dilluns, 31 de maig de 2021

Gina

 


Gina
de Maria Climent

Club de lectura Santa Eulàlia de Ronçana

l'altra editorial

Maig 2021


Entre que és una primera novel·la i que el començament no em va captivar vaig pensar que devia ser una novel·leta d'aquestes d'ara que no et diuen res de nou. Però de seguida me'n vaig adonar que estava davant un gran llibre. 
Vaig llegir sobre l'autora i vaig saber que li havien diagnosticat esclerosis múltiple, com a la Gina de la novel·la, i que ella també era del Delta, de Masdenverge, i sobretot una gràcia de l'obra, que per a mi la fa més valuosa encara, és que està escrita en ebrenc. 
Comença amb una Gina de 8 anys que passa els estius al Delta a casa els avis. El Delta serà sempre casa seva, el seu refugi, la tornada... Allà coneix primer l'Helène i després a l'Elisabeth, aquesta serà sempre la seva companya, la seva amiga, encara que passin anys sense veure's. 
La Gina és una nena, i serà una noia, una dona, amb falta d'autoestima, plena de dubtes, i culpabilitzant.se de tot el que diu o pensa. Als 19 anys comença a anar a una psicoterapeuta, la Franziska, alemanya, que l'ajuda molt. Li dóna les eines per superar les seves mancances i les frases que li diu ella les reté i l'ajuden en la seva vida adulta. Passa 2 anys amb ella i la retroba ja gran. 
Va coneixent nois, homes, però mai troba la persona adequada. Un dia té uns dolors poc corrents i li diagnostiquen esclerosis múltiple. Aquí veus les seves reaccions i intueixes a l'autora asseguda al despatx del metge escoltant i parlant. Són d'una naturalitat que només pot donar una persona que ho ha viscut.
Una característica de la Gina és que personifica els seus estats d'ànims. La por, l'ansietat, prenen forma humana, es fiquen amb ella al llit, se li abracen... Això l'ajuda a identificar-les i sap, en el fons, que si ha de conviure amb alguna d'elles millor fer-li un lloc a la teva vida i no preocupar-te'n més. 

La tristesa se t'assenta a la vora del llit cada dematí i pinta núvols al paisatge. La tristesa et pronuncia a l'orella una paraula impecable, te repeteix un desig prenyat de bons propòsits i, en canvi, te planta un buit al ventre com una casa de pagès, com una cambra buida, com un crit en el buit molt sord. A la tristesa no li has d'entregar sencera la vida, només li has de fer lloc a tots els espais de la casa, com un més de la família o com un company de pis imbècil i inevitable, que has de mirar d'estimar, perquè la tristesa existeix igual que tu. I viu en un silenci brutal. Però sabeu què: a la tristesa se l'ha d'examinar molt a fons, molt a fons. No fos cas que un dia passés a la vora una alegria i no sabéssem reconèixer. 
La culpa es va posar el pijama i va jeure al meu costat i se'm va abraçar gairebé ofegant-me el coll aquella nit en què el Fran no hi era, i el victimisme es va abaixar la bragueta i se'm va posar dret a l'altra costat del llit , des d'on em va agafar el cap amb una mà grandíssima i violenta perquè li fes una mamada a la força abans d'anar-se'n amb una altra. 

Moltes persones influeixen en la seva vida, són part de la seva història en diferents moments, el pis d'estudiants a Gràcia, la relació amb en Fran, les anades a Paris, la Lucia, l'Elisabeth, i  finalment l'escapada a Dinamarca on pren la més ferma i decidida decisió que la farà viure tranquil·la i feliç. 
El que m'agrada de la Gina és el seu afany de superació. Tot el que ella pot aconseguir amb esforç ho aconseguirà. Sap que és capaç de fer-ho. Per això es troba tan perduda quan vol quedar prenyada i no ho aconsegueix. Què més pot fer? No pot fer res... 
Tot el que li diu la Franziska li queda en el subconscient i l surt quan ho necessita. Va trobar la persona adequada. 
El tipus de relació que estableix amb l'Elisabeth és curiós. Ella diu que no li agraden les dones, que no és lesbiana, i sobretot ho veu i se n'adona quan va a Dinamarca, però a l'Elisabeth té ganes de besar-la... I quan una a altre, o amb la Franziska,  s'expliquen la sensació d'enamorament diferent d'enamorar-se d'un home o una dona és d'una delicadesa i harmonia  delicioses. 
Hi ha una cosa que trobo a faltar. La Gina passa per molts mal moments, sobretot els dos anys que passa sola en un piset de Gràcia, amb una depressió que aconsegueix superar gràcies a alguna frase, alguna paraula, dita per alguna persona especial, i per la seva voluntat que l'ajuda a sortir del pou. Durant tot aquest temps la Gina té un pare, una mare i una germana, i no fan acte de presència o ella, perquè no hi dóna importància, no ho comenta. I no està malament amb cap d'ells. quina mare, quina germana, abandona la filla en moments de dolor? La mare havia de saber que la Gina estava sola, que no estava bé... No ho entenc... 
Deixo aquí frases que voldria recordar, frases dites per la Franziska, o per la Gina... No són spoiler, senzillament m'agrada tenir-les a mà per recordar detalls del llibre. 

La primera vegada que vaig decidir anar a psicoteràpia tenia 19 anys. Així vaig conèixer la Franziska, la meua psicoterapeuta. Ho vaig decidir perquè vivia turmentada pel repte de viure. I això que la vida em somreia com somriuen los xiquets amb una pilota de platja.
Les pors eren, podríem dir-ho així, lo fil conductor del meu dia a dia: la por d'estimar la persona la persona equivocada. Sobretot això. Imagina't acabar-te cassant amb qui no toca. Com en pots estar segura? La por de perdre el temps -lo temps, valga'm déu, la cursa que saps que tens perduda abans de començar-, la por de provar les drogues i la por de no provar-les. La por de decebre, la por del ridícul, del rebuig, la por de posar-me en risc, la por d'avorrir-me, la por de passar per la vida sense haver viscut. Com veieu, tots pors de mentida. Les pors felices. 

Què has après? -La Franziska sempre em feia treure alguna conclusió de tot.
-Que m'encanta viatjar sola, ho acabo de descobrir. Que no et coneix ningú, i no has de fer el que volen els altres, no has de donar explicacions. Vaig sentir una llibertat total. Crec que anar-se'n sola de viatge és una cosa que s'hauria d'ensenyar a l'institut, fer-ho obligat coma assignatura troncal. És una manera brutal de ser tu. Diria que hai après que sempre més, quan estigue perduda a la vida, tornaré a viatjar sola, sense mapes ni bitllet de tornada. 

-No puc continuar treballant aquí. Tinc la sensació que us estic regalant moltes hores de la meua vida, que entenc que és el vostre negoci i que per a vosaltres és normal, però la meua vida està sent una merda i passar-me-la aquí dins no m'ajuda. No puc deixar que tot segueixi igual, però pitjor. No puc continuar treballant aquí com si no hagués passat res. Comprendreu que no vulgui passar les hores d'esta vida curta i absurda aquí.  -Ho van comprendre, i tant que sí. Després vaig anar a casa i, mentre el Fran estava assajant per a un bolo que tenia aquell cap de setmana, vaig fer una maleta i vaig escriure-li una nota: "Perdona'm. M'he perdut no sé en quin pou, no sóc feliç, i això no anirà bé si un dels dos no està bé. Vull estar sola perquè no m'aguanto ni jo. Perdona'm. T'estimo. T'estime. T'estim". 

El dia que la gata se'm va llançar com una energúmena a la cara per esgarrapar-me el front, vaig sortir d'aquella vaig sortir d'aquella casa per anar-me'n a la meua. Em vaig passar la nit pensant i vaig arribar a la conclusió que la gata pútida aquella, lluny d'odiar-me, m'era aliada: estava intentant dir-me alguna cosa, en concret, que fugís del seu costat, que no fes anar per allà la meua vida. I l'endemà al matí vaig decidir que no veuria més aquell home.  
Saps què? -li diu la Franziska- Si tu has interpretat això és perquè estaves esperant un motiu, una explicació, per fugir de l'amo de la gata, així que ben vist. 

No et preparis per al pitjor. No serveix per res.

Cada vegada estic més convençuda que les converses curen. Que les dones xerrem entre natros sense més fi que xerrar, per buidar-nos d'angoixa, per l'alegria de saber de l'altra. La majoria d'homes, no. O no tant. Ells quan parlen és o bé per compromís, que s'haiguen trobat al carrer per casualitat i llavors s'expliquen la vida a manera de telegrama, com una espècie de convenció social, o bé per arribar a un fi. Per a les dones xerrar és el fi. Després d'explicar les penes a una amiga que saps que t'escolta, tens menys pesar a l'ànima. 

Sent el buit. Aguanta't! Un dia se'm va acudir respondre a la Franziska que em sentia com si l'estómac estigués essent xuclat cap endins a manera de forat negre i que, darrere l'estómac hi anava tota jo. Al buit de l'estómac, t'hi afrontes de cara!, em cridava coses així. La por, la mires als ulls fins que deixa de fer por, m'entens?! 

Tu, ja n'hi ha prou de lamentar-se, reprèn la vida! -em va cridar mentre jo m'allunyava una mica més valenta, una mica més gran, una mica més feliç.
Ja n'hi ha prou de lamentar-se. Duia esta frase enganxada al clatell des de la nit que mos vam acomiadar. 
Prou de lamentar-se. Una única frase de l'Elisabeth m'havia canviat l'actitud. Que de vegades no és la frase, sinó qui te la diu. Ara ja n'havia après la lliçó, només temia que la vida no em tornés a posar l'Elisabeth al davant.

Vaig fer arbres de precisió i tot sota la premissa què-és-el-pitjor-que-pot-passar, tal com m'havia ensenyat la Franziska. Tot i que més tard vaig llegir un llibre de ciència que assegura que les decisions les prenem abans que res amb el cor i després cerquem tot de raonaments que les justifiquen per fer-mos creure que les hem preses amb lo cap. 

La Franziska anys enrere tenia raó: Te'n vas al futur, te'n vas a viure vides que de moment no són i no saps si mai seran. Quina és la realitat ara? Com et sents, ara? Pots saber com et sentiràs demà? I el mes que ve? I ara, què tens i què vols? Ets el que penses o ets el que fas? Totes aquestes preguntes que ella em va inocular durant sessions i sessions de psicoteràpia m'anaven aflorant amb molta força aquells dies.
I sempre aquest per de no estimar-te. De deixar-te per a l'últim, deixar que alguna altra persona diferent de tu tingui un control capaç de destruir-te. 

Posa't crema!, me cridava amb aquell accent brusc i els seus ulls de color verd violeta fora de si. Que és una manera d'acariciar-te, de donar-te importància, ho entens? Encara que no et vingui de gust o no et sembli rellevant, ho és! A estimar-te, n'aprendràs posant-te crema! I allà em teníeu, adés i ara, untant-me la cara sense ganes amb la fe llunyana que allò fos l'inici de l'autoamor. 

Sempre vindrà algú, i estigues preparada perquè és molt probable que aquest algú sigui algú que t'estima i molt, a dir-te que no podràs. No se n'adonarà però estarà intentant sabotejar-te per si de cas no pots. La teva resposta, i això grava-t'ho amb sang, sempre ha de ser la mateixa: potser no puc, però potser sí. Tu contesta'ls que no seràs tu qui et diguis que no podràs fer una cosa abans d'intentar-la. Perquè imagina't si sí que pots i l'has deixat de fer pensant que no podies. Pot ser que deixis de fer una cosa perquè no et vingui de gust, et faci mandra, fàstic, vagi en contra dels teus principis, perquè et violenti, però per si de cas no la pots fer? Mai, això ja t'ho dirà la vida. L'únic que necessites de la gent que t'estima és que et digui endavant, si no hi arribes, t'ajudaré. 

Me n'adono que he posat moltes coses de la Franziska. És que cre que si la Gina se'n va sortir de tot va ser gràcies a aquesta persona que va saber donar-li les eines per sortir-se'n i la confiança  en ella mateixa. I aixó és molt, molt, important! 

dilluns, 24 de maig de 2021

Una sala plena de cors trencats

 


Una sala plena de cors trencats
d'Anne Tyler

Proa

Maig 2021


Ja havia llegit un parell de llibres d'Anne Tyler, La dansa del rellotge i Reunión en el restaurante Nostalgia. Els dos em van agradar tot i que l'estil costa una mica d'agafar. Aquest tercer llibre també m'ha agradat però potser eren millor els altres. 
És un llibre que, com dic sovint, si després en pogués parlar amb algú en trauria més coses. Perquè el llibre és bo, retrata molt bé un personatge, en Micah, que potser no és tan estrany com sembla, potser és més corrent del que pensem. 
En Micah és el fill petit d'una família senzilla i és l'únic que va a la Universitat. Però té una gran decepció, va canviant de carrera, acaba amb informàtica i deixa la carrera a l'últim curs per muntar un negoci amb un company que dura molt poc per desavinences. Llavors decideix convertir-se en el Informaniàtic, l'home que va a les cases a solucionar els problemes informàtics de la gent, sobretot gent gran. Ja té més de 40 anys i ha tingut algunes novies, però mai ha acabat amb cap d'elles. Ara surt amb la Cass, una mestre de petits amb qui es troba molt a gust, però se n'adona que alguna cosa no funciona. Amb la família s'hi reuneix de tant en tant. S'estimen i el volen però són ta diferents que li costa anar-hi sovint. 
Un dia es presenta a casa seva un noi adolescent, fill d'una antiga novia. No sap perquè ha fugit de casa seva però el noi li demana sopar i dormir a casa seva. Quan aconsegueix que es trobin la mare i el fill, en Micah té una conversa amb la Lorna, la mare, que reflecteix força bé el que passa pel cap d'en Micah, el seu problema.
Li pregunta a la Lorna:
-Saps què és el que fa que repugni a les dones?
-Que repugnes a les dones? Tu no repugnes a les dones!
-Al final sí -va dir-. Sembla que d'entrada les coses vagin perfecte, però després... No m'explico què passa. Em comencen a mirar de reüll. Comencen a semblar com absents. És com si de cop i volta recordessin que preferirien estar en un altre lloc. 
-No em puc imaginar que això pugui ser veritat -li va dir ella.
-En el teu cas, ho va ser -va dir en Micah.
-Jo! no vaig ser jo, qui va trencar!
En Micah té una vida de color gris, metòdic, ordenat, potser un pèl egoista de cara a les parelles, de no intentar saber què volen o què pensen... I quan deixen córrer la relació en el fons sent un alleujament molt gros. Por a una relació estable? Massa anys vivint sol?...  Quan el noi i la Lorna se'n van i torna a quedar-se sol sembla que decaigui. No s'afaita, no té l'ordre que tenia a la casa, menja dret i amb desgana. Tot sembla que hagi d'acabar de mala manera. Però potser el fet de trobar-se amb aquell noi adolescent i de parlar amb la Lorna fa que reaccioni a la seva manera i pugui tornar a trobar el camí, encarrilar la seva vida.  
Fent ara el resum me n'adono que m'ha agradat més del que pensava... 



dissabte, 22 de maig de 2021

Animal de bosc

 


Animal de bosc
de Joan Margarit  -inèdit-

Proa Ossa Menor

Maig 2021


Acaba de sortir, aquest mes, aquest petit llibre de poemes inèdits de Joan Margarit, poeta i arquitecte, mort el 16 de febrer d'enguany. Casat amb Mariona Ribalta li dedica quasi tots els poemes d'aquest llibre anomenant-la Raquel. Són poemes que parlen de la vellesa, de la mort i de l'amor. 
Com tots els llibres de poemes s'ha de llegir a poc a poc i si pot ser en veu alta. Llegir.ne un, tancar el llibre, pensar-hi, rellegir-lo... 
Us en poso un parell, o més, que m'han agradat ja d'entrada. I un d'un altre poemari i que m'agrada molt. 

Record d'un camp

Era una vinya antiga al peu d'un marge
cobert per un desordre d'esbarzers i bardisses.
En netejar-lo, va quedar a la vista
-alt i segur- un mur de pedra en sec.
Transmetia bellesa i veritat,
igual que un bon poema,
perquè, per dir el que saps, calen els anys:
esperar que es confonguin els records
amb nosaltres mateixos.
Com aquell mur tan fort de pedra en sec,
necessitem un temps pel nostre assentament.
Llavors és quan ser vell té avantatges:
podem ser forts i clars, igual que el mur,
i no ignorar la mort, perquè ignorar-la
és no haver entès la vida.

L'última intimitat

Quan em rento les mans penso en el simbolisme
tan poderós que té un acte tan senzill.
Unes mans que s'estimen i treballen,
que són com tu i jo, que gairebé
fa els mateixos anys que elles que estem junts. 
Quan falti un dels dos,
l'altre, a les seves mans, començarà a sentir
això que, en aparença, haurà perdut.
Mentre hi hagi unes mans, hi serem junts els dos.
L'última intimitat, no imaginada mai.

La cuina

La finestra, tancada amb dues fulles,
dóna a peu de carrer. Durant l'hivern,
tenim el llum encès al matí fosc
i els qui passen ens veuen esmorzar. 
Més tard, si fa bon dia, un raig de sol
escriu un bell record damunt la taula:
el de nosaltres dos entre les altres veus,
primer de criatures; després les dues noies
i el noi, tantes converses i rialles. 
També tu i jo parlant
a la cuina, de nit, mentre ells dormien.
La por al que podia estar venint
i va acabar arribant.
Aquells matins de sol, les nits tranquil·les,
com si encara ens miressin els seus ulls.
Ara no hi ha camins que arribin des d'allí.
No hi ha camins, però no estem perduts. 

La muntanya més alta     -últim poema del llibre, abans de morir...-

Els animals de bosc l'estem buscant
però ens malfiem sempre de mirar massa amunt.
No conec cap resposta digna de confiança,
però haver-hi pensat és el que té un sentit. 
Des d'aquí avui escric protegit i envoltat
per tant de temps tots junts. Me n'aniré estimant-vos.
I alguna cosa meva intentarà tornar. 

La llibertat -d'un altre recull de pomes-

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
Es el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili. 
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d'amor, la llibertat.

Quina sort tenim amb tants poetes catalans que et parlen al cor! 


divendres, 14 de maig de 2021

La vida juga amb mi

 





La vida juga amb mi
de David Grossman


Edicions 62

Maig 2021


Que recordi no havia llegit res d'aquest autor i m'ha agradat molt!
"En Túvia és el meu avi. I la Vera la meva àvia. En Rafael, en Rafi, és el meu pare, i la Nina... La Nina no hi és", anota la Guili a la seva llibreta. La Vera és va casar amb en Túvia, vídua i amb una filla, la Nina. En Túvia, vidu,  tenia un fill, el Rafi. 
Escrit en primera persona, la Guili explica la seva història, la història de la seva mare i àvia, amb secrets i records guardats sota pany i clau. 
El dia que la Vera fa noranta anys  la Nina torna al kibbutz. La mare feliç i la Guili enrabiada. No perdona a la seva mare que l'abandonés, que marxés i no tornés. I la Nina hi va perquè vol explicar una cosa a la família i a la vegada vol preguntar motes coses a la seva mare. Vol respostes. Vol saber què va passar a Iugoslàvia quan va conèixer en Milo, el seu pare,  Vol saber perquè la Vera va ser deportada a l'illa de Goli Otok i perquè la va abandonar amb només sis anys. No hi havia més opcions?  I, a més, la Nina, proposa anar tots a l'illa de Goli i veure on va passar uns anys la seva mare. 
Per curar aquesta ferida que arrossega cada generació cal submergir-se en el passat, recordar, parlar i no callar-se res. La Nina ho ha d'entendre tot, i així, de pas, ho entendrà la Guili. En Rafi demostra un amor infinit, un amor sense límits, i la Nina porta tota la vida lluitant i ara més que mai. La Vera és forta, molt forta! 
Impressiona veure com van parlant i canviant els personatges i veus fins a quin punt pot arribar l'amor, fins a quin punt has d'estimar o quin amor has de triar. Amor, egoisme, solitud, silenci...  
És un llibre profund, fa pensar, molt ben escrit i traduït, fàcil de llegir i difícil  de deixar-lo però que necessita després un espai per pensar, i sense jutjar ningú, intentar posar-te al lloc dels personatges i pensar què haguessis fet tu en aquelles circumstàncies. 

Només quan va ser prop d'ell, en Rafael va veure que plorava, en silenci, un plor ofegat, i aleshores ella també el va veure i es va aturar, arquejant-se com un gat. Les seves mirades es van entrellaçar uns segons, amb pena es podria dir que inextricablement. "El cel, la terra, els arbres, " em va dir en Rafael, "no ho se´... vaig tenir la sensació que la naturalesa es desmaiava". 

"Així doncs, realment sabies que la Nina no només havia estat abandonada".
"Què... No t'entenc".
"Que va ser abandonada i també traïda".
La paraula es clava profundament en ell.
"Ho entens? Ella no només va abandonar la seva filla, sinó que també la va trair, a la seva filla, la meva mare. La va trair".
"Sí. És el que és " murmura per a ell mateix, "abandonada i traïda".

No tot és tan senzill. No tot és blanc o negre. 
David Grossman ens mostra el poder terrible dels secrets i ens recorda que escollir significa excloure i que viure és un intent continuat i maldestre de recompondre's. 
Llegiu el llibre, a poc  a poc, assaboriu-lo, i penseu perquè es fan les coses, com n'és de difícil triar, saber en cada moment què has de fer, quin camí agafar... 



dilluns, 10 de maig de 2021

La pell freda

 


La pell freda
d'Albert Sánchez Piñol

Club de lectura de les Aules d'Enginyers

La Campana

Maig 2021


Ja l'havia llegit fa molts anys. I em va agradar molt. De l'autor vaig llegir també Pandora en el Congo i  Pallassos i monstres on vaig poder veure la diversitat de temes que Sánchez Piñol pot oferir-nos. I també Tretze tristos tràngols, contes molt bo. Em queda Victus que encara no he llegit, però el tinc a la pila... 

Un noi irlandès, solitari i lluitador, membre de l'IRA, es troba de sobte fora de lloc i decideix marxar a un destí allunyat de tot i de tothom i accepta la feina d'oficial atmosfèric per un any en una illa de l'Atlàntic, lluny de qualsevol ruta marítima. 
Quan arriba a l'illa busca l'anterior oficial i no el troba. Ell i el capità del vaixell pugen fins el far i allà troben un home, que quasi ni els parla, i que els vol fora del seu refugi. 
La primera nit, el noi, que és qui parla sempre en primera persona i de qui no coneixem el nom, passa unes hores terribles. Uns éssers mig animals, mig persones, mig aquàtics, mig terrestres, volten la casa i volen entrar. Es defensa com pot i al matí, ja sol, puja al far. L'home es diu Batís Kaffó i no el vol al far però li explica que aquells éssers hi van cada nit, i s'han de defensar. Finalment accedeix que el noi s'instal·li al far i junts defensen cada nit el seu refugi. i aviat descobreix que en Batís té un ésser femení al seu servei, l'Aneris, amb qui fa l'amor quan vol i també la maltracta quan li ve de gust. El noi no entén res però de mica en mica va coneixent l'Aneris, i a un grup de nens, entre ells al Triangle, amb qui juga i s'hi troba a gust. Desitja l'Aneris i arriba el moment que no pot viure sense ella. I comença a pensar que potser aquells éssers no són tan dolents, que potser són ells qui han envaït les seves terres, i té la lluita contra ell mateix i sobretot contra en Batís que no veu en absolut cap bondat en aquells éssers. El rebuig i el desig, la crueltat i l'amor, la por i l'esperança... Una lluita constant. 
Impressiona veure el canvi que fa el noi durant l'any que passa. Després de passar per tots els estadis acaba agafant la manera de fer i el caràcter d'en Batís, i quan van a buscar-lo i porten el nou oficial, ell fa el mateix que en Batís va fer en el seu moment. 
Llibre curiós i interessant. A mi m'ha agradat. Els éssers m'han recordat uns éssers semblants, físicament del llibre La clivella de Doris Lessing. 
En la meva primera lectura, fa uns 20 anys, em vaig fixar sobretot en els éssers marins. Aquesta vegada m'ha interessat més veure la psicologia dels personatges, els canvis que fan, la relació que tenen entre ells i amb els granotots o citauca.
Curiós el joc de l'autor... Aneris és anagrama de sirena, citauca d'aquàtic i Batís Kaffó té molt a veure amb batiscaf, vaixell submarí per grans profunditats... 






dissabte, 8 de maig de 2021

La drecera



La drecera
de Miquel Martín i Serra

Edicions el Periscopi

Maig 2021


Llibre bonic i tranquil. ben escrit i poètic. Si el que busqueu és acció i aventura ja podeu plegar. 

No hi ha lleure infinit sinó a la platja
mar al davant, us lleva tot esment,
i és el seguir una vela bo i jaient
la cosa mçes remota d'un viatge.

L'onada acanalada, tendrament
es desfà al vostre peu, com en servatge;
us volta la llum viva del celatge
i passen núvols i batecs de vent.

I, alliberats del dubte i l'aventura,
tota poquesa i tot enyor cesat,
rebeu un pur secret de la natura

en els ulls i en el cor, de bata a bat,
l'indefinit somriure del que dura:
els canvis tot voltant la identitat.
            Josep carner, "Ajagut a la platja"

En aquest llibre es descriu amb un llenguatge ric i suau, agradable, la vida d'un noi en un poblet de l'Empordà. Els seus pares són masovers d'un xalet de gent de Barcelona, que hi van de tant en tant amb tot el servei, parlant en castellà i amb una prepotència que el nen no acaba d'entendre. 
Parla de la vida de cada dia, del col·legi, del contacte amb el món de pagès, les anades a mar... És el trànsit de la infantesa a l'adolescència, amb amics i contrastos difícils sovint d'entendre o explicar. Cada vegada que té un  problema va  veure al Pitu, que amb simples exemples dels animals i la natura li fa entendre les coses i la vida. 

La principal virtut de Martin, però, no és haver aconseguit transmetre al lector l'evolució, la lenta, progressiva maduresa, d'aquest jove que no té nom i que viu en un poble de la Costa Brava, sinó haver-ho fet a partir d'una discreció magnífica, sense instants sobtats, sense faramalla, sense focs d'artifici. És el pur secret de la natura que rebem quasi sense adonar-nos-en.
El jove de La drecera experimenta "tristor i ràbia" i arriba a pensar que "m'ho anaven prenent tot sense que jo hi pogués fer res: en Pitu, la Nelly, el temps i la confiança dels pares, la bassa dels ànecs, la drecera del mas Bou..." No és així. Acaba a la platja, comprovant que tot el que ha viscut, les il·lusions, les decepcions, els de dalt i els de baix, els espais lliures i les habitacions resclosides, el goig i la pena, no eren sinó les circumstàncies que anaven congriant-se per esdevenir substància. Els canvis i la identitat.  

És un llibre molt bonic. Per llegir-lo i quedar en pau amb la vida, amb la natura, amb el fer i desfer de cada dia, amb la saviesa de la gent de poble... Llegiu-lo! 


dijous, 6 de maig de 2021

Wangari



Wangari  Maathai
Plantar arbres, sembrar idees

Discurs d'acceptació del Premi Nobel de la Pau de Wangari Maathai pronunciat a Oslo el 2004

Comentari de Laia de Ahumada

Akiara llibres

Maig 2021


Wangari Maathai va rebre el Premi Nobel de la Pau per la seva tasca pionera al capdavant del moviment Green Belt, que va transformar el paisatge i la societat de Kenya amb la plantació de desenes de milions d'arbres i amb la seva contribució a l'empoderament de les dones i a la lluita per la democràcia. Era la primera vegada que el Nobel de la Pau premiava una dona africana, i també era la primera vegada que aquest premi reconeixia la defensa del medi ambient coma element clau de la pau. 

El discurs d'una dona és més potent que el d'un home. Pot ser més suau però parla de coses que ha viscut i coneix, i no s'omple la boca de frases importants i rebuscades com acostumen a fer els homes. Com en tot, a la dona se li exigeix més i el resultat és formidable, Perquè la dona porta dins un instint, una manera clara i senzilla de veure i fer les coses que els homes, en la seva majoria, no poden entendre.
I tot el comentari de Laia de Ahumada és perfecte. Ens ensenya una dona que no para fins a aconseguir el que creu que serà millor pel seu país, pas a pas i amb coses petites al començament. 

Frases de l'autora, dins del discurs que va llegir, senzilles i reals com aquestes:
.L'accepto en nom de Kenya, de l'Àfrica i del món.
.La meva inspiració prové de les meves experiències i observacions de la natura durant la meva infantesa.
.El repte és restaurar la llar dels capgrossos i retornar als nostres fills un món de bellesa i meravella.
.Plantar arbres es va convertir en una opció natural.
.S'ha fet creure a la nostra gent que, pel fet de ser pobres, els falta la capacitat per afrontar els seus problemes.
.La gestió responsable de l'entorn era impossible sense un espai democràtic.
.Estem cridats a ajudar la Terra a guarir les seves ferides i, alhora, guarir les nostres. 

Tots aquests punts ens eles explica i comenta la Laia de Ahumada i et fa aprofundir en la vida i la feina de l'autora. Una petita joia de llibre per llegir tothom, però sobretot noies joves i dones. Una meravella! 


dimarts, 4 de maig de 2021

Consumits pel foc

 


Consumits pel foc
de Jaume Cabré

Proa

Maig 2021


Cabré en estat pur. Després de Jo confesso és difícil treure un llibre millor. D'aquests llibres se'n poden treure un o dos a la vida. I prou. Per tant Consumits pel foc és molt bo, és totalment Cabré, però no em deixarà la petjada que em va deixar Jo confesso.  
L'Ismael és un noi que molt jove, i començant l'adolescència es troba sense mare i el pare ingressat. I és acollit en un pis de quatre o cinc nois amb un tutor. Té sort amb el tutor i els companys i s'anima a llegir i fins i tot estudia carrera. Viu sol i dóna classes de llengua i literatura. Un dia es troba amb una antiga veïna amb qui havia jugat de petit i estableixen una relació peculiar, que de mica en mica es va enfortint. Però un mal dia l'Ismael fa cas d'un conegut que l'atura amb el cotxe i es fica en un embolic que el deixa sense memòria del que ha passat. Sense memòria o que ell no vol explicar perquè veu especialment rares les persones que l'atenen en un, diuen, hospital. A partir d'aquí embolics i aventures, fins que veu clar tot el que li ha passat i vol tornar a veure a l'amiga, i explicar-li tot. 
Tota la història va lligada a una família de senglars, una verra que es fa dir Lotta que pareix cinc llistons, el més petit de tots, escardalenc però molt eixerit, es diu Godallet. Cabré fa parlar i pensar en veu alta a tota la família de senglars, i la història d'en Godallet avançarà paral·lela a la de l'Ismael. 
Hi ha petites coses que vull recordar. 
Per exemple, el protagonista sempre diu: digueu-me Ismael, com al començament de Moby Dick, de Herman Melville.
Les paraules que l'Ismael ha de recordar i com en descobreix el significat al adonar-se que és un palíndrom, In girum imus nocte. et consumimur igni. i com parla de les falenes, les papallones de nit, que ronden a prop del fanal i s'acosten a la llum fins a socarrimar-se. 
L'Ismael es munta els diàlegs amb les persones amb qui vol o voldria parlar com si fossin reals, i barrejats amb les xerrades del Godallet hi ha moments que quasi et perds. 
L'he llegit dues vegades, com la majoria dels llibres d'en Cabré, i em queda la recança que no hi ha cap club de lectura per poder comentar i analitzar aquest llibre. Hauria de trobar un grupet de persones que llegeixin els llibres que llegeixo jo i trobar-nos de tant en tant per comentar-los. 
Cabré mai decep. Llegiu-lo! 



dissabte, 1 de maig de 2021

Uns germans inesperats



Uns germans inesperats 
d'Amin Maalouf
Traduït per Anna Casassas

Alianza Editorial


Abril 2021



Amin Maalouf no decep mai. Amb Orígens vaig descobrir-lo i em va agradar molt. El segle primer després de Beatrice també em va agradar i aquest m'ha fet passar una molt bona estona! 

"Necessitava buscar en la ficció l'esperança que ja no puc trobar en la Història real. Així van néixer dins meu aquests "germans inesperats", hereus fidels del miracle de l'antiga Grècia"

En una petita illa de l'Atlàntic viuen i s'eviten l'Alec, un dibuixant d'uns 50 anys i l'Eve, una escriptora que va escriure una sola novel·la i va aconseguir un gran èxit. Però que no ha tornat a escriure. Els dos busquen la solitud i s'hi troben bé. Un dia, de sobte, tot deixa de funcionar. Ni telèfon, ni radio, ni internet, ni llum... És una avaria de l'illa o és a nivell comarcal, de país, o de tot el món? De tant en tant la radio dóna algun comunicat i veuen que és una cosa de tot el planeta. L'Alec té un amic a EEUU molt proper al President i va parlant amb ell cada vegada que per unes hores els tornen tots els subministraments elèctrics.  
Amb motiu d'aquest terrabastall l'Alec i l'Eve comencen una relació i parlen cada dia i fins i tot mengen junts de tant en tant. L'Eve està radiant quan sap que han arribat al nostre món uns "germans inesperats" que volen salvar el planeta.  
Tota la història està molt ben tramada. La gent que ha arribat, per mar, diuen ser deixebles d'Empèdocles.
He buscat a internet qui era Empèdocles i ho afegeixo perquè ho considero important.

Empèdocles va ser un poeta, metge i filòsof grec pluralista. A l'antiga Grècia també fou considerat dramaturg i profeta. Empèdocles considera que els elements primers, als que es referia com arrels, són els 4 elements: terra, aigua, aire i foc, i que totes les altres coses es formen o es destrueixen a partir de la barreja o separació d'aquests elements per l'acció alternativa de dos principis de moviments:
l'amor, forma centrípeta que manté les arrels unides en una esfera perfecta, i l'odi, força centrífuga que impulsa la separació de les quatre arrels. El predomini alternatiu de cada una d'aquelles forces sobre els quatre elements dóna pas a la formació i destrucció de móns successius.

Aquests deixebles de Empèdocles estan molt més avançats que la resta de la gent del planeta, però no venen a fer mal sinó a intentar salvar el planeta. I no volen imposar res sinó que la gent se n'adoni i faci el pas. 
El llibre està molt ben escrit i traduït, Anna Casassas, i és un plaer llegir-lo. Té frases que voldries recordar, subratllar, fer-te-les teves, amb aquella punta poètica que et ve donat encara que només sigui per la situació de l'illa i per la gent que surt a la novel·la. 

-Em pensava que érem nosaltres que els esperàvem. Però sembla que són ells els que ens esperen. Però no he acabat d'entendre què hauríem de fer ara.
-Tornar-nos adults. És la condició que posen per tornar.
-O una manera de dir educadament que no tornaran, -he comentat jo
-Però els tindrem a prop, igual que tenim el mar a prop.
S'ha quedat un moment pensativa, mirant l'horitzó.

Crec que és per rellegir d'aquí un temps i parlar-ne. Amin Maalouf és una meravella!!!