divendres, 30 d’agost de 2019

La flor púrpura


La flor púrpura
de Chimamanda Ngozi Adichie

Literatura Random House

Agost 2019

Molt bo! Ja havia llegit Americanah de la mateix autora i em va agradar molt. És un estil fresc, que llegeixes de manera molt agradable, però en canvi el tema és profund, important i t'atrapa. 
En aquest llibre trobem una família que viuen a Enugu, Nigèria. La Kambili té 15 anys i el seu germà Jaja en té 16. La història l'explica la Kambili. 
El seu pare, persona molt reconeguda a Enugu, important home de negocis, es va convertir al catolicisme i porta la religió a extrems d'un fanatisme intolerable. Tot i ser una excel·lent persona, que ajuda tothom, paga escola i menjar a famílies que no poden, a casa seva vol una austeritat i un ordre fora de mida. I els càstigs són corporals, tant per la dona com pels fills. Plorant els pega "pel seu bé"...  La Kambili estima el pare i procura fer-ho tot com ell vol perquè no l'hagi de castigar. La mare calla... i els cura i els mima quan el pare ha acabat. 
Un dia van a casa la germana del pare, la tia Ifeoma i hi passen uns dies. Descobreixen llavors una vida familiar alegre, on tothom parla i diu el que li sembla, on es riu a tothora encara que el menjar no arribi per tots.. Coneixen i conviuen amb el seu avi, el pare del seu pare, que ells només veien un dia a l'any deu minuts i tenien prohibit menjar res a casa d'ell perquè era pagà...  I quan tornen a cas les coses ja no són el mateix. La tensió augmenta
La Kambili parla de tota la família i més o menys els entens a tots en el seu paper i lloc. Hi ha però dues persones que em fan pensar força. Una és el pare; com pot haver passat de les seves creences antigues però familiars, ancestrals, a un catolicisme que fa que no vulgui ni veure el pare perquè és pagà, i que porta a la família amb unes normes tan estrictes? Alguna cosa li devia passar i no s'ha dit, o no la he sabut veure...
L'altre personatge és en Jaja. La Kambili en parla només com a germà que l'acompanya, que s'entenen amb la mirada... però no sabem ni què pensa ni com fa el canvi, ni perquè fa les coses com les fa. Penso que a la Kambili aquí se la veu poc madura al costat del germà, més aferrada a la família i a la tradició, i que potser no vol, inconscientment, pensar en aquest "altre" germà...
És una història de lligams familiars, de repressió i de intentar entendre el món on viuen aquests dos adolescents i com se'n poden sortir. Però no és un relat que et faci mal; és tendre i entenedor... 

diumenge, 18 d’agost de 2019

Aquest deu ser el lloc


Aquest deu ser el lloc
de Maggie O'Farrell

l'altra editorial

Agost 2019


En Daniel és un home divorciat amb dos fills que gairebé no veu mai. Un dia, i de manera fortuïta es troba la Claudette, amb un fill, l'Ari. La Claudette és una actriu de cinema que va fugir, es va amagar, perquè no suportava el control continu de la seva vida i la falta d'espais de llibertat, d'espai per a ella. Vivia apartada del món, en una casa solitària, i l'últim que volia era que algú la trobés. Amb en Daniel s'hi troba bé i formen una parella poc convencional. I tenen dos fills. Tenen una relació tempestuosa i apassionada, sovint amb desavinences. Tot funciona raonablement bé fins que un dia en Daniel troba notícies d'una antiga novia seva. Una noia que li porta molts records i un remordiment molt gran. Vol saber què va passar amb aquesta noia des que ell la va deixar i això malmet definitivament la poca estabilitat de la parella. I ell s'abandona i beu i fuma... 
Més tard el seu fill gran, el Niall, li proposa un viatge especial. Vol intentar que el seu pare es recuperi. Allà una dona que també viatja per motius especials li diu una frase que m'ha quedat gravada i que ajuda al Daniel a recuperar la seva vida. 
"-S'ha de prendre les pastilles tal com ha promès. Tornar a aixecar-se, demostrar al món que ha canviat. Tinc raó?
-Potser sí.
-I després, només després, ha d'anar allà on sigui aquesta Claudette i assegurar-se que el veu en la seva nova versió corregida. Estiri´s a la porta d'entrada de casa seva, si cal. No marxi fins que hagi captat la seva atenció. I quan ho hagi aconseguit digui-l'hi. 
-Dir-li què?
-El que li hauria agradat dir-li fa anys, quan encara estava sencer. Tinc la teoria que els matrimonis s'acaben no pas per culpa d'una cosa dita sinó pe culpa d'una cosa no dita. L'únic que ha de fer ara és descobrir quina cosa és. 
-Ja està?
-No m'ha sentit?No és tan evident. Necessitarà fortalesa i coratge, determinació i perspicàcia. Serà difícil. Serà una lluita. Però no tinc cap dubte que se'n pot sortir. 
-No ho sé -murmura-. La Claudette no és precisament fàcil de doblegar.
-És clar que no. No valdria la pena, si ho fos. No li sembla?
Lluitar fins al final si veritablement val la pena...  Ho hauríem de tenir sempre en compte.
Maggie O'Farrrell té un estil especial d'escriure que sovint et costa entrar-hi però quan ja hi ets dins no el pots deixar.