Si aquest carrer fos meu

 Si aquest carrer fos meu

de Stefanie Kremser

Edicions 1984 - Mirmanda

Febrer 2021

No pensava llegir aquest llibre. No em cridava l'atenció. Però vaig poder escoltar la presentació i em va animar a fer-ho.

És un llibre diferent i curiós. En principi sembla que no pot tenir massa interès tret de la varietat. La Stefanie, l'autora, ens explica els pas d'ella per totes les cases de diferents països on ha viscut. Sobretot de l'Amèrica Llatina i d'Alemanya. De pare bolivià i mare alemanya creix entre Bolívia i Sao Paulo per anar de joveneta a Alemanya, de ciutat en ciutat, depenent dels pares, dels estudis, de la feina... Si no em descompto passa per vint-i-dues adreces i cinc països diferents. 

La veus créixer a Sao Paolo i anar cap a Alemanya amb una tristesa infinita. Tota la seva vida és fer maletes, omplir caixes i canvi, canvi, canvi... Per a ella la seva llar és a Sao Paulo i hi torna sempre que pot. És una vida individualista, els pares van per la seva banda, ella va sola, amb amics que va trobant pel camí, i els avis els té molt lluny, a Sao Paulo. Un dia coneix un català que és a Alemanya, viuen com a parella, es casen, i quan li concedeixen una beca per vuit mesos a New York se'n van i troben allà un ambient que els acull i els agrada. Acabada la beca se'n van a a viure a Barcelona, i és on ella pensa i espera que serà la ciutat definitiva. 

Apart dels problemes d'adolescència, familiars, estudis, amics, ella té un problema més. Parla alemany, és rossa com els alemanys, però se sent boliviana fins al moll de l'os. Per tant no es troba mai en el lloc adequat. A  Alemanya va amb colles de sud-americans, a Sud-Amèrica es troba amb els alemanys. No té arrels, troba a faltar un lloc que sigui la seva llar, la seva casa, un lloc on arrelar. Quan coneix al seu marit comença una vida una mica diferent que queda reflectida en el que diu ella un dia. Són a New York i la mare del marit es posa molt malalta. Ell se'n torna a Barcelona per uns dies i la mare mor. La Stefanie agafa l'avió i es presenta a Barcelona. Arriba el dia de l'enterrament:

Vaig aterrar a Barcelona el matí del dia de l'enterrament.  Vaig constatar sense paraules que gairebé tots els amics havien vingut a donar el condol al meu marit i a mostrar-nos el seu suport. Tots havien compartit la seva alegria per la bec ai sabien que la seva mare estava molt malalta; tots l'havien animat en el somni de viure a Nova York malgrat el dilema familiar, i ara tots eren allà i l'abraçaven. Tenir un lloc al món és això, vaig pensar: pertànyer al cicle de la vida, l'amor, la creació i la mort. És això.

La meva conclusió és sempre la mateixa. Roda el món i torna al Born. Però has de tenir un Born, un lloc on hi tinguis arrels, on hi trobis un vincle familiar, d'amics, de gent, de costums... Som éssers socials i hem d'establir vincles. Sense ells trobarem un buit que no podrem omplir fàcilment i no ens en adonarem fins que ens trobem, com la Stefanie, dins d'un ambient que ella havia trobat a faltar sense adonar-se'n massa. 

Una educación

 

Una educación

de Tara Westover

Lumen

Febrer 2021

Deunidó el llibre! Quan llegeixes una novel·la t'endinses en un món nou, desconegut, i gaudeixes i t'encantes o t'esgarrifes de les històries que llegeixes. Però quan ja d'entrada et diuen que no és ficció, que és la vida de l'autora, que un dia va decidir explicar la seva vida, t'agafes la lectura d'una manera força diferent. Sobretot quan l'autora et parla del segle XXI, o sigui que, encara avui, et pots trobar amb casos com el seu. Últimament això ja m'ha passat amb un parell de llibres. Amb Una família americana i amb Hijos de las Nubes, entre altres. 

la Tara va néixer a Idaho l'any 1986, dins una família mormona amb un pare extremadament religiós  rigorós. La Tara i els seus germans no van anar mai a l'escola, ni al metge, i quatre d'ells no estaven ni registrats. Ella no sabia ni el dia ni l'any en què va néixer. Quan va necessitar papers van anar pensant quin any devia ser i quin mes, per l'estació de l'any. El dia se'l va inventar... La mare entenia molt d'herbes i era la que curava a la gent del poble i assitia als seus parts. Tot era voluntat de Déu. Tant si sortia bé com malament. Sovint, per culpa de pare i d'un germà, van tenir accidents molt importants i no van voler mai anar a un hospital ni que els veiés un metge. 

Tara té talent per estudiar i pel cant. Però el pare la fa treballar en un desguàs que ha muntat a casa seva, amb un perill constant. I ajuda a la seva mare a barrejar herbes i fer locions per curar malalties. I també es dediquen a fer conserves, milers de conserves, per quan arribi el Dia Abominable, en què tot s'acabi i ells puguin seguir vivint i alimentant-se.  

La Tara està tan influïda pel seu pare, veu en ell un savi, un sant, que viu sempre amb l'ansietat de voler pensar com ell i actuar com ell i amb el sentiment de culpa perquè no ho aconsegueix. I aguanta les crisis violentes d'un germà perquè si Déu ho permet és així com ho ha de fer i el pare i la mare no hi posen res a favor seu. 

Als 17 anys aconsegueix fer un examen per entrar a la universitat i descobreix que no sap res. Que ha viscut tots aquests anys voltada només de la Bíblia i de lectures de profetes i homes savis mormons, però que no sap que hi ha hagut dues guerres mundials, un holocaust, ni res de res. I quan veu les noies vestides com van, i com parlen, s'amaga i fuig; no està permès en la seva religió. I no vol confiar-se a ningú. Una barreja de vergonya i de suficiència. El seu pare la lliga tot i estant lluny. Li agrada llegir i es va posant el dia. Un professor li suggereix que vagi a Cambridge a fer una trobada i que potser li aconseguirà una beca. Allà veu una vida encara més diferent però ja li va agradant. Però se sent descol·locada. Aquest professor, que intueix el que li passa li diu un dia: Te comportas como una persona que se hace pasar por otra. Y como si creyeras que te va la vida en ello. No se te ha ocurrido pensar que seguramente tienes tanto derecho como los demás a estar aquí. Debes fiarte del profesor Steiberg. Si dice que eres una estudiosa, oro puro, le he oído decir, es que lo eres. La persona en que te conviertas , la persona que llegues a ser, es quien siempre has sido. Ha estado en ti desde el principio. No en Cambridge, sino en ti. Eres oro. Y que regreses a la BYU, o incluso a la montaña donde naciste, no cambiarà quien eres. Es posible que cambie la manera en que te ven los demás, y aun la manera en que te ves a ti misma, pues hasta el oro parece mate con cierta iluminación. Sin embargo, eso solo es la apariencia. Y siempre lo ha sido. 

La Tara aconsegueix graduar-se a Cambridge, tenir algun amic, fer una vida que sembla normal... però en el fons, tot i tenir ja 27 anys, té l'ombra del seu pare que li va repetint el que li deia ja de petita i joveneta. Veu la seva cara, els seus ulls... Ha hagut de trencar amb la família per poder sobreviure essent ella, però no ha aconseguit arrancar de dins d'ella tot el que ha viscut i li han ensenyat mentre vivia a la muntanya.

Sembla mentida que avui en dia, en ple segle XXI, encara hi hagi famílies, i penso sobretot amb els joves, que viuen, els fan viure, una vida tan tancada. I que hi trobin refugi. Perquè de la família de la Tara no tots s'alliberen de l'opressió religiosa i familiar. Tres o quatre continuen amb els pares, sota aquesta ombra que ells veuen protectora  però que fa tan mal als qui ho consideren un recer. Sort en té la Tara d'un parell de germans i sobretot de dues ties que l'ajuden al final del seu alliberament. 

És molt fort pensar que en un país com els EEUU pot haver-hi reductes fanàtics d'una influència tan forta i penetrant que no deixi als fills acabar mai d'alliberar-se d'ells. 

La trena

 

La trena

de Laetitia Colombani

Traducció d'Anna Casassas

Club de lectura de SER

Salamandra

Febrer 2021

Tres històries, tres dones, tres ambicions,,, De llocs totalment diferents, de diferents països i costums i educació, però dones que no es conformen amb el que la societat els té reservat i lluiten per aconseguir els seus ideals. I que juntes, sense saber-ho, van teixint una trena que les uneix. 

Smita, una intocable de l'Índia, de Badlapur, treballa recollint excrements de les cases riques. Té una filla, la  Lalita. Hauria de començar ja a acompanyar la seva mare en aquesta feina. Però Smita vol que la seva filla vagi a l'escola. I lluitarà per això en contra de totes les normes establertes i en contra de la gent, inclòs el marit. En el fons haurà de trencar amb els llaços que la mantenen en la seva vida i costums.

A Itàlia, a Palerm, la Giulia, és feliç treballant amb el seu pare en un negoci de família que es dedica a fer perruques de cabells naturals. Ella decideix abandonar els estudis a la Universitat i seguir amb el negoci. Un dia el seu pare té un accident i ella ha de portar el negoci. I veu que està en fallida. I haurà de créixer de cop i prendre decisions, no sempre del gust de la família. Les tradicions manen molt i els cabells han de ser sempre de gent de Sicília... i ara ja no hi ha gaire gent que es vengui els cabells... També ella, com la Smita, haurà de trencar motllos, prendre decisions, i acceptar que deixa enrere tot un munt de costums i maneres de fer que l'aparten de part de la família.

La Sarah és de Canadà i treballa en un important bufet d'advocats de Montreal. Tot ho ha sacrificat per aconseguir un lloc en què només s'havien acceptat sempre homes. Dos divorcis i tres fills que no ha pogut viure'ls com hagués volgut. Però un desmai un dia al despatx i les seves conseqüències tornen a fer emergir aquesta diferència que envolta la feina dels homes i les dones, i les ganes d'escalar llocs d'altres dones. Ella també haurà de prendre les seves decisions. 

Tres històries ben diferents unides per dues idees. La lluita per tirar endavant els teus ideals malgrat que això comporti trencar amb velles tradicions i amb família o amics, i la idea que entre les tres es va confegint una trena, una trena que acaba essent real i que, sense arribar a coincidir ni a saber mai una de l'altra, les uneix per sempre. 

Les lluites són molt diferents. L'Amita té un valor immens. De recollir excrements vol per la seva filla un món millor i lluita amb el poc que té. I veus com reaccionen a l'escola, com no pot tornar-hi i com ella ha de prendre la decisió de trencar amb les seves arrels per millorar el futur de la seva filla. I tot això guiada per la fe en Vixnu.

Quan el tren s'aturi a l'estació de Tirupati, baixaran i aniran fins a la muntanya sagrada per honrar el seu déu. La Smita, més tranquil·la, s'adorm pensant això: Vixnu les espera. El seu Déu és allà, molt a prop. 

Ara és la Lalita qui va cap al barber. Tremola una mica. La Smita li dóna la mà. Mentre canvia la fulla d'afaitar, l'home mira amb admiració la trena de la nena, que li arriba a la cintura. Té uns cabells magnífics, sedosos, densos. Amb els ulls clavats en els de la seva filla, la Smita murmura amb ella l'oració que han recitat tantes vegades davant del petit altar de la barraca de Badlapur. La Smita pensa en la seva condició, es diu que ara són pobres, però que potser, un dia, la Lalita tindrà un cotxe. Aquesta idea la fa somriure i li dóna força. La vida de la seva filla serà millor que la seva, gràcies a aquesta ofrena d'avui. 

La Giulia ha de lluitar amb el "sempre s'ha fet així" de la família. Amb l'ajuda d'en Kamal -també aquí trenca els costums de la gent de l'illa- aconsegueix adonar-se que sí que pot tirar endavant amb les veus en contra de la mare i germanes i agafa les regnes del que serà la feina de la seva vida.

La tradició les perdrà, respon la Giulia Actualment s'ha de tenir una visió més àmplia, que vagi més enllà de les fronteres, és qüestió de supervivència! Evolucionar o morir, no hi ha més elecció. Mentre parla, la Giulia sent sent que li creixen ales, com si tot d'una fos davant d'un tribunal, fent un al·legat durant un gran procés. 

La història de la Sarah, tot i estar ubicada en un món tan diferent, és semblant a la història de l'Amita i de la Giulia.  Ella ha pogut estudiar i formar-se, casar-se i tenir fills, tenir una bona feina... però tot això li costa dos divorcis i no poder cuidar-se dels fills. Viu en un món, com les altres dues, on els homes són els que aconsegueixen per naturalesa el llocs millors en les millors empreses. I ella vol demostrar que una dona val tant o més que un home i que pot arribar als millors llocs de treball. Però una malaltia, que en un home hagués estat un mal pas d'una temporada, la fa fora de la feina, no perquè la treguin, l'acomiadin, sinó perquè de mica en mica li van traient responsabilitats, mirant-se-la amb pena, "pobreta"...  I les dones són potser les pitjors. Veuen la seva oportunitat. I la Sarah ha de passar per diferents estats d'ànims fins que decideix què vol fer amb la seva vida. 

La Sarah és aquí. Davant del mirall, es mira les ungles trencades, els cabells esclarissats. Aleshores sent que, dins seu, alguna cosa vibra, com si una ínfima part del seu ésser es negués a deixar-se condemnar. No, no pensa desaparèixer. No pensa renunciar a res. Surt de casa. Ha decidit que és avui. Sap exactament on va.

Es posa la perruca al crani pelat, i s'arregla aquests cabells que ara seran seus. Davant de la imatge del mirall, la Sarah, de sobte, sap del cert una cosa: que viurà. Veurà créixer els seus fills. Vencerà el combat. No serà mai més la Sarah Cohen, aquella dona influent i segura que tanta gent admirava. No vol ser una superheroïna. Serà ella, la Sarah. Quan la malaltia la deixi en pau, muntarà un despatx. És una bona advocada, una de les  millors de la ciutat. Farà pública la discriminació de què ha estat objecte, en nom de milers d'homes i dones que el món laboral córre a condemnar i que, com ella, han de portar una doble pena. Lluitarà per ells. És el que sap fer millor. Aquest serà el combat. 

Mentre s'allunya del saló, pensa en la dona, de l'altra part del món, a l'Índia, que va donar els seus cabells, en les treballadores sicilianes que amb paciència els van triar i tractar. En les que els van muntar. Aleshores es diu que l'univers treballa de concert perquè es curi. Li ve al cap una frase del Talmud: "Qui salva una vida, serà com si hagués salvat el món". Avui el món la salva, i la Sarah voldria donar-li les gràcies. 

Tres exemples de lluita ferma i valenta de tres dones, a qui podríem sumar tantes i tantes dones que lluiten pel mateix cada dia, avui en dia, encara... I que tots en podem ajudar els uns als altres, per lluny que visquem... 

Les uneix l'ànim d'enfrontar-se a la vida, lluitar pel que volen, perquè no hi ha res impossible... i la decisió d'una mare que fa l'ofrena dels cabells perquè la seva filla pugui tenir una vida millor, i la decisió d'una siciliana d'enfrontar.se a la família per tirar endavant el negoci, la seva vida. I el canvi de paradigma que li arriba a la Sarah per culpa o gràcies a la seva malaltia. Dones valentes! 

Perquè com diu la dita de l'efecte papallona; "El batre de les ales d'una papallona pot provocar un huracà en una altra part del món".

Al club de lectura de Santa Eulàlia de Ronçana va venir L'Anna Casassas, traductora del llibre. Em van demanar un petit resum de la xerrada i m'agrada posar-lo aquí, amb el llibre. 

ANNA CASASSAS, traductora i invitada al club

Un luxe comptar amb l’Anna Casassas en la sessió del club de lectura. Va començar explicant quin mètode fa servir per traduir un llibre. Va dir que el que seria més correcte és llegir primer el llibre i després anar traduint. Però ell no ho fa així. Comença a llegir i traduir a la vegada, una traducció molt senzilla, només per anar coneixent el tema i a l’autor. Una segona correcció, ja més acurada, buscant el sentit del que vol dir l’escriptor, i una tercera per polir les expressions o el que trobi.  O sigui tres versions i una lectura ràpida final. Deunidó! I el que té sempre al seu costat és un diccionari de la llengua.

Respecte absolut al què diu l’autor i de com ho diu; però vigilant que al traduir-lo no el facis més difícil d’entendre. Has de ser fidel al llibre però has de triar a què vols ser fidel: si a cada paraula, o al que et sembla que l’autor volia dir, o ets fidel a la teva llengua; a què dónes prioritat. I segons com tu sents el llibre dones prioritat a una cosa o a altre. De vegades necessites saber més coses de l’autor per captar la seva personalitat. I alguna vegada pots contactar amb ell, o llegir altres llibres del mateix autor, o escoltar conferències...

Tradueix del francès i del italià i mai traduiria al francès ni al italià. Perquè tot i conèixer el idioma hi ha girs i frases fetes, i manera de dir les coses que només les saps en la teva llengua. Sovint necessites la intuïció per saber si uns versets o frases venen d’una cançó popular, d’un refrany o frase feta del seu país...

Preguntada per si alguna vegada havia retornat un llibre sense traduir-lo perquè no li agradava va dir que sí, un parell de vegades. Només perquè no li agradava no. Ha de ser amb llibres que et remou el teu interior, la teva manera de ser. I el retornes...  

 

Parlant de La Trena

Tots els llibres han de tenir tres registres l’estructura, l’argument i l’estil.

En la trena l’estructura és important, amb influència cinematogràfica. L’argument és la segona pota d’aquest llibre. L’estil o redactat és menys important, potser per la influència cinematogràfica.

Es va parlar de qui era qui parlava al final del llibre i semblava la Giulia. Però pel que diu pot ser la mateixa autora

Una altra pregunta va ser si les poesies les tradueix un poeta o el mateix traductor. I diu que segons el poema i si tens sentit de la poesia. Un traductor pot molt bé traduir un poema.

Una altra aportació va ser que el final de la novel·la era molt ràpid, massa ràpid. També ho va atribuir a la influència cinematogràfica.

Pregunten si l’autora ha escrit l’obra pensant en la vena racista que portem tots una mica dins. Planteja la situació de la dona.

Cercle de les tres dones. Llibre senzill i per joves.

Ha traduït quasi tots els llibres de Claudio Magris i va recomanar pel club de lectura el llibre Vostè ja ho entendrà. Bon escriptor i interessant.

Com a llibre difícil de traduir va parlar de Ànima de Wajdi Mouawad. Va dir que era el llibre amb què més havia gaudit. Quantitat de verbs i adjectius. En llibres com aquests, va dir, s’ha de respectar al màxim els punts i comes del llibre.

Com a curiositat vaig voler recomanar La Trena a una neta meva de 15 anys. El tenen com a llibre per llegir i comentar el tercer trimestre. Llibre, doncs, recomanable per joves.

 

Maripepa Brustenga

 

 

Any Carner

Any Carner

Ateneu Cingles de Bertí

9 de febrer de 2021

Vaig saber que hi havia una conferència i comentari de poemes de Josep Carner a càrrec de la Ruth Galve. Ella va ser professora dels meus fills als Jesuïtes de Casp i en guardem un molt bon record. I m'hi vaig apuntar. Oportunitats que et dóna el confinament... 

Josep Carner, "Príncep dels poetes"

Així va començar la Ruth la seva xerrada. Teníem uns poemes triats i va començar amb dos del llibre "Els fruits saborosos". La poma escollida és un poema que parla de la vellesa i que a mi m'agrada molt. Fa anys me'l van llegir en una classe de català i ja no l'he oblidat. Però la Ruth ens el va llegir acompanyat d'un altre poema, Les prunes d'or, dedicat a la joventut. Llegir-los junts i comentar-los fent comparacions és una manera nova de llegir poesia. Sembla mentida com pot canviar un poema i el suc que en pots treure. Gràcies Ruth!

LES PRUNES D'OR En un incomparable triomf, Migdia mor. Passada pel flameig, la terra s'aclivella. Aglaia seu a l'ombra de la prunera vella. Relluen delitoses, endins, les prunes d'or.   Oh cos d'Aglaia, bru com saonada fruita, cimat de cabellera com d'una nit mortal! Els llavis se li baden per a la dolça lluita i té en els ulls un caire brillant com de punyal.   Les prunes d'or a Aglaia reüllen temptadores. Són en una illa verda, cenyida de claror; en el redós, a penes hi ha fresses torbadores: un fregadís de mates, l'insecte en bonior.   Aglaia sent un mot. ¿És ella o el brancam? I l'aire es torç, ardent d'una flama frisosa, i la calitja parla d'una terrible fosa. L'agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp!   Aglaia té una set que eixuga el seny, la parla ... Superbament s'aixeca, damnant el seu descans, i enfonsa en la prunera les cobejoses mans i enlaira tot el rostre, com si volgués besar-la.   I l'arbre, que amb un lleu serpejament de branques sembla oferir-nos l'or, la mel d'algun pecat, s'estremeix un moment de la ferocitat del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques.     LA POMA ESCOLLIDA   Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. Ara que són al llit, els besa el solellet. Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.   —Oh petita Alidé, com és que plores tant? —Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada i sempre sec, i envejo les nores treballant, i quan els nets em venen em troben tan gelada.   I no et sabria péixer com en el temps florit ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.   Lamon fa un gran sospir i li diu: —Oh ma vida, mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum, i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfum.   Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa: el fred ens fa temença, la negra nit horror, criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa. Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?     Del llibre “El cor quiet” va llegir-ne uns quants, entre ells aquest que va comentar molt bé i m'hi va fer veure el que no havia vist mai llegint-lo.   EL RAIG DE SOL   Hi havia cada dia un raig de sol que t’esperava aquí, i em feia companyia amb un dolç aire de venir per mi; dava un reflex al sostre com un aiguatge de mil ulls movents; en un joc de cristalls s’emmirallava; tots els seus grans de pols eren contents. Durava encar, encar... De ta cadira al peu, ja començava de dubtar; a pleret cada porta resseguia, dissimulant que s’estirés enllà. Era tan viu, que em creia de sentir-hi el borinot que brum: mos ulls deixaven aviat el llibre, em coïen de llum. Lent, decebut, el raig de sol partia, i jo, tombat, li endevinava, ullcluc, aquella cara tota seriosa que fa als enterraments, greu i feixuc. De cua d’ull -era amb despit o amb pena?- diagonal, em contemplava el raig; i feia un salt enfora abans de dir: -Me’n vaig.   De “Llunyania” va comentar Bélgica, avui més present que mai...   BÈLGICA Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m'agradaria fer-me vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres guarnides d'arços, d'oms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, i carreres i fanals avançant per les prades. I cel i núvol, manyacs o cruels, restarien captius en canals d'aigua trèmula, tota desig d'emmirallar els estels. M'agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s'entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de paraules i d'hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint, vora un portal d'església, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb present de la terra, amb molt de tot per a tothom. Una ciutat on vagaria de veure, per amor de la malenconia o per desig de novetat dringant, cases antigues amb un parc on nien ombres i moltes cases noves amb jardinets davant. Hom trobaria savis de moltes maneres; i cent paraigües eminents farien -ai, badats- oficials rengleres en la inauguració dels monuments. I tot de sobte, al caire de llargues avingudes, hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys per a l'amor, la joia, la solitud i els planys. De molt, desert, de molt, dejú, viuria enmig dels altres, un poc en cadascú. Però ningú no se'n podria témer en fent sa via. Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, ben a recer, de brollador ben clar, amb peixos d'or que hi fan més alegria. De mi dirien nens amb molles a la mà: - És el senyor de cada dia   I d'altres de Poesia, com aquests dos   DESTINS La nit és lleu. Els dos amants s'han adormit. Té dos presents l'Amor dintre la mà distreta.    A qui darà l'enyor? A qui l'oblit?     PIETAT A l’arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure i l’últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.

Réquiem por un campesino español

 

Réquiem por un campesino español
de Ramón J. Sender

Club de lectura de les Aules D'Enginyers

Destinolibro 

Febrer 2021

L'havia llegit fa potser 30 anys. I m'havia agradat molt. L'he tornat a llegir a gust. 

Sender és un gran escriptor i llegir-lo és sempre un plaer tot i que el tema és fort, dur, perquè sabem que va ser així, que tot això es va viure... 

Guerra civil en un petit poble d'Aragó. Mossén Millan bateja en Paco, el prepara per la Comunió, segueix la seva vida perquè veu que és un bon noi, amb caràcter, i que sap què vol i on va. Frapa llegir i viure el dia que en Paco acompanya al Mossèn a donar la unció dels malalts a un home que es moria en una cova, en condicions misèrrimes. Les preguntes que fa al mossèn i les pobres respostes que rep i les fugides d'estudi. Això marcarà al Paco per vida, i fa veure la poca cosa que és aquell mossèn, fruit d'una època de por i de solitud, que no l'exculpa, però et fa entendre-ho. 

Paco, recent casat, és assassinat pels feixistes i Mossèn Millan vol celebrar una missa per ell. L'escolà va entrant o sortint dient al mossèn que no arriba ningú, cosa normal donada la por de la gent que els vegin en un funeral d'un "roig", i ell, ulls closos, va recordant tota la vida del Paco, i de retruc, la seva, el que ell ha fet i sobretot el que ha deixat de fer...  penedint-se potser, però sense culpar-se. Així era la vida i manava qui manava. I s'havia de ser valent per portar la contrària. les cunetes n'estan plenes de valents...

Tinc ganes de club de lectura. El llibre s'ho mereix i jo ho necessito...