divendres, 27 de febrer del 2009

Un dios salvaje


Un dios salvaje
de Yasmina Reza


Teatre Tívoli

27 de febrer de 2009



Versió de: Jordi Galcerán
Direcció: Tamzin Townsend
Actors: Aitana Sánchez-Guijón, Maribel Verdú, Pere Ponce i Antonio Molero

Després d'haver vist "Arte" amb en Flotats m'esperava alguna cosa més de la Yasmina Reza en aquesta obra.
El tema és una excusa: dos matrimonis es reuneixen per parlar dels seus dos fills, un dels quals ha trencat dues dents a l'altre en una baralla al parc. Començant amb una educació exquisida i acabant com ja t'imagines que acabarà, traient per la boca tot el que no haguessin volgut dir mai.
L'Aitana fa el paper de dona tolerant que se sent superior a totes les altres tant moralment com cultural. La Maribel Verdú sembla la dona que es posa sempre darrere el marit però quan es destapa se li veuen les baixes passions i instints. Una i altre massa exagerades.
En una crítica d'aquesta obra he llegit que potser a Paris sí que haurien resolt així un problema de nens, però que aquí, ni els pares es reunirien ni aguantarien ni cinc minuts una conversa com aquesta.
La gent riu molt; jo vaig riure alguna vegada, però la veritat és que em va decebre tot i que s'ha de reconèixer que els actors treballen bé.

dimecres, 25 de febrer del 2009

L'inspector


L'inspector
de Nikolai Gógol


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

25 de febrer de 2009



Versió lliure: Jordi Galceran
Direcció: Sergi Belbel
Actors: Lluís Soler, Quimet Pla, Jordi Banacolocha, Míriam Alamany, Miquel Bonet, Manuel Veiga, Carles Martínez, Xavier Serrano, Gemma Brió, Anna Güell, Isaac Alcayde, Bernat Cot, Ernest Villegas, Mónica Aybar, Daniel Ventosa, Mercè Anglès, Sílvia Ricart.

Quan Nikolai Gogol va estrenar aquesta obra a Rússia, l'any 1836, amb el tsar Nicolau I, va causar tan rebombori i escàndol que es va haver d’exiliar. La societat russa es va veure reflectida amb tots els defectes d'una classe política corrupta, subornable i amb poques llums. Més o menys com ara a la majoria dels països...
En un petit poblet de Rússia arriba la notícia de la propera arribada d'un inspector del govern central. Tot el poble, alcalde, director de l'hospital, mestra, representant de correus i policia local es reuneixen per intentar tapar les malversacions de fons que han rebut de l’estat i les coses mal fetes que durant anys s'han anat acumulant. Mentrestant l'arribada d'un tarambana i el seu criat fa creure a la gent que és el representant el govern, i l'omplen de regals. La dona i la filla de l'alcalde s'hi dediquen a fons i ell enamora les dues amb molta gràcia i encert.
Essent una sàtira cruel i despietada d'uns personatges corruptes i hipòcrites, es converteix en una comèdia, plena d'ironia, però molt real. Real abans i ara també. Sembla que malauradament no hagi passat el temps.
És una obra que fa riure, diverteix, amb situacions típiques de comèdia i amb personatges que es mouen amb gràcia per l’escenari, però no la considero l'obra de la temporada. Es fa una mica llarga. En Lluís Soler, que sempre m'agrada molt, potser té el protagonisme massa explícit. l'Ivan, el tarambana, treballa molt bé i resulta molt còmic i divertit veure i escoltar la verborrea ininterrompuda dels dos germans Bòbtxinski .
Suposo que l’obra original no era tan divertida, ni feia riure tant, sinó que és la versió lliure de Jordi Galceran que l'ha canviat una mica. Però també pot ser que m'equivoqui ja que en Sergi Belbel diu: Allò que Gogol retrata en la seva divertidíssima, àcida i immortal comèdia és l'estupidesa, la injustícia, la immoralitat i la mesquinesa dels governants del seu temps, uns governants atrapats en un sistema de privilegis, intrigues, corrupteles i suborns, als quals s'aferren sense pudor. Malgrat el to de comèdia satírica amb què Gogol escriu, mai abans s'havia escrit una obra tan valenta, decidida, clara i precisa sobre la corrupció política i els seus estralls en la societat decadent de llavors.
Serà qüestió de llegir-la...

dilluns, 23 de febrer del 2009

Cometas en el cielo


Cometas en el cielo
de Khaled Hosseini


Salamandra

Llegir el febrer de 2009



Un llibre molt dur, però molt bonic de llegir i quasi diria que necessari. En principi no m’agrada llegir llibres que crec que em faran patir. Conec el problema del país i ja en tinc prou. Però me’l van recomanar i estic contenta d’haver-lo llegit.
Som a Kabul, a l’Afganistan, l’any 1975. Dues famílies compostes de pare i fill conviuen a la mateixa casa. Baba i el seu fill Amir són de classe benestant. La mare d’Amir va morir al néixer el nen. En una cabana a l’extrem de la finca hi viuen l’Alí i el Hassan, hazares, i devots servidors dels seus amos. Els hazares són una classe inferior ja que el seu poble va ser en la seva major part venuts com esclaus al final del S.XVIII. L’Alí va ser company de Baba de petit i s’estimen com germans. Hassan, la mare del qual va fugir al cinc dies d’haver donat a llum, va créixer amb l’Amir, servint-lo i jugant amb ell. Era el seu gran amic. Per a ell ho donaria tot. I ho dóna tot.
El problema comença amb pura gelosia. L’Amir creu que el seu pare fa més cas del Hassan que d’ell mateix, vol al pare per a ell tot sol i sovint es mostra cruel amb en Hassan per pur despit; però se l’estima molt.
Un dia, als dotze anys, Amir comet una traïció amb el Hassan, tot i l’amor que li té, i a partir d’aquí patirà la pèrdua de l’AMISTAT, mai més no tornarà a ser el mateix.
Venen mals temps, els talibans s’apropien de Kabul i Baba i Amir, després d’un llarg periple, arriben a Amèrica.
La bondat dels personatges, el que de dolent tenen i amaguen o no volen deixar veure perquè en el fons no s’ho volen creure o ho volen oblidar i no poden, el com tot torna i tanca el cercle, l’amistat eterna que professen algunes persones, el mal que fa la traïció quan no pots parlar-ne amb ningú, la valentia que surt sense que te n’adonis... tot plegat fa que aquest llibre, presidit pel estels de colors típics de jocs i festes a l’Afganistan, sigui una lectura quasi obligatòria per a grans i joves.

dissabte, 21 de febrer del 2009

A la ciutat xinesa




A la ciutat xinesa

Mirades sobre les transformacions d'un imperi



CCCB exposició


21 de febrer de 2009




En aquesta exposició no pretenen ensenyar-nos un país idíl·lic, bonic, amb paisatges i arquitectura diferent i novadora per a nosaltres sinó la transformació de les ciutats i de la vida de la gent en un procés de construcció/destrucció que sembla no tenir aturador. Ens presenta la realitat de la vida xinesa abans i ara a través dels caràcters i els conceptes clau de la civilització xinesa: jardí, escriptura i cultura, terra i home, aigua, fengshui, construcció i destrucció i família.

Si tenim en compte que la Xina és un país de més de mil tres-cents milions d'habitants no ens sobtarà tant veure les fotografies via satèl·lit de ciutats com Xangai, preses el 1970, 1990 i 2010. De ser una petita ciutat voltada de verd ha anat creixent en aquests quaranta anys fins a poblar-ho tot i no deixar res verd a la vista. I això significa que tota la gent que habitava i treballava el camp malviu ara a les grans ciutats, amb feina o sense.
No puc explicar tota l'exposició ja que és molt completa i densa, explicant des de la creació de la terra a la vida a les ciutats modernes. El ying i el yang, esteles del S. XII dibuixant les ciutats amb una perfecció extraordinària, models funeraris, caràcters de l'alfabet, la Festa de la Claredat Pura -festa dels morts-, arqueologia i guerrers de Xi'An, la revolució cultural, el treball, la representació de la Xina al món, la violència, l'AIGUA -de la virtut d'un emperador depenia l'harmonia del món i aquesta es fonamentava en l'abundància de collites, o sigui, amb l'aigua que queia del cel; sequera i inundació eren signes de còlera divina-, la presa de les Tres Gorges, tradicions i fengshui, la Ciutat Prohibida, emigració, família -de la solidaritat a la individualitat-, Mao Zedong, Mao Tse-tung i Confuci, "hutongs" -carrerons- a Pequín, grans ciutats, Modernització/Destrucció...

Només assenyalaré dues coses que m'han agradat molt. Dos signes, o caràcters de l'escriptura. El que significa "escriptura, cultura" que el representen com una taula i un llibre a sobre, i el de "casa, família" que és una teulada amb el signe del porc a sota, sinònim de riquesa.


I també vull transcriure aquí el relat de la creació del món:
Molt abans del naixement de la Humanitat, el cel i la terra eren una sola cosa; els quatre punts cardinals no eren més que un sord zumzeig semblant a un ou immens. Va ser dins d'aquest ou que va néixer Pan Gu, l'avantpassat de l'Home.
Van passar 18.000 anys. Pan Gu, extraordinàriament poderós i amb una força il·limitada, de sobte es despertà. Cec, en una alenada agafà un destraló i, amb un soroll eixordador, trencà l'ou que l'embolcallava.
Llavors, els bocins brillants i lleugers es van envolar i van formar el cel, mentre que altres bocin, pesants i espessos, queien lentament i formaven la terra.
És així que es van formar el cel i la terra. Però, en veure amb quina força s'havien format, Pan Gu va tenir por que es tornessin a ajuntar. I va empènyer la terra amb ambdós peus i el cel amb el cap. Ferm com les arrels d'un arbre, Pan Gu es va mantenir dempeus entre el cel i la terra fins al dia que el cel i la terra ja no es van poder expandir més; llavors, Pan Gu es deixà caure i morí.

Exposició curiosa, diferent, molt interessant, que et fan venir ganes de llegir i aprendre coses sobre aquest gran país tan desconegut per tots nosaltres tot i que tenim vivint aquí un gran nombre dels seus habitants.

dimecres, 18 de febrer del 2009

Mort de Dama

Mort de Dama


Teatre Nacional e Catalunya
Sala Petita


18 de febrer de 2009



Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Principal de Palma
Adaptació teatral de Marc Rosich i Rafael Duran
Direcció: Rafael Duran

Actors: Mercè Arànega, Margarida Minguillon, Eva Barceló, Laura Pons, Assun Planas, Margalida Grimalt, Aina Frau, Nies Jaume, Llum Barrera, Àurea Màrquez, Sàskia Giró, Rodo Gener, Pep Sais, Santi Pons, Jaume Comas, Jordi Vila, Pedro Mas, Miquel Àngel Torren, Miquel Bordoy.

He rellegit Mort de Dama abans d’anar al teatre. I he fet bé perquè l’obra és força fidel a la novel·la. Potser dóna més protagonisme a la neboda i a la poetessa i menys als monòlegs de la Dama.
Donya Obdúlia de Montcada ha decidit que ja era l’hora de morir-se i així ho fa saber a la gent del seu entorn, a les persones que la cuiden. Elles avisen de seguida a la neboda –política, una Bearn- i comença el seguici de “gent bé” de Mallorca, que va a la casa més per xafardejar que per pena i afany de companyia.
Donya Obdúlia, casada amb un Bearn, pertany a la vella aristocràcia mallorquina. Formen un gueto, el Círculo, l’Ateneo, i com diu Donya Obdúlia hi ha dos tipus de persones: la gent de bé, que pensa com ella, i els altres.
Totes les visites estan pendents del testament. I ella només pensa en la gent que l'anirà a veure, el seu enterrament: qui hi anirà, els cotxes, les flors... vol que sigui un enterrament encara millor que el del seu marit. I ho aconseguirà ja que té la sort de morir el dia del beat Joan de Montcada, el sant de la seva família.
La Mercè Arànega està esplèndida, com sempre, representant la rància aristocràcia mallorquina, una mica ridícula i força vulgar, amb ganes que tothom sàpiga tot el que ella ha fet i ha estat en la seva vida. La neboda, la Margarida Minguillon representa l’altre tipus d’aristocràcia, la que ve de la sang. Sempre controlant-se fins al mínim detall, no deixant veure res del que pensa, molt senyora però arruïnada, espera també l’herència. L’Eva Barceló, fent de cuidadora i buscadora d’herència també fa molt bé el seu paper. La neboda Montcada de la senyora Obdúlia viu a Barcelona i treballa en un cabaret. Sempre ha estat criticada però, en el fons, la tia l’admira perquè la gent diu que és molt bella, igual que ella de jove. I la poetessa, la glòria nacional mallorquina, la pobre Aina Cohen, condemnada a recitar sempre, al llarg dels anys, les poesies que agraden a aquesta gent, com “La camperola mallorquina” i a no poder realitzar-se, escriure, llegir i viure com ella voldria perquè la societat mallorquina no li permet la llibertat que necessita.
És una crítica molt forta de la societat mallorquina de principis de segle XX, de l'inici de la seva decadència, l’any 1920. Però era una societat real, que no mirava enfora, ni els avanços, ni els turistes ni res que pogués trencar la imatge de la seva vida tancada en l’aristocràcia. No ho mirava però ho acceptava perquè en el fons veien la necessitat d’obrir-se que tenia l’illa, sempre que ells no ho veiessin ni en sabessin res: pura hipocresia de totes les èpoques! I crec que, encara ara, podríem troba-hi personatges amb les mires de la gent que en Villalonga ens retrata.
L’esforç que han fet tots els actors per parlar mallorquí s’agraeix profundament. No seria el mateix amb català d’aquí. El mallorquí és molt agradable d’escoltar i té una força especial.
L’escenografia, com sempre, original i que retrata molt bé la decadència de l’aristocràcia mallorquina.
Val la pena anar-hi!

Còrdova



Còrdova


15-16-17 de febrer



El Josep Lluís ha fet 65 anys i els cunyats hem decidit regalar-li tres dies a Còrdova amb l'AVE... i amb tots nosaltres. Ens ho hem passat molt bé, hem rigut i ens hem cansat, hem visitat una ciutat amb monuments dignes de veure's i ja estem esperant algun altre aniversari important per repetir la sortida.

Còrdova és una ciutat en què, com ens va dir un cordovès només arribar, sempre es veu el sol. Les cases en el barri antic no poden ser més altes que la Mesquita i això fa que encara que passegis per carrerons estrets com La calle de las Flores sempre vegis el cel blau. Llàstima que les flors encara estaven amagadetes, esperant una mica més de sol per florir, i els patis no feien el goig del mes de maig.
La primera i obligada visita va ser per la Mesquita, dins la qual es va construir una catedral cristiana cosa que va fer dir a Carles V: heu destruït el que no existia enlloc per construir una cosa que es pot veure a qualsevol lloc. La visió del bosc de columnes de la Mesquita et queda gravat per sempre més: miris on miris hi ha columnes col·locades en fila en totes direccions. I la joia del “mihrab” que no et canses de contemplar.


En el barri de la Juderia ens vam fotografiar amb Maimònedes, vam visitar la Sinagoga i la Casa de Sefarad o Casa de la Memòria, aquesta última molt interessant. És una Centre Cultural privat que, amb la seva exposició permanent i activitats culturals, pretén despertar l’interès per un llegat ocult i recuperar la memòria d’una tradició que forma part de la nostra identitat: la tradició sefardí-judeo espanyola. Hi pots visitar la sala de la vida domèstica, la de les dones de Al-Andalus, de la Juderia de Còrdova, la dels cicles festius i la de la música sefardí. I estan preparant la de la Inquisició i la de Maimònides.
El Palau de Viana amb els seus 12 patis, l’Alcàsser i el Museu de Julio Romero de Torres són també visites obligades.


Nosaltres, particularment, ens vam dedicar a buscar la casa on va néixer el pare d'en Jaume, i crec que la vam trobar. L'avi estava destinat allà com a catedràtic de dibuix.

I tant o més important que tot això és passejar pels carrerons del barri antic, parlar amb la gent, seure per prendre un salmorejo, un "rabo de toro", un flamenquin o uns callos i prendre un PX dolcet amb les postres. I fer petar la xerrada durant l’anada amb l’AVE, els dos dies de ciutat i la tornada també amb un AVE ràpid i còmode amb un personal molt amable i servicial.


En un carreró vam trobar un local amb aquest rètol: Abro cuando llego, cierro cuando me voy, si vienen y no estoy, es que no hemos coincidido. El vam trobar divertit i curiós i el vaig fotografia. Ja a Barcelona he sabut que es tracta d'una taverna, de la Fuenseca, lloc de reunió de pintors, amants de flamenc, poetes... Sembla que Ferran III va oferir la primera missa a l'arribar a la ciutat just en el lloc on es troba aquesta taverna.


El viatge de l'elefant



El viatge de l'elefant
José Saramago



El Balancí
edicions 62

Traducció: Núria Prats

Llegir el febrer 2009




L’arxiduc Maximilià d’Austria s’instal·la a Valladolid com a regent per a un parell d’anys. El rei Joan III de Portugal i la seva esposa Caterina d’Austria pensen que el regal de casament que li van fer en el seu dia era una mica pobre i volen aprofitar que el tenen a prop per fer-li un millor regal. I què millor que l’elefant Salomó, vingut de l’Índia amb el seu cornac Subhro! I així comença el gran viatge, la llarga caravana, des de Lisboa, en ple mes d’agost, fins a Viena, passant per Valladolid, embarcant a Roses fins a Gènova i travessant els Alps en ple i rigorós hivern, tal i com va fer Anníbal en el seu temps.
L’admiració i l’expectació que aixeca aquesta caravana tan variada i extraordinària, els pensaments simples i profunds alhora del cornac, les reflexions de l’arxiduc, tota la història en si dóna peu a Saramago per escriure una obra molt entretinguda i curiosa i amb un humor excepcional. No te n’adones i estàs somrient i, fins i tot, se t’escapa la rialla, tot i estant sola.
L’estil de Saramago, aquest escriure tot seguit, pot costar una mica al començament si no es coneix, però t’hi acostumes aviat i és tan curiosa i divertida la història, tot el que es diu, es pensa i s’endevina, que val la pena llegir-lo.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Petons de diumenge



Petons de diumenge
de Sílvia Soler

Premi Prudenci Bertrana 2008

Columna

Llegit el febrer 2009



La Valèria no és massa gran però li han diagnosticat una greu malaltia i sap que té els dies comptats. I explica, ajudada per un diari que escrivia de tant en tant, la seva vida, i així ens fa un retrat de l’època i el lloc on li ha tocat viure. Filla de l’Escala i enamorada del seu paisatge i de la seva gent, casada amb l’amor de la seva adolescència i mare de quatre fills. Arqueòloga d’estudis i vocació, tot i la dificultat de l’època.
La Valèria s’adona que es fa gran en dos moments: el primer, el dia que es jubila. Creu que ja no té vida pròpia, que dependrà dels fills i néts. Però li passa aviat. De seguida veu les possibilitats de la jubilació i oblida aquesta idea. La segona vegada ja és pitjor. I és real, molt real. El dia que en un box de l’hospital, acompanyada per un fill i una filla, espera el diagnòstic i entra el metge suggerint una altra prova. Abans que ella pugui dir res, que hagués dit que sí, que volia una altre prova, la filla gran se li avança i diu al metge: Endavant, avui mateix! sense consultar la voluntat de la mare. És llavors que la Valèria veu que sí, que està malalta i és gran i que són els fills que, amb tot l’amor, agafaran les regnes. I se sent vella i malalta. Aquesta reacció de la Neus, la filla gran, no és la mateixa que hem tingut la majoria de nosaltres quan els nostres pares, ja grans, han estat en un hospital? I mai vaig pensar que els pogués fer sentir pitjor, més malalts o més grans.
Un altre cosa que m’ha agradat molt del llibre és la reacció de la Valèria davant la repressió de l’època. Repressió familiar: per què ha d’estudiar arqueologia aquesta nena? Però ella ho vol i ho fa. I per què ha de sortir amb en Quimet, que no és res, podent sortir amb nois que treballen i valen? I ella, d’amagat, va sortint amb en Quimet i acaba casant-s’hi amb la benedicció dels seus pares. Però tot sense baralles, sense crits, sense llàgrimes... va fent i se’n surt. Repressió religiosa: i aquí ve això del petons de diumenge. Si un petó era massa llarg l’endemà se n’havia de confessar, encara que ella sabia que no era res dolent. Però era l’època. I quan en Quimet li rondinava ella li deia: els petons llargs només els diumenges que després m’he de confessar. I mai, ni de joveneta ni ja de gran es queixa d’aquestes coses. Les troba productes del temps que li ha tocat viure i en fa rialles i complicitat més que queixes. Sovint jo sento a la gent de la meva generació, i jo mateixa, queixar-nos de les coses que no vam poder fer per culpa dels costums de la nostra joventut, de la repressió moral i educativa de l’època. Ella no ho fa. I viu molt feliç. També renuncia a la part més extraordinària de la seva carrera –excavacions, viatges- per estar amb la família, per estar amb el marit i els fills. Al que no renuncia mai és a llegir i a formar-se.
I una altra cosa. El nom de Quimet, la Sílvia Soler se l’ha inventat o l’ha tret del Quimet, també de l’Empordà, de “la Pepa Maca”? M’agradaria que fos així però ho dubto.
Un llibre molt agradable de llegir, -la Sílvia Soler escriu d’un manera fàcil i sense entrebancs, jo no em perdo cap article seu de l’AVUI- que retrata una època i uns personatges molt reals. Els fills, tan diferents els uns dels altres, com a qualsevol família, i que tots estimen la mare però de manera tan diferent. I que els ha de tractar també de manera tan diferent... com ja sabem per experiència els qui tenim fills... I l’amiga arqueòloga, l’Elisa, referent de tota la vida de la Valèria, i amiga de debò.
Un llibre molt recomanable, que es llegeix bé i que et fa pensar.

dijous, 5 de febrer del 2009

Sonata de otoño


Sonata de otoño
de Ingmar Bergman

Teatre Romea

4 de febrer de 2009

Direcció: José Carlos Plaza
Traducció: José Carlos Plaza / Manuel Calzada
Actors: Marisa Paredes, Nuria Gallardo, Chema Muñoz, Pilar Gil

El text és molt bo. Excel·lent. Dient Ingmar Bergman ho diem tot. És dur, molt dur. Però molt real. D’abans, d’ara i de sempre.
Una mare i una filla. Després de set any de no veure’s es troben. Amb motiu de la mort de l’amic de la mare, la filla la convida a casa seva. Una petita rectoria al sud d’Oslo. La mare és una extraordinària pianista.
Tot això és per situar l’obra, perquè en realitat res d’això no importa. El que sí importa és el que cada una de les dues porta i ha portat dins durant tota la seva vida.

La filla, poc agraciada, veia la seva mare com el millor que hi havia en el món, el millor exemple, un mirall per a ella. I l’últim que volia era decepcionar-la. I per això va callant i matant els seus sentiments, la seva espontaneïtat, fins que es converteix en una “esclava” sentimental de la mare. I aguanta que no li faci gaire cas, que surti i entri de la seva vida quan vulgui, que els abandoni, a ella, la seva germana malalta i al pare...
La mare, dedicada a la feina i, en el fons, necessitada de carinyo tant o més que la seva filla, amaga sentiments i fa carrera. I quan la seva filla li parla barreja el remordiment amb l’instint de fugida que tota la vida ha tingut i ha seguit.
Quan es retroben van sortint a poc a poc primer i a glopades després tots els sentiments continguts, tots els detalls de la vida ja quasi oblidats en el cervell però vius en el sentiment.
I acaba com comença. La mare se’n va i la filla la torna a escriure. És una relació amor-odi portada a l’extrem.

Molt ben escrita, molt ben traduïda. Llàstima que per a mi a les dues dones els faltava sentiment. No s’han ficat en el seu personatge. No emociona. I sap greu de debò perquè és una obra tècnicament molt ben representada i podria ser un dels èxits de l’any cultural. Però falta que les dues dones s’involucrin més en els personatges que representen.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Mort d'un viatjant


Mort d'un viatjant
Arthur Miller

Teatre Lliure

31 de gener de 2009


Direcció: Mario Gas
Traducció: Eduardo Mendoza
Actors: Jordi Boixaderas, Fank Capdet, Maria Cirici, Carles Cruces, Pablo Derqui, Camilo Garcia, Anabel Moreno, Guillem Motos, Rosa Renom, Raquel Salvador, Víctor Valverde, Oriol Vila.


L’escenari és una carretera. I tres pantalles. I per allà discorre la vida No només cotxes sinó també el menjador i els dormitoris de la casa d’en Willy Loman, viatjant de comerç, venedor de roba i de mitges de seda.
Cap al seixanta anys, segueix fent carretera. Ell s’adona que els clients ja no li fan tan cas com abans, rep menys comandes, es cansa i ha tingut ja alguns accidents amb el cotxe.
Però de cara als fills, ell vol ser la imatge de l’èxit. Sempre està orgullós d’ell mateix, de que tothom el coneix i l’aprecia, que han d’estar orgullosos dels seu pare i la seva feina. La fantasia pot més que ell. En el fons ell se sent petit i poca cosa al costat del seu pare i el seu germà. Això forma part del somni americà, que no consisteix únicament en guanyar diners sinó també en conquerir terres salvatges, nous espais. I ell intenta fer-ho amb el seu cotxe, anant cada dia una mica més enllà i explicant-ho després amb la boca plena als fills i a la dona. Però en el fons se sap mediocre. I no vol que els seus fill ho siguin. La dona coneix què li passa. Però calla, respecta el que diu i, sobretot, se l’estima.
Amb els fills ja grans, la mare arriba a fer-los fora de casa perquè no respecten suficientment el seu pare. És la imatge d’una dona forta, d’aquella època en què la vida de la dona era el marit, la família, la casa... els seus sentiments poc contaven, les seves paraules quasi no eren escoltades. Però sempre era allà. Sempre hi era. Forta, valenta i amb el seny per saber què dir o què fer en cada moment.
El fill gran adorava el seu pare. Fins un dia que descobreix que el seu pare, la imatge de pare exemplar, únic, el seu ídol, té els peus de fang. I no ho perdona, ni ho assimila, ni ho explica. Simplement deixa de créixer. Ja no estudia, ni cap feina li dura més de dos mesos. La mare vol saber quin és el motiu, però el fill no li ho dirà mai.
El petit, àvid de cridar l’atenció del pare que només tenia ulls pel gran, vol ser valorat com l’altre i fa tot el que creu que al pare li agradarà. Acaba, però, amb una mala feina i faldiller perdut. Però sempre defensa el pare, encara que l’abandoni en el moment en què més el necessita.
L’amic, el veí, d’una saviesa popular notable és qui, quan mor en Loman i la família li retreu que fos tan somiador diu: “Que ningú no culpi aquest home. Un viatjant ha de tenir somnis, noi. És part de la seva feina”.

En Jordi Boixaderas genial, com sempre, en el seu paper. Paper força diferent dels que ens tenia acostumats últimament. La dona, la Rosa Renom, també treballa molt bé. I en general tots fan el seu paper amb molta dignitat i vivint el personatge que interpreten.
Un goig pels qui ens agrada el teatre. L’escenografia molt lograda i original. Entre el meravellós text d’Arthur Miller i la molt bona interpretació dels actors fan d’aquesta obra un referent d’aquest any.
Val la pena anar-hi. No us la perdeu!