Els feréstecs

Els feréstecs
de Carlo Goldoni

Teatre Lliure
Montjuïc

31 de maig de 2013

 

 

Molt divertida! Goldoni és sempre una festa i la direcció de Lluís Pasqual és com de costum molt encertada. Aquesta vegada l'escenari era ben diferent d'altres vegades. Per sort vam agafar fila 10 i així vam poder gaudir dels personatges anant amunt i avall i vam poder veure a tocar la cara de la Laura Conejero amb el somriure de dona que sempre ho aconsegueix tot amb picardia i gràcia. Molt bé! La decoració és mínima; l'escenari amb dos laterals que arriben fins al final de la sala i per on corren, entren i surten els actors, i només cadires, ben posadetes, que canvien de lloc segons l'escena.

 

 

Lluís Pasqual ha situat l'obra no a Venècia, com és en l'original, sinó a Catalunya, en un poble de l'interior, i ha fet que la parla veneciana es convertís en una barreja de parles catalanes: la de Girona, la de Lleida, la de Mallorca i la de València. Á mi que m'agrada sentir parlar els diferents catalans que tenim, l'enorme riquesa que alguns no volen veure, m'ha fet gaudir de valent aquesta bona idea.

 

El  nom de els Feréstcs ve de la Primera República; una pila de gent no estava d'acord amb la llibertat recent estrenada, hi veien perills, temien a les dones que no estiguessin sota el seu poder: ells manaven a casa i es feia el que ells volien...

 

 

En una d'aquestes cases hi ha una noia jove a qui el pare ha trobat marit. però no el coneixerà fins al dia del casament.

 

 

 

Les dones fan una conxorxa i fan que es vegin abans amb tots el daltabaix que això provoca.

 

 

Una vegada més el Teatre Lliure es posa en primera posició amb una obra bona, divertida, molt ben treballada, amb uns actors de primera línia, i amb una escenografia i posada en escena innovadora, original i molt encertada. Endavant!!!

 

 

 

Concert Abló Pkédé

Concert Abló Pkédé

Sala Torelló
Col·legi Casp

30 de maig de 2013

Un any més hem tingut el concert que l'orquestra Ars Medica ens ofereix per recaptar diners pels projectes de la nostra associació. I tot i no omplir la sala s'han recollit quasi mil euros! Que juntament amb els donatius que s'han anat rebent des de l'últim projecte fan que haguem aconseguit els 3500,00€ que necessitàvem pel molí per pelar i ventar l'arròs per les dones de Kuwonku, a Gàmbia.

Moltes gràcies a tos els qui d'una manera o altra heu contribuït en aquest projecte.

El concert va ser molt bonic. La sel·lecció de temes era lleuger i agradable i l'última peça era un poema visual. Sembla que el director va demanar als alumnes de música que escrivissin un conte suggerit per la música de C. H. Joubert i una noia de 16 anys, la Idoia Felis, va escriure un conte preciós, poètic, emocionant... Amb la veu de Inyaqui Galve i l'acompanyament del músics va ser un moment impressionant, que colpia i penso que ens va deixar una mica marcats a tots...

A més teníem la sorpresa que el Pere i la Roser, el matrimoni que s'ha establert a Gàmbia per ajudar a la gent d'aquell poblat, eren a primera fila i ens van poder parlar una mica de la seva experiència. Com sempre que es parla de gent voluntària a païssos del tercer món surts amb la sensació que encara hi ha solidaritat, amor i compromís, i valentia! per fer la feina que fan i en unes condicions sovint extremes. Arriben als 48 graus de temperatura...

Gràcies, components d'Ars Medica, i us esperem l'any que ve! I a tots vosaltres també!

Donatius al compte corrent: 3025 0001 12 1433426758

Aniversari 150 anys

150 anys del Josep Maria i la Montse

24 de maig de 2013

Airolo catering     

No és normal celebrar 150 anys. Però si sumes els dos aniversaris d'una parella pot sortir aquest número i pots celebrar-ho plegats. I això és el que han fer el Josep Maria i la Montse. I han volgut celebrar-ho amb els amics, gràcies per comptar amb nosaltres!, i ho hem passat molt bé! No hi havia 150 espelmes, potser era massa feina per encendre-les, però sí que van bufar les tres xifres.

Per molts anys! I que seguiu gaudint de la vida amb l'energia i l'alegria que us caracteritza!

Jo confesso - Col·loqui

Jo confesso - Col·loqui
de Jaume Cabré i amb Jaume Cabré

22 de maig de 2013

Aules d'Enginyers

Jaume Cabré ha estat a les Aules d'Enginyers per parlar-nos de Jo confesso. I "confesso" que ho estava esperant! Vaig quedar amb alguna pregunta pendent després de llegir-me el llibre dues vegades.

Després de la seva conferència les preguntes s'anaven esvaint per una banda i se'n presentaven de noves per l'altra. Intentaré resumir una mica el que va dir.

Va explicar-nos com és el seu procés en el moment d'escriure un llibre. No té cap idea preconcebuda, ni sap de què anirà el llibre. Comença escrivint petites històries i, sense adonar-se'n, els personatges van creant-se una vida pròpia i van relacionant-se els uns amb els altres, per gran sorpresa de l'escriptor. Els personatges sovint el sorprenen. Per què ha dit això amb aquest to? No sabia que pensava així. I coses semblants. O sigui que s'ho passa la mar de bé veient evolucionar els  personatges creats per ell que el porten per camins no esperats ni pensats. També vas parlar de la importància del dibuix de la portada i del primer capítol; quan el llegeixes, en el fons, et diu de què anirà tot i com anirà. I tu decideixes si vols seguir fent camí amb ell o prefereixes deixar el llibre a la llibreria per més endavant.

No és la història de l'Adrià, ni de l'Storioni, ni de ningú en particular; són moltes històries que totes van a parar a un punt comú.

Respecte a la manera d'escriure l'obra, el canvi d'època que tan sovint fa servir, quan comença un pàrraf parlant de la Inquisició i l'acaba parlant de Hitler, en el fons el que ens vol demostrar, o explicar, és que el personatge és el mateix en diferents èpoques, que el mal sempre és el mateix encara que el realitzin persones diferents. Crea un paral·lelisme, un alter ego, dels personatges.

I aquí jo penso -els qui no 'heu llegit atureu-vos i no seguiu- és que l'Adrià té l'alter ego en Fra Julià, tots dos amb el pes de la culpa a sobre i morts per un personatge de l'obra.

Quan acaba el llibre diu:

 

 

Ell no dóna l'obra per acabada, no té final... Però jo crec que sí i així li vaig dir. En el moment que la dona que frega la residència li agafa el medalló a l'Adrià i se'l fica a la butxaca s'acaba l'obra. El medalló ha passat de mà en mà sempre seguint un fil de la història. I amb la dona que frega no hi ha fil, no hi ha res... és el final.

I en el fons crec que el que ell vol és fer-nos pensar, raonar i ens deixa que siguem nosaltres mateixos que l'acabem com vulguem.

 

Sentir parlar en Jaume Cabré ha estat un plaer, un gran plaer. Ara haurem d'esperar uns quants anys per tenir entre les mans una nova obra seva. Mentre, podem rellegir-ne alguna...

Aniversari de la Nina

Aniversari de la Nina

20 de maig de 2013

Tot i que l'aniversari va ser el 15 ho vam celebrar ahir. I no tinc el costum de posar al blog els aniversaris dels néts però m'agrada posar-lo per ensenyar-vos el pastís que li va fer el seu pare. Tenen molta traça! Eren els tres porquets amb una valla perquè no s'escapessin...

La nina va fer 6 anys i estava conetenta i feliç, amb la germana i els cosins.

Per molts anys, Nina! I seguiu fent pastissos tan macos!

Roses del Terral

Roses del Terral

13 de maig de 2013

Aquest any un dels rosers de casa ens està donant molts roses, moltes. I  a mi m'entusiasmen! És la flor més bonica, la que m'emociona, la que em miro sense cansar-me'n...

El meu pare tenia uns rosers preciosos; a ell li agradava veure les roses en els rosers, sense tallar. La meva mare en feia uns rams molt bonics, però quan ella ja no hi va ser, el papà les  volia en el roser. Quan jo l'anava a veure em deia: mira, aquella rosa -i n'assenyalava una- és per tu. Cull-la!. I jo ja tenia el petit gerro a punt...

He trigat a tenir roses; els nostres rosers en feien molt poques, i escarransides. Aquest any, però, s'han despertat de cop i tinc els gerros plens d'unes roses amb una olor i un color que enamoren.

Us les deixo aquí en foto, que no reflecteixen la realitat perquè són fetes a corre-cuita. Però una mica de la seva flaire podreu copsar-ne...

 

 

 

A les Roses

Lletra: Mª Antònia Salvà. Música: Miquela Lladó

Musicar poemes és cantar amb la veu allò que el cor ha llegit amb els ulls. He trenat dos poemes de na Maria Antònia Salvà que parlen de les roses: “Roses Blanques” i “Quatre Coses...”. A mi, també, les roses sempre em fan estremir.

M'abelleixen quatre coses qui prou les sabrà lloar? El sol que bada les roses, l'aigo que les fa brostar. La rosada que les mulla i el vent que les esfulla per no veure-les secar.

Que tendran aqueixes roses que el cor sempre m'han robat? Dins ses fulles mig descloses quin misteri hi ha amagat?

D'un ramell que me'n donaren per les calmes del gener tant les roses m'encantaren que en plantava un bell roser.

El perfum de poesia que exhalava el tany florit tota l'ànima m'omplia i encara el sent dins mon pit.

El sol que bada les roses el sol que bada les roses, l'aigo que les fa brostar.

Rosa blanca i encisera que qualsevol temps revius, amb l'embat de primavera o amb la calda dels estius.

Tantes roses per les branques tota em feien estremir jo us mirava roses blanques sens gosar-vos mai collir.

La rosada que les mulla i el vent que les esfulla per no veure-les secar.

M'abelleixen quatre coses m'abelleixen quatre coses qui prou les sabrà lloar?

Primera Comunió

Primera Comunió del Sergi i el Roger

Capella de l'Areny
11 de maig de 2013

El Sergi i el Roger han fet la primera Comunió a la Capella de casa, la capella que els meus pares van fer construir per celebrar les seves Noces d'Or i on vam casar-nos nosaltres, on hem batejat els fills i on s'han casat també els nostres fills. També hem tingut batejos i Misses del Pollet i Vetlles Pasquals...

Ha estat una celebració molt preparada. A més de la catequesi de la parròquia, el Francesc Roma, jesuïta, els ha tingut un parell de tardes parlant amb ells i convivint a la taula del menjador de casa seva. Els pares han buscat i pensat tots els detalls: lectures, detalls...

 

Ha estat molt bonic. Primer han explicat perquè volien rebre la Comunió. La lectura l'han feta els dos nens i ha estat la lectura del llibre "El peix irisat", un llibre que si no el coneixeu us el recomano a tots. I també han presentat dos dibuixos fent la semblança entre el dijous sant i l'endemà, el divendres a la Creu. Això també ho han reviscut abans de la consagració quan els dos nens, a l'altar, han agafat un tros de pa cadascú i l'han partit quedant amb els braços en creu: el sopar i la creu, el pa i el cos de Crist. I ha entès que és el mateix donar el pa i donar la vida...

Tots els cosins i cosines han fet una pregària, a la mida de la seva edat. I també les dues àvies.

El Sergi, amb la flauta dolça, ha tocat el Virolai abans de cantar-lo tots. Ha estat molt bonic!

I després els nens han repartit com a record d'aquest dia, galetes fetes per ells en forma de peix irisat.

 

Una celebració molt bonica que esperem quedi també en el record dels nens; en el nostre segur que hi queda!

Llibertat

Llibertat
de Santiago Russinyol

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

10 de maig de 2013

Dramatúrgia i direcció: Josep Maria Mestres

Actors: Mariona Albert, Roger Casamajor, Tilda Espluga,     Jana Font, Marc Fonts, Camilo García, Maife Gil, Jordi Girabal, Òscar Kapoya, Lídia Linuesa, Jordi Martínez,           Neus Pàmies, Víctor Pi, Quimet Pla, Atilà Puig, Òscar Rabadan, Artur Raurich, Aina Sánchez, Jacob Torres,        Artur Trias, Ton Vieira

En un poble petit de l'Empordà arriba un indiano, fill del poble, a qui fan un homenatge com a fill predilecte. Porta amb ell un negret, bufó i amb el cabell ben arrissat que desperta els sentiments maternals de les "senyores" del poble, les filles de Maria, que se'l volen quedar per donar-li un nom i fer-lo cristià. El indiano, amb un gest de generositat els "regala" el negret; ell ja en té més allà...

La gent d'aquest poble sempre parla de llibertat i justícia, parlen molt, però quan el nen es queda al poble, una se'n va al rosari, l'altra a fer el sopar... i el nen es queda sol. L'home del bar se'l queda a casa i l'educa amb la seva filla. I tot va bé fins que el negret es converteix en el negre; i educat en els  principis d'igualtat i llibertat s'enamora i es vol casar. La reacció immediata del pare de la noia és fer-lo fora del poble. Com s'atreveix! Una cosa és parlar de llibertat i l'altra que un negre es vulgui casar amb la seva filla.

És curiós i trist veure  com la noia s'estima el noi, però no el pot veure com a marit perquè com ella mateixa diu: els nostres fills serien negres! Encara no ha arribat l'hora ni és el lloc en què una noia s'alci contra aquesta injustícia i fugi amb l'home que estima. En aquell temps i en aquell lloc la noia no es pot ni imaginar una cosa semblant.

I el noi marxa... i només l'acompanya un amic, l'estudiós del poble, que és l'únic que veu en futur.

Tot i l'exageració encara avui alguns dels parlaments de l'obra són completament actuals. No hem avançat tant...

 

 



La cosina Phillis

La cosina Phillis
de Elisabeth Gaskell

Edicions 1984 LA CLÀSSICA

Maig de 2013

Ambientada a Anglaterra a finals del segle XIX. Paul Manning és un jove que deixa el poble per treballar en el ferrocarril. La llibertat que assoleix en l'habitació que té llogada el sorprèn agradablement. Prop d'on treballa, en un petit poblet, viuen uns cosins de la seva mare. S'hi acosta un dia per compromís, però queda enamorat de l'ambient de la casa. El pare, pastor protestant, treballa el camp tot el dia; la mare es cuida de la casa i la filla, la cosina Phillis, és una noia rossa, preciosa, amb qui s'hi troba molt bé i l'estima com a una germana. Allà hi porta al seu cap i la Phillis i l'amic del Paul s'enamoren, però ell ha de marxar a treballar lluny altre cop.

La història de la Phillis, que descobreix l'amor en un ambient tancat i reduït, i que ha de suportar l'allunyament i el desengany és matèria típica d'aquesta època. Però està ben explicat, és agradable viure els personatges i la novel·la es llegeix molt bé i té descripcions de la vida de cada dia molt reeixides.

Amb tot, per a mi, no és la obra que em quedarà en el record quan pensi en Anglaterra i en aquesta època.

Patchword per Sant Ponç

Patchword per Sant Ponç

8 de maig de 2013

El Centre Joan Salvador Gavina, del Raval, que fan una molt bona feina amb els nens del barri i les seves famílies, tenen cada any una paradeta a la fira de Sant Ponç, l'11 de maig.

Aquest any m'han demanat si podia portar-hi coses de patchwork per vendre a la parada. La veritat és que jo he anat molt escassa de temps i no he pogut fer res però dues amigues, la Maria Rosa i la Montse, m'han donat una pila de bossetes i de clauers en forma de cor que són una meravella! I les he donades al centre perquè les puguin vendre.

Gràcies amigues! L'any que ve m'hi posaré amb temps i serem més colla a participar-hi! 

 

 

Plans de futur

Plans de futur
de Màrius Serra

Premi Sant Jordi 2012

Proa

Maig de 2013

 

M'ha agradat molt! Tractant-se de Màrius Serra segur que està ben escrit i és un plaer llegir-lo. A més, el tema s'ho val.

Tot i ser la vida del matemàtic de Figueres Ferran Sunyer, Ferri, tetraplègic, aquí no es parla de malalties ni de penes; es parla de les dones que el cuiden, les dones que estan sempre al seu costat; la mare, les dues cosines Maria i Àngels Carbona i del seu germà Ferran, la minyona Modesta, i també del pare dels Carbona, desaparegut, però sempre present en l'obra.

Sembla que en Ferri tenia molt bon caràcter i era molt de la broma amb un esperit del tot positiu. I les cosines el cuidaven i l'estimaven molt i tenien un feeling especial per entendre el que volia, les seves bromes i el seguien en tot. Amb el Ferran tenia una molt bona relació i el va ajudar molt i la mare és difícil de definir... adora el fill, l'ajuda en tot, descuida força les nebodes que sort en tenen de la Modesta. I la Modesta és una minyona d'aquelles d'abans, de la família, que sap més que ningú del que passa i del que ha passat i que sap callar, callar... Al final de l'obra entens moltes coses!

Ambientada a Sarrià i a la casa empordanesa de Vilajoan, els Sunyer i els Carbona són amics del Dalí, fins a l'extrem que en Dalí pinta a la Maria Carbona; un quadre que té la seva història al llarg de tota la novel·la.  

És un llibre d'aquells que et relaxen i et deixen tranquil·la, que no pots deixar, no perquè estiguis pendent de què passarà, tot i que sovint sí que en tens necessitat, sinó perquè és agradable de llegir, passa com si res, com passen els llibres bons, ben escrits, i ben pensats.

I et fa veure com amb humor i amics les coses més difícils, com la malaltia d'en Ferri, poden superar-se amb un somriure als llavis, fent broma en els moments més difícils en comptes d'enfonsar-te i desesperar-te.

Gràcies, Màrius!

Caldetes i Sant Cebrià de Vallalta

Caldetes i Sant Cebrià de Vallalta

4 de maig de 2013

Amb en Joaquim i la Maria Antònia hem anat a menjar els últims pèsols de la floreta a Caldetes. Ens han dit que ara són els més bons perquè són els "garrofers". Si és veritat o no, no ho sé, però eren boníssims!

Sortint d'allà ens hem arribat a Sant Cebrià de Vallalta on havíem llegit que demà començava la fira del maduixot. I en una casa de pagès hem trobat de tot: maduixots, mongetes, enciams, tomàquets, pebrots... de tot! I hem omplert el cabàs.

 

A més hem pogut veure el planter de maduixots, tapats amb plàstics, i collir els enciams que volíem.

 

 

Tota la setmana tindrem verdura amb gust de verdura i maduixots dolços com mai!

Aquestes sortidetes són molt agradables i sovint molt profitoses!

Litoral

Litoral
de Wajdi Mouawad

Teatre Romea

3 de maig de 2013

Direcció: Raimon Molins
Actors: Marc Rodríguez, Lluís Marco, David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Pepo Blasco i Xavier Ruano

“Deixa els camins perquè tots els camins et porten a la terra; només l’abisme condueix al somni. Aneu pels camins. Esgoteu-vos caminant. Abans que caigui el capvespre. Amb ràbia, amb ira. Fins al final dels camins, dels països, de les alegries, del temps. Després dels amors i de les penes, de les alegries i els plors, de les pèrdues i els crits. Just després, hi ha el litoral i la mar oberta. Que s’emporta tot. Tot. Encara que em capbussi en les profunditats del mar, seguiré sent la teva força. Res és més fort que el somni. Ell ens unirà per sempre”. Wajdi Mouawad

Del mateix autor que Incendis, que em va agradar mooolt!, Litoral no m'ha decebut, tot i que segueixo posant per davant la primera. Però treballen molt bé i m'ha agradat molt.

Litoral és un crit, un gran crit esgarrifós, fort, desesperat, que busca la companyia, l'altre, per poder entendre la vida. És un crit visceral, que surt del jo més profund. Un crit que demana i espera resposta.
En Wilfrid s'assabenta a mitjanit que el seu pare és mort. I quan el vol enterrar amb la seva mare la família no el deixa. Li diuen que el seu pare va abandonar la mare i només tenen penjaments per a ell. Llavors Wilfrid decideix emportar-se'l al Líban, on va néixer el pare, al seu poble. És un viatge per enterrar al pare, però en el fons és un a manera de fer camí buscant-se a ell mateix, buscant les seves arrels, preguntant-se qui és ell i quin és el seu paper a la vida. La curiositat és que el viatge el fa amb el apre mort, discutint amb ell, parlant, dormint junts en els camins. Quan arriba al poble troba la noia que crida, la noia que canta, punt de contacte amb Incendis, amb la noia que canta, tot i que amb motius i circumstàncies ben diferents. Junt amb aquesta noia van buscant pels pobles on enterrar el pare. I així el noi descobrirà que per saber qui és necessita l'altre, els altres, que completin el puzle de la seva personalitat. Acceptar el seu passat i crear un futur. En el fons no deixa de ser una història d'un noi a la recerca de respostes per a les preguntes essencials de la vida.