavera del seu Tessi natal. De l'esquena li penja un farcellet lleuger com un saquet de farina. A dins, hi dorm la Kambirí. Anava a Mirà, a retrobar-se amb el seu home, el Salif Touré, l'home d'espatlles amples i mans de ferro. El Salif havia travessat el mar i havia arribat a un lloc on la gent menjava tres cops al dia i l'aigua era tan fresca que no feia sortir cucs a la panxa. 

L'Alika mor a la llanxa i quan arriben a Lampedusa els atén el metge, Niccolo Salviati, que no es pot resistir als ullets de la nena i l'adopta temporalment esperant trobar el pare. Tot el poble adopta la nena, Tots col·laboren i la nena creix i és feliç. Al cap dels anys un dia aconsegueixen trobar al pare... 

El nom Kabirí vol dir, en bambara, "permeteu-me que m'uneixi a aquesta família".

És un llibre bonic de llegir i que fa veure la immensa desgràcia d'aquesta gent que fan tants quilòmetres a peu, que paguen una bestiesa a les màfies i que intenten entrar a Europa per trobar una vida millor, I tants que queden pel camí... I també tanta bona gent que intenta ajudar-los, els comprèn i intenten fer alguna cosa per a ells. Tots podem ser un dia immigrants... Els nostres pares, els nostres avis... van ser també immigrants un dia. Sense pateres però a peu o sense res més que el que portaves a sobre... 

A prueba de fuego

 

A prueba de fuego
de Javier Moro

ESPASA

Agost 2026

Ja havia llegit llibres d'aquest autor. Senderos de libertad i El pié de Jaipur abans de començar aquest blog i Pasión india fa uns anys... Tots m'han agradat molt! Cada un en el seu estil. 

L'autor té una manera d'explicar-se  que et produeix addicció i no pots deixar el llibre. I sobretot tracta temes interessants i que sovint jo no conec... 

Aquest últim m'ha agradat molt també. És una biografia de Rafael Guastavino, un arquitecte valencià que va estudiar i viure a Barcelona i per motius  personals va haver de marxar a EEUU, a New York sobretot. Guastavino viu l'arquitectura, és tot per a ell. Treballa amb el que després es dirà Volta Catalana. I també amb una barreja de materials que fan que les seves estructures siguin ignífugues. I ho demostra. I treballa molt . Amb ell viu el seu fill petit, que és el narrador de la història, també arquitecte, que s'assembla molt al seu pare i acaba posant un Junior darrere el seu nom per no confondre els treballs d'un i altre. 

A Catalunya recordo el teatre la Massa de Vilassar,  l'Escola Industrial, la Casa Orlandai  i a New York i Boston molts i molts edificis, estacions de metro, esglésies... Alguns d'ells són la Cúpula de l'Església  de la Santíssima Trinitat a New York, l'estació de metro City Hall d'una bellesa extraordinària, avui en desús, només oberta com a visita turística, la casa de l'elefant al zoo  del Bronx .... i més i més... A mida que anava llegint buscava per internet els edificis que feien i és una meravella. 

Me n'adono de la meva ignorància al no saber res d'aquest arquitecte. Important i amb una vida molt difícil i interessant. Dones, fills, i una obsessió: l'arquitectura. 

Llegiu-lo

La família Martin

 La família Martin

de David Foenkinos

edicions 62

Agost 2026

Obra curiosa. El narrador és un escriptor que es troba en un moment buit d'inspiració. No sap sobre què escriure. I se li acudeix que el millor seria sortir al carrer i parlar amb la primera persona que es trobés. Si aconsegueix que li expliqui alguna cosa de la seva vida pot ser el tema de la novel·la. I això fa. La primera persona és una velleta que va carregada amb dues bosses. L'atura i li comenta la seva idea. I la convida a un cafè per parlar. Però ella, encantada amb la idea, el fa pujar a casa seva perquè diu que porta coses pel congelador... Allà comença la xerrada.

La velleta es diu Madeleine Tricot, és vídua del René i té dues filles. Una lluny de casa i l'altra al costat que passa cada dia a veure-la. Les dues germanes no es parlen fa anys... Parlant del René, del marit, diu que sí que n'estava enamorada, però res semblant al seu primer amor. I parlant així els troba la filla, la Valérie, casada i amb dos fills adolescents. 

L'escriptor pensa que el millor seria parlar amb tots els membres de la família i és així com entra a la vida dels Tricot. I parlant amb un i altre van sortint coses, problemes, i ell estant al mig, només amb la seva presència, acaba modificant el curs de les coses. 

Comèdia d'estiu, res de l'altre món, ben escrita però que no m'ha deixat cap petjada per recordar. Potser només la confiança innata de la Madeleine deixant pujar aquell home aquell dia i obrint-se a ell com ho fa. Potser la necessitat de parlar i que l'escoltin... 

Una mare

 

Una mare
de Alejandro Palomas

Columna

Agost 2026

L'Amàlia té 65 anys i està divorciada. Aquest any ha aconseguit reunir els tres fills i al seu germà per la nit de fi d'any. Està molt contenta. 

Això seria una reacció i una vivència normal en qualsevol família però aquí vivim motes vides alhora, molts silencis, molts buits...

Ella sembla beneitona, sobretot al començament del llibre, però és una mare que estima els fills amb bogeria i endevina, sap, què passa en la vida de cada un d'ells. I sap reaccionar com a mare en cada ocasió. 

Un fill, el Fer, acaba de patir l'abandó de la seva parella, el Sergi. La Sílvia, la dura de la família, es troba de cop sense parella i sense feina, la petita Emma viu amb un dol accentuat i interioritzat que la limita completament, la mort de la Sara, la seva parella. I ara està amb l'Olga, estan embarassades, però no ha fet net de la mort de la Sara. El germà de l'Amàlia s'inventa mil històries per fer veure que la vida li va molt bé i que és feliç però ell només espera el 31 de desembre per estar amb tota la família. 

La mare troba recursos per ajudar a tots, amb carinyo, dient coses en el moment oportú tot i que sembli que no hi és tota, que no escolta. La cadira de les absències és un exemple... 

L'acció de la novel·la transcorre durant el sopar de fi d'any. Allà va sortint tot, de mica en mica... Aquella mare que els fills veien que havien de cuidar com una nena resulta ser el pal de la família i que veu més clar que ningú els problemes de cada família. 

El començament del llibre em va semblar que no era massa cosa. un llibre per passar unes hores a l'estiu, però resulta un llibre força interessant i amb personatges molt reals. Inclòs el record de l'àvia Esther...