diumenge, 11 de febrer del 2024

La felicitat del llop

 


La felicitat del llop
de Paolo Cognetti


La Campana


Febrer 2024


Bon llibre com tots els de Cognetti. He llegit quatre anteriors,
Les vuit muntanyesEl noi silvestreNovaYork és una finestra sense cortinesSense fer mai el cim. I mai m'ha desil·lusionat. I sempre dic que parlant del mateix, en el mateix ambient, excepte el de Nova York, tots són ben diferents.
En Fausto té quaranta anys i acaba de patir una separació. Està tip de Milà, dels soroll, dels cotxes, de la gent, de tot... I quan està així el seu refugi és la muntanya. Se'n va a Fontana Fredda on cada racó li porta records d'ell amb el seu pare passant-hi els estius. Ell és escriptor i pensa que en el silenci i la bellesa de les muntanyes podrà reprendre el seu ofici, el que li agrada. Per guanyar-se uns diners es queda de cuiner en un refugi, "El festí de Babette", que el porta una dona de qui ningú no recorda el nom perquè tothom li diu Babette. S'hi va fer amic i li va donar la feina perquè tots dos havien llegit Karen Blixen i sabien d'on venia el nom del refugi. La Babette del conte era una revolucionària que, després del fracàs de la Comuna de París, havia acabat fent de cuinera en un poblet de pagesos del nord de Noruega. Aquesta altra Babette  no servia brou de tortuga, però solia adoptar els orfes i buscar solucions pràctiques  a problemes existencials. Després d'escoltar-ne els seus, li preguntà: "Saps cuinar?" 
La vida d'en Fausto transcorre entre cassoles i arbres, entre xerrades de cafè i excursions a pics ben alts.  Parla molt amb uns dels tractoristes, en Santorso, i amb la Sílvia, una noia joveneta que ajuda a la Babette servint les taules. 
Cognetti té l'encert i la gràcia de parlar-te de coses insignificants del dia a dia, de muntanyes i animals, de persones i del que els porta a ser on són. Tot d'una manera tranquil·la i serena. Sí que passen coses, sí que té un fil conductor, però en el fons llegeixes perquè t'agrada el que diu i com ho diu, perquè t'hi veus a tu mateix, a les muntanyes. I no et cansa la descripció contínua de paisatges i sentiments. 
És un llibre que t'asserena, que et fa passar l'estona sense adonar-te'n i del que surts amb un somriure a la cara i al cor.