dissabte, 24 d’octubre de 2020

Hijos de las nubes

 


Hijos de las nubes
de Sophie Caratini

ediciones del oriente y del mediterraneo

Octubre 2020


Com m'ha agradat aquest llibre! Anava passant pàgines i em feia pena que s'anés acabant...
És una història real. L'autora estudia a París, és etnòloga, i presenta una tesi sobre la vida de les tribus dels erguibat, tribus nòmades del nord de Mauritània. Queda tan entusiasmada que se'n vol anar a viure amb una d'aquestes tribus durant uns mesos per fer un treball antropològic. Coneix a Hamdi, un noi de Mauritània que s'ofereix a presentar-li la seva família i ajudar-la. I se'n va amb ell.  Si vas a un lloc d'aquests has d'estar sempre sota la protecció d'un home. Així no et passarà res. Si aquest home és gran es converteix en el teu papà, i així acabes anomenant-lo. 
La Shopie ens explica el motiu pel qual ha escrit aquest llibre:

Abrir de nuevo el libro de mi historia es retomar el diálogo donde lo había dejado diez años antes. Pues a quienes me enseñaron, día tras día, a andar, a comer, a hablar y a comprender, a quienes fueron mis maestros en el norte de Mauritania, les cuento aquí lo que no me atreví a decirles por temor a que me acusaran de ingratitud: mis dificultades, mis incomprensiones, los momentos de rechazo de mi cuerpo o de mi mente. 

La vida allà és difícil. Per una persona europea i activa sembla que se li hagi aturat el rellotge. Tot és molt lent, molt. Per arribar a una d'aquestes tribu dels erguibat passa mesos de campament en campament, sempre amb un "papà" de referència. I no és fàcil conviure amb les dones, l'esposa i la resta de dones del campament. Sempre pensen que vol conquistar al marit. A poc a poc, i a base d'hores que té de sobres, aconsegueix quasi sempre fer-se amiga d'elles. Acaba fins i tot vestint com elles; ho troba més còmode per la vida al desert. Els homes tenen en general una predisposició a escoltar-la i ajudar-la. És una dona, estrangera, i que ve sempre de la mà d'un dels jefes de les tribus. Ella el que vol sempre és preguntar, saber, la història de les diferents tribu, la relació entre ells, els avantpassats, religió... I a poc a poc li van buscant persones que la poden il·lustrar sobre aquests temes. La vida però, no és fàcil,  ni el menjar, ni el dormir. S'ha d'anar adaptant i com s'hi arriba a adaptar! 
Té passatges molt il·lustratius i bonics, i en poso algun aquí per recordar-los...

Así nació la ciudad, a los pies de la kedia, montaña negra con corazón de hierro. Para conseguirlo, los mineros volaron e hicieron desaparecer profundas charcas permanentes, formadas por la acumucación de las aguas en las cavidades rocosas. Los erguibat se reunían allí en el pasado para abrevar sus rebaños. Levantaban sus campamentos en torno a la montaña, y por la noche se escuchaban sus ritmos y canciones. Los chicos, orgullosamente erguidos en sus camellos, iban de reunión en reunión en busaca de amigos, distracción y compañía galante. Los jóvenes se reunían fuera de los campamentos, en el pliegue de una duna iluminada por la luna, ese sol de la noche que Dios ha regalada a los nómadas. Recitaban versos e inventaban poemas. Se divertían, felices de encontrarse allí, bajo la mirada de una matrona dispuesta a alertar a los mayores si alguna pareja desaparecía aprovechando el paso de una nube. La vida y la alegría reinaban por un instante en estos lugares áridos que Dios, con su misericordia infinita, había dotado con el bien más preciado: el agua. Una agua dulce, fresca  i limpia.

Compartir la comida es comunicarse juntos con el más allà. Ofrecer y beber el té es mirarse los unos a los otros, hablarse, intercanviar puntos de vista y estar juntos. El té se prepara con un refinamiento ostensible que contrasta con la austeridad de la cocina.

Ismail, -un dels seus papàs...- que desconoce los tormentos que me agitan me dice una noche con orgullo: 
-Los erguibar se las arreglaron para no enviar a sus hijos a la escuela, pues la escuela, cuando los franceses, era la sumisión. Por eso los erguibar son los más analfabetos, los más primitivos y los más incultos: lo que prueba que son los menos colonizados de toda Mauritania. 

Los niños se han quedado dormidos en la alfombra. Aixatun nos ha estado escuchando todo el tiempo sin decir nada, arrullada tambiés ella por esa lengua extranjera que apenas entiende. Tranquilizada por lo que percibe de nuestrio diálogo, esta noche su atenta presencia es condescendeiente.
El prefecto, en cambio, no se apea de su prudencia natural. Este hombre es demasiado reservado en todo. Nunca se descuida, siempre está sobre aviso. Qué difícil es ser alguien imprtante en Mauroitania. Hay que cumplir muchas reglas, dominar el arte del disimulo, aguantar la presencia ajena aunqué no se tengan ganas, resisitir toda clase de presiones. Vivir la vida públicamente. En cambio las mujeres podemos refugiarnos tras las paredes de la casa grande. ¡Y luego dicen que en las tierras del islam la mujer va tapada! Miro a Aixatu, alegre, espontanea, con la mirada clara. Miro a Jalil, melancólico, vulnerable. Detrás del personaje que debe representar puja por sali una emotividad a flor de piel. Es frágil. Es él quien va tapado. 

Coneix joves del Frente Polisario. Entre ells es diuen compañeros de las montañas. La tantegen... Volen saber si està d'acord amb els seus ideals i si poden comptar amb ella per ser la seva veu a Europa. Ella els vol fer entendre que no és la seva feina. Que el que ella vol fer allà és un estudi antropològic, però que està als eu costat. Deixen de pressionar-la, però continuen amics. 

Mintu toma un recipiente de hierro esmaltado, le da la vuelta, golpea en él con sus manos ágiles y seguras el ritmo y comienza a cantar.
-¡Alzaos, revolucionarios del Sáhara!
-¡Repite, Safía!
-¡Alzaos, revolucionarios del Sáhara!
Mintu tiene una voz muy bonita. Da el tono, lanza la primera frase y las demás la corean. Yo también me pongo a cantar con ellas. 
-Amén, Amén, Amén, Amén,  Dios mío, ¡dales fuerza a los saharauis! 
Jwera canta más fuerte que los niños, pone en ello todo su corazón y toda su fe. Malditos sea el colonianismo, maldito sea el fascismo, maldito sea Franco, malditos sean los españoles, por fin ha llegado la hora de la independencia. La canción es más contundente que un panfleto. Circula de boca en boca y de mujer en mujer mejor que los papeles o los discursos de los hombres. Hasta los niños la repiten y la propagan de tienda en tienda. Todos tienen que sabérsela. Los sencillos habitantes de las arenas vibran al son del tambor, ya no estan dispuestos a dejarse despojar de su alma y de sus bienes. Los sencillos habitantes de las arenas estan encolerizados. Cuidado con ellos, pronto se alzaran. 

-¿Sabes por qué en el desierto la superficie de la tierra es tan fría de noche? 
-No, no lo sé.
- Es por el sol. Cuando se oculta, penetra en la tierra para calentar su vientre mientras que la noche enfría la superficie. Si excavas, encuentras el calor. Por el día, es al contrario. El sol sale de la tierra y calienta la superficie, pero si excavas, encuentras el frío, pues el sol ya no está en su vientre. 

Arriba però un moment que el cos i la ment es neguen a segui vivint allà. Ella vol quedar-s'hi però no pot. Ja no suporta certs costums o tradicions, tot i que d'altres sí que li agraden, i sobretot el seu cos es nega a seguir menjant i vivint d'aquella manera. La naturalesa s'encarrega de posar cada cosa al seu lloc. I és que en el fons som segons on ens ha tocat viure i per molt que et vulguis adaptar arriba un moment que no pots, que tot el teu cos i cor se't rebel·la, i has de decidir tornar al teu entorn si no vols ser desgraciat...  
Ho veig una mica com les arrels que et dóna haver nascut en un país o en un altre, amb uns costums o altres. Pots provar-ho tot, pots conèixer móns nous i conviure-hi. Pots ser-hi feliç... Però al final la dita catalana és molt clara: Roda el món i torna al Born! 











dilluns, 19 d’octubre de 2020

L'espia del Ritz






L'espia del Ritz
de Pilar Rahola

Columna

Octubre de 2020


Em costa llegir la Pilar Rahola. Hi ha prosa que llisca com aigua per pedra llisa, sense entrebancs, que flueix sense adonar-te'n i passes les pàgines amb tranquil·litat d'esperit. La Pilar Rahola et fa anar per camins pedregosos, amb cops d'aigua i ventades que et fa estar més atent a com diu les coses que el que signifiquen realment. Però és el seu estil i s'ha de respectar. I el llibre és interessant i sobretot molt ben documentat, com era d'esperar tractant-se de la Pilar Rahola.
En Bernard Hilda amb la Flora, la seva dona, i un grup de músics fugen a través del Pirineu de la França ocupada. Són jueus i no poden romandre a França. Part de la família se'n va a EEUU i part queda a França i acaben en una càmera de gas. 
Ells arriben a Barcelona i amb una carta de recomanació entren al Ritz on el director els facilita tot el que necessiten. I ells s'ofereixen a tocar a l'hora de sopar. I és tan l'èxit que aconsegueixen que s'hi queden. Ells viuen la diferència entre la gent amb abrics de pell i carregats de joies que van al Ritz a sopar i la realitat al carrer, amb la misèria i els afusellaments del Camp de la Bóta. A través d'un altre contacte comencen a espiar a la gent que va al Ritz, nazis i feixistes. Això els porta la satisfacció de fer alguna cosa pels altres i també algun ensurt i mala estona.  
Per altra banda la Mercedeta, dona d'uns 50 anys casada amb un feixista, descobreix una colla de persones del seu cercle que porten una vida diferent. Torna a viure un ambient que des de la seva joventut havia ja oblidat, sempre al costat d'un personatge sinistre i masclista. I d'aquesta manera entrarà al cercle de persones que formen part de la història del nostre país, del dia a dia, persones sense nom ni cognom però que no van deixar mai d'ajudar a qui ho necessitava en aquella Espanya franquista, feixista.  
Llibre entretingut i el que més m'ha agradat és que els personatges són reals. Al final del llibre t'explica cada un d'ells com va viure, on va morir... Això m'agrada... Per això dic que la Pilar Rahola es documenta força abans d'escriure res. 

dimecres, 14 d’octubre de 2020

El misterio de la cripta embrujada



 El misterio de la cripta embrujada
de Eduardo Mendoza

Club de lectura d'Enginyers

Mundo Actual de Ediciones S A 


Octubre 2020


Eduardo Mendoza no és el meu escriptor favorit. Se'm fa una mica pesat. Però aquest llibre m'ha atrapat. Mendoza és un gran escriptor, un gran relator. Faria les delícies de més d'un professor de llengua que donaria alguna de les seves llargues frases per analitzar  als seus alumnes! Mendoza domina el llenguatge i descriu les situacions amb un estil que sembla senzill però que està molt treballat. A més té un sentit irònic o lúdic de les situacions que fa que t'hi entretinguis. El Jaume reia quan el llegia i m'anava llegint trossos que li agradaven. 
A mi, tot i que com ja he dit, m'ha atrapat i l'he llegit de gust, no em va massa aquest estil. 
Vol fer una paròdia de les novel·les gòtiques, dels thrillers,  amb ironia i humor, explicant minuciosament una Barcelona dels anys 70. 
El personatge principal és un boig, una persona ingressada en un centre de salut mental a qui un dia el comissari Flores li encarrega un cas. Una nena desapareix de nit d'un internat i l'endemà la troben de nou al llit i la nena no recorda res.  El cas es resolt després d'una sèrie d'aventures i entrebancs. El que és important aquí, una vegada més, és el llenguatge, No què diu sinó com ho diu. D'entrada et sobta que una persona com el protagonista, de classe molt baixa, tingui un llenguatge tan ric i se'n surti tan bé de tot. De seguida veus, o intueixes, que to el que passa és una elucubració del malalt, que res no és real. No seria lògic que parlés com parla, ni que tot li surtis bé amb una percepció de les situacions tan perfecte. 
També hi veig expressions que deixen veure l'època en què es va escriure, formes de pensar d'anys ja passats i que voldríem superats. Hi ha un masclisme molt fort en tots els moments en què el protagonista es troba amb una noia, amb una dona. Les despulla amb la mirada i ho diu. Però sempre se n'està perquè té una missió que li ha encomanat el comissari Flores. 
Quan tot acaba se'n torna tranquil al sanatori. 
Com a resum diria el que en el fons ja he dit. Un gran escriptor, coneixedor del llenguatge, amb sentit de l'humor, que et pot entretenir i fins i tot fer riure. Però que a mi no m'acaba de fer el pes... 

 

dissabte, 10 d’octubre de 2020

La lluita a l'exili



La lluita a l'exili 
de Carles Puigdemont
amb Xevi Xirgo


La Campana

Octubre 2020


Acabat ja el segon llibre! Quantes coses passen i no ho sabem... 
En aquest llibre Xevi Xirgu en explica la feina i el pensament del President Puigdemont des del inici de l'exili fins al febrer del 2020 amb un epíleg del mateix President datat el juliol de 2020.
Sembla mentida quina activitat porta durant tots aquests anys, no para d'anar amunt i avall, conferències, trobades, reunions amb gent molt diversa, i per altra part una solitud tremenda, immensa, un enyorament de les seves filles, de la seva dona, de la família i amics, de Girona... 
Parla molt de la gent que l'ha acompanyat sempre i també de les mancances i tripijocs d'altres. No m'ho esperava. I a més ningú surt a defensar-se, cosa que vol dir que no poden dir res a favor seu. Pals a les rodes, silencis en moments importants... Si no és veritat que ho diguin... però per desgràcia està força ben documentat.
Tenim uns advocats de primera. Tot ho tenen planificat i a punt passi el que passi. i se'ls persegueix i ningú no en fa ni cas. 
Tant de bo hi hagi una mica de entesa i cordialitat i pugui anar tot endavant. Sobretot que surtin els presos ja de la presó i puguin tornar de l'exili els que estan fora... Tal com veiem ara la política fa por i posem tota la confiança en l'exili... 
Al final del llibre hi ha un recull d'articles del President i també unes cartes de Gonzalo Boyé que ens animen a seguir endavant! 
Llegiu-lo...